12 de maig 2013

XI Marató d'Empúries

Diumenge, 28 d'abril
L'Escala (Alt Empordà)
42.195 m - 3h 31min 04s
Classificacions
(Fotos: Xevi Avellana - Organització - Lídia)



L'edició enguany d'aquesta cursa tan especial en la que intento participar any rera any la recordaré durant molt de temps. Poc m'imaginava a finals de l'any passat -quan vaig decidir preparar una marató amb un enfocament específic-, que el plantejament s'hauria de reduir finalment al prosaic "intentar participar". M'estalvio el penós relat de la travessa prèvia d'aquests quatre mesos des del gener. De totes maneres, el que resulta evident és que amb uns migrats 413 kms totals durant aquest temps, poc marge podria mostrar davant la distància maratoniana. Però precisament i gràcies a tot d'inconvenients inesperats, he hagut d'esforçar-me dia rera dia, mantenir una determinació i una superació, amb la que he guanyat una confiança que feia molt de temps que no tenia. Així, el fet d'inscriure'm a Empúries 2013 ha set un gran motiu de satisfacció i només el fet de ser a la línia de sortida ja ha significat un gran triomf.




El dia de la cursa el temps meteorològic sembla que en serà protagonista, doncs a primera hora fa un fred inusual per a l'època i comença a bufar un bon ventet. Sense massa temps per saludar companys i poder fer un bon escalfament, comença la cursa. Surto lent, cap al final del grup de 1800 corredors (curses de 10 kms, mitja i marató). Les primeres sensacions són dolentes, sense ganes de córrer, però ja sé que la primera hora sol ser d'adaptació. No em puc refiar del rellotge, perquè no sé quins ritmes hauria de dur, així que aprofitant l'ocasió, em refiaré de les sensacions del cos. De mica en mica vaig progressant i adelantant gent, i quan trobo un ritme còmode, apreto un pelet per viure la prova i saber que estic lluitant la distància.
 
Passada una hora ja vaig molt més harmònic, a una mica menys de 5 min/km, i ja em trobo totalment ubicat dins de la cursa. De fet, avui serà tota una jornada de lluita contra els elements: el vent bufa de valent i el fred, que com sempre em passa és un aliat personal, insospitadament i més endavant esdevindrà un enemic seriós. Però fins al moment no en sóc conscient, i com avui celebro la 25a marató, en vaig donant voltes al cap sobre aquesta prova tant estimada.

 
Empúries: amb propietat, la soledat del corredor de fons

M'agrada enfrontar-me a la marató amb una barreja de seny i rauxa. Seny perquè cal tothora conéixer a un mateix i sospesar les pròpies forces, tan físiques com mentals. I rauxa perquè el córrer és una opció lliure que intento viure amb intensitat, una mena de font de coneixement personal sense fi. De fet, avui tindré els sentiments molt a flor de pell.
 
Passada la mitja marató, al voltant d'1h 44min llargs, ens quedem sols al circuit els maratonians. Sembla com si cada vegada en fes més de fred, amb una tramuntana que per moments bufa amb molta força i de tant en tant, cau algun ruixat. Aquestes condicions, si bé m'esperonen a donar-ho tot i em sento agust amb aquest esforç, van mermant les forces i afectant la musculatura. A partir del km 30, i entrant novament a l'Escala, les cares dels companys quan ens creuem ja no són les mateixes del principi, tot intentant mantenir el tipus. A mi ja se m'ha acabat el adelantar altres corredors i certament noto que començo a tenir fred. El bessó dret se'm carrega per culpa de la neuràlgia però afortunadament no va més enllà. Ara bé, mantenir el ritme amb aquests cops de vent ja és molt més complicat i la gambada de mica en mica se'm va escurçant.

 
El moment del dopatge... i de la millor companyia!

Tot i l'esforç, m'estic sorprenent a mi mateix del rendiment, amb l'esquifit entrenament que duia, i calculo que baixaré còmodament de les 3h30min. Potser la motivació i la il·lusió han compensat amb escreix el físic. Quan només manquen 5 kms començo a tenir esgarrifances i les cames se'm comencen a encarcarar. Inesperadament, la davallada del ritme que pateixo és accelerada, i com tenim el vent de cara, redueixo encara més la passa confiant que sigui passatger. No és ben bé cap mur, simplement em sento molt cansat i tinc molt de fred: aquest fred que sempre m'agrada, definitivament s'ha girat en contra meva. Allà mateix, penso que no he realitzat cap sortida llarga des de fa mesos i potser és just que em toqui patir i guanyar-me la medalla.
 
La última mitja hora definitivament esdevindrà una passejada força diferent de les tres primeres hores de cursa i perdré quasi bé dos minuts respecte el ritme que duia. Ara bé, la cursa ja no és contra el rellotge sinó contra el fred i el vent: necessito arribar. A la vegada, i clarament amb sentiments contraposats, em sento profundament feliç de tornar a ser maratonià i ja al km. XLII (som a Emporion!) de poder gaudir de l'arribada agafat de la mà de l'Alina. Dins de la modèstia, aquesta ocasió estic molt orgullós de mi mateix, i aquesta 25a marató m'ha fet tornar a viure amb plaer i patiment aquest esport que tant estimo i que tant trobava a faltar.
 
No puc acabar la crònica sense esmentar la bona tasca de la organització, tot i les complicacions sofertes per tothom.


 
Un inesperat trofeu per la 25a marató

23 d’abril 2013

Bassegoda en blanc i negre

Dimarts, 15 d'abril
Sadernes (Garrotxa)
23 kms - 1200 m+ - 4h 10min

Podria iniciar la crònica pel final, amb uns versos prou coneguts de Neruda -preludi d'un poema quasi desesperat-, perquè de fet, aquests versos precisament suraven al meu cap tot just acabava la sortida i podrien fer el servei d'inici, resum i cloenda. Si bé la crònica guanyaria en sinceritat i un cert lirisme, per contra resultaria un xic curta...

L'anterior sortida en aquest espai va quedar truncada pel mal temps. Avui en canvi, en quant a meteorologia, més aviat serà tot el contrari, amb una calor relativament elevada per les dates. El desig d'unir Bassegoda i Comanegra -com a mínim-, es manté intacte, encara que començant a la una del migdia prou que m'hauré d'espavilar. Sortosament, l'esperit d'Aquil·les, l'heroi de "la passa lleugera", m'acompanya de bon principi, i per honorar-lo, intento assolir la major distància possible sense deturar-me: només uns instants per enregistrar el recent esvoranc a tocar del Pont de Valentí -maleeixo el responsable de que això hagi succeït- i poc després, continuar amb el trot de passa (i suor) lleugera.

Tot just travessada la riera, novament mansoia i amorosida després de les abundants pluges de març, enfilo amunt per l'esquerp camí del cingle de les Marrades. Hi toca el sol de ple i a l'aire ja hi regna una certa pesantor accentuada per la cantarella de tot d'insectes delitosos del bon temps. Amb més celeritat del que em pensava, em puc relaxar un moment a redós del roure de Ca n'Agustí, encara nu, i novament, reiniciar l'ascensió.


Ah! Com estimo aquesta terra farcida de contrastos, aquesta soferta processó per corriols de mala petja!



A tocar del tancat de vora els camps on felices pasturen les vaques, s'hi mouen alguns muflons que, en veure'm arribar, no triguen gens a tirar muntanya amunt. Ara entenc el filat: la seva funció no és pas tancar sinó més aviat no deixar entrar. Vaig bevent tot sovint, el sol apreta de valent i aviat una certa pesantor envaeix lentament les meves cames. Tinc present que en aquesta contrada el camí "mai s'acaba" i les combinacions són infinites, així que barrino i barrino recorreguts, exposicions, combinacions, vessants, desnivells, peculiaritats orogràfiques, dificultats vàries... i al capdavall se m'encomana l'esclat primaveral de la muntanya. Sóc -i la mateixa muntanya em fa- lliure.
 
Però alguna cosa no funciona. Ja no són només les cames que pesen amb el desnivell, és la planta del peu que com inerta m'avisa amb diverses punxades. Just al punt on entro al caire de Comadells, el tram més feixuc, trencat i esquerp de tota la travessa, m'adono que la neuràlgia del peu reneix amb virulència. I no l'esperava. Fins ara hi havia bona sintonia, però comencen les interferències.




De roc en roc i evitant els cantells aguts, m'esmunyo costa amunt. La calor, tot i que forta, ja no és cap destorb, i de mica en mica, l'atenció se centra en la planta del peu i els seus senyals. La travessa per tant, canvia de fesomia i ara ja només desitjo arribar al cim i refer plantejaments. Malauradament, el mal és tan agut, quasi elèctric, com fuetejades a través de tota la cama, que esdevé insoportable i finalment m'he d'asseure al mig del no-res: sense pressió, el dolor al peu desapareix. Definitivament, la il·lusió s'esvaeix sobtadament, talment les últimes gelades s'enduen els primers rossinyols.
 
La neuràlgia del peu -possiblement un neuroma de Morton-, és una dolència-lesió que pateixo fa anys, convivint en silenci, sobre la qual quasi no en faig mai esment aquí al blog. Sobretot, m'inhabilita per fer llargues distàncies, tal com m'ha succeït avui. Encara estic cercant algun remei.
 
Mentrestant, per fi a dalt el cim, tot revira i se'm presenta en blanc i negre. Potser emular a Aquil·les -aquell de "los pies alados"- no haurà set convenient, o potser tampoc al capdavall haurà estat cap alegoria mística. Qui sap. Només amb el gest senzill de recolzar el peu dret a terra, em queda clar que aquells déus que al principi m'havien esperonat, enterbolint-me el cap amb fantàstiques travesses, capriciosament ara s'han acabat girant en contra meva.
 
Qui sap. Tenim fe en futileses quan la realitat no va a favor nostre.
 
Ni el verd coriaci dels alzinars, regats abundosament, ni el cel blau del migdia, ni la conversa amb una simpàtica i jove parella; tot em sembla en blanc i negre. Per molt que les maleeixi, ja escolto les trompetes de la retirada, i és cert i prudent que retorni a Sadernes. El descens, ara sí resumint i breument, esdevindrà penós.



Recordant els versos de Neruda, allà imbuït d'una vaga sensació d'impotència i tristesa, ara i aquí em resisteixo a claudicar i ja barrino una nova jornada a l'Alta Garrotxa.

22 de març 2013

Nou blog / Nuevo blog

 
 
 
Recorregut fotogràfic per totes i cadascuna de les mugas pirinenques
Recorrido fotográfico por todas y cada una de las mugas pirenaicas
 
¡Colabora!

20 de març 2013

Rutes per córrer. 4. Marató Vall de Sant Aniol

Sadernes (Garrotxa)
- Distància total: 42,6 kms
- Desnivell positiu total: 2600 m+
- Temps estimat: entre 7-10 hores


Punt d'inici/final: Sadernes

Recorregut llarg i exigent, en molt bona part per terreny tècnic, de mala petja, on cal conéixer amb anterioritat la zona. Important saber orientar-se. Ascensió i descens sense descans a quatre cims de la Vall de Sant Aniol: Martanyà, Bassegoda, Puig Salarsa i Puig de les Canals (el Brull). Ambient solitari i salvatge, amb fort desnivell envoltat de cingles. Desaconsellable en èpoques caluroses, com al pic de l'estiu, i a dies plujosos i humits.
 
 
Sadernes (300 m, km 0) - trencant del Martanyà (400 m, km 5,3)

Comencem a trotar des de Sadernes per la pista que va cap a Riu i la Muntada. De bon principi s'inicia en suau baixada, ideal per anar escalfant, però un centenar de metres enllà, apareixen els primers repetxons, que de moment, són de bon fer. A banda esquerra tenim l'engorjat del Pas del Duc, sovint eixut. Travessem per primera vegada la riera pel pont dels Aures i al davant veiem l'estret del Castellsespasa, preludi del que trobarem al llarg de tot el dia: cingles i terreny esquerp. A la banda dreta hi ha les boniques gorges del Passant d'en Roca, invisibles per qui circula en cotxe. Seguim per la pista i travessem novament la riera, al mateix punt on hi ha una marcada balma. Ara la pista ja puja més decidida, però aviat l'abandonarem quan veiem a banda esquerra el pont de Valentí (km 4,6). A partir d'aquí ben bé tot el recorregut serà per corriol.

Davallem cap al pont, travessant-lo, i seguirem el marcat camí conegut com de les gorges de Sant Aniol. Deixarem a banda esquerra tant els camins que pugen cap al Grausadidorta com a Talaixà, i algun viarany dolentot a banda dreta que porta cap a la riera. El camí puja i baixa però és fàcil de trescar i no té pèrdua. Travessarem la nova pista de la Quera i finalment, enllaçarem amb la pista de la Muntada a l'alçada de les ruïnes de la Farga. Poc després trencarem a la dreta per travessar novament la riera, aquesta vegada a gual. Aquest curt tram és pla i tovet, a un bonic bosc de ribera. Aviat arribarem a l'entrada de la zona de les gorges, al punt on hi ha la resclosa del Gomarell. Comença el terreny tècnic de veritat.

Seguirem al costat de la riera durant uns minuts, vigilant de no relliscar a la roca. Allà on a banda i banda s'estrenyi el pas, on els cingles caiguin a pic -per un cantó el Salt de la Núvia i per l'altra, el final del cingle Trencat del Martanyà-, allà hem d'estar al cas perquè aviat a mà dreta comença el corriol que puja al Martanyà. Hi sol haver alguna fita i una creu groga. Per tant, no hem d'arribar a la gorja del Citró.
 
 
Trencant del Martanyà (400 m, km 5,3) - cim del Martanyà (1.031 m, km 7,9)

Ens endinsem muntanya amunt a un bosc caducifoli enmolsat i humit. El corriol va fent marrades, curtes i insistents, visitant alguna antiga plaça carbonera. Aviat es redreça i comença la pujada de debò, la pujada forta. A la dreta tenim el cingle Trencat, on l'ambient és silenciós i d'una gran serenitat. De mica en mica anirem entrant a una pineda i finalment, després d'una bona suada, sortirem a un caire on tindrem bones vistes de la vall i del Bassegoda. De fet, passats uns kms hi serem a aquesta altra banda. Seguirem per aquest caire fins arribar al planell cimal, ocupat per una pineda. Per arribar al punt més alt caldrà travessar la pineda, ajudant-nos d'alguns punts als arbres, i pujar a un petit llom herbat. Cal fixar-se a la nostra esquerra, en una petita bassa, utilitzada per porcs senglars, perquè serà el punt on davallarem cap a Riu.

Cim del Martanyà (1.031 m, km 7,9) - Puig de Bassegoda (1.373 m, km 13,1)

Baixant del cim anirem cap a la bassa (pot ser eixuta) i mirant cap al Bassegoda, ens fixarem a dos punts de dos pins. Aquí comença un corriol que primer baixa mansoi però aviat decididament. Després d'algunes marrades, se surt a sobre d'un cingle (anar amb compte) al vessant assoleiat. El camí esdevé camí de matxos però és de molt mala petja, amb moltes roques, sobretot quan es travessa una tartera. Finalment, s'arriba a un camí carreter que caldrà seguir-lo per la nostra banda esquerra, fins a un petit pla abans de travessar la riera del Tumany, admirant un moment el bonic roure de Ca n'Agustí. Sortirem a les feixes de Ca n'Agustí (600 m, km 10), on sol pasturar bestiar i amb el rerefons dels cingles de Gitarriu, que tanquen per llevant aquesta petita vall de Riu, i iniciarem una nova pujada. Des del Martanyà haurem desfet poc més de 500 m de desnivell, arà caldrà fer-ne uns 700 de positius.

 
El punt de referència són unes plaques solars. Allà neix el corriol que fermament i sense descans puja cap a la Placeta Blanca. Al llarg d'aquest camí observarem a l'altra banda el Martanyà tot just conquerit. La pujada és forta i cal agafar-s'ho bonament perquè tot plegat fins el cim del Bassegoda no hi haurà descans. Just a la Placeta, on hi ha un encreuament, seguirem per la banda dreta. Poc després, per l'esquerra, se'ns ajunta un camí que prové del Corral de Principi i per on justament passarem més tard. Nosaltres seguim amunt fins assolir el collet de Santa Maria. Uns metres més enllà, de pla, trencarem cap a l'esquerra, senyalitzat amb un pal, cap al caire de Comadells.

 
El caire de Comadells porta directament a les dues taules cimeres del Bassegoda. La pujada pel caire és dreturera i fatigosa, de molt mala petja, però ben distreta. Podem anar seguint tot de fites que portaran al mateix lloc. Ja sigui per calor a l'estiu, fred a l'hivern o vent els dies que bufa, esdevé un lloc sofert. Les vistes són fenomenals.  Una vegada superat el caire, cal voltar per llevant i arribar-se a la grimpadeta final fins el cim (1.373 m), punt culminal del trail que estem realitzant avui.
 
 
Puig de Bassegoda (1.373 m, km 13,1) - Puig Salarsa (1.154 m, km 22)

Desfem la grimpadeta i seguim en direcció contrària a la que portàvem, o sia, en direcció nord. Des d'aquí gaudirem d'un llarg tram on podrem córrer de valent. Amb cura davallem fins el Pla de la Bateria, i per la dreta, continuem avall per una pistota, arribant-nos fins el coll de Principi. Després seguim per la pista, de bon fer i on podem deixar anar les cames, però aviat trenquem a l'esquerra, on hi ha un pal senyalitzador. Corriol avall, ràpidament, desemboquem a les ruïnes del corral de Principi. Si bé el camí que seguíem -i que coincideix amb el GR-11- continua per la dreta, nosaltres girem cap a l'esquerra, cap a la baga del Bassegoda. Després de travessar un torrent, sovint sec, el corriol s'endinsa a una bonica fageda. Més enllà es passa per les balmes del Cànem i finalment s'enllaça amb l'encreuament del ja trepitjat camí del collet de Santa Maria. Ara girarem avall i pocs metres més endavant a un nou trencant continuarem per la nostra dreta. Ens endinsem cap a la clotada a una zona caducifòlia i humida, amb molta fullaraca als peus, fins a travessar el torrent del Tumany.

 
Des del torrent toca pujar a coll Roig, i una vegada aquí, tombarem per la nostra dreta seguint ara un camí molt més evident, que passant per Can Principi, acaba arribant al corral, anteriorment visitat. Continuarem en direcció contrària a la d'abans, allunyant-nos definitivament del Bassegoda, per un camí carreter que suament en pujada acaba morint a la pista de coll de Principi. La seguirem poca estona en direcció la Creu de Principi, per trencar aviat a la dreta i amunt mitjançant una petita marrada que mena directament a la carena entre el Puig Bernabé i Puig Salarsa, on acabarem fent cim no massa més tard.

(Atenció! = al track el recorregut segueix des de Can Principi fins al coll de la Creu de Principi directament, però és una opció que si no es coneix molt bé, no la recomano doncs la vegetació amb el temps ha anat esborrant el viarany, hi ha escadusseres fites i el més fàcil és esgarrinxar-se amb els esbarzers i altres arbustos punxeguts, i pot arribar a desorientar)

Puig Salarsa (1.154 m, km 22) - la Comella (735 m, km 27,1)

Des del cim davallem cap al coll i continuem avall per pista. Després d'uns 400 m, on hi ha un revolt molt marcat, l'abandonem i donant l'esquena, seguim per una pista en desús que en pocs metres aviat canvia a camí i entrem a la fageda. Aquest tram és fantàstic per córrer i només cal anar amb compte de seguir bé el recorregut més endavant, quan domini la roureda i el corriol es faci fugisser entre tanta fullaraca. Així, passarem pel coll de l'Abellà, la creu dels Miquelets i poc abans del coll de Prior, a un pla herbat mig desforestat, trencarem cap a migdia per davallar a la Comella.

La Comella (735 m, km 27,1) - Puig de les Canals o d'en Coll (1.031 m, km 30,6)

De la Comella baixem fins a la pista i uns metres cap a la dreta la travessem (avituallament d'aigua). El camí de mica en mica va guanyant desnivell. Travessa un parell de torrents, s'enfila cap a la balmeta on brolla la font del Sant -lloc encisador i molt agradable- i continua amunt, mentre deixem a la nostra esquerra un corriol que porta a la riera, emprat pels barranquistes, i arribem al camí de les Canals. Trenquem cap a la dreta tot amunt i sense descans, visitant una nova balma, la del Davallant, i arribem a l'evident coll de la Bassa (846 m).

Des de que hem sortit de Sadernes a primera hora ja portem una bona tralla acumulada , però encara hem de guardar forces perquè ens esperem emocions igual o més fortes que abans.

Del coll de la Bassa fins el cim del Puig de les Canals cal seguir una mena de viarany que tot sovint es reblincola, evitant diversos grenys i accidents de la muntanya. L'ascensió és curta, però a aquestes alçades, ben soferta.

 
Puig de les Canals (1.031 m, km 30,6) - trencant del Martanyà (400 m, km 37,2)

Des del cim retornem al coll de la Bassa però ara girem cap a la banda oposada per on veníem. Baixem per un corriol i aviat desemboquem a una pista. La seguim poc més d'1 km, el suficient per estirar i relaxar les cames i també la concentració. Quan arribem al segon revolt a la dreta, girem en direcció contrària (hi ha una gran fita) i entrem a un bosc a on abunden els boixos (l'anomenen camí dels boixos). Anirem per sobre de l'enorme tall existent entre el Puig Sanoguera i el Puig de les Canals, per on s'escola la jove riera de Sant Aniol formant el Salt de la Capa i el Salt del Brull. El camí és bo per córrer tot i que de vegades estarem a tocar de l'abisme (sovint sense ser-ne conscients). Així doncs, a partir d'ara caldrà extremar les precaucions i anar amb compte.

 
Després d'un tram planer, travessem les feixes del desaparegut Can Llebre i ens disposem a davallar fins a Sant Aniol, ben al fons de la clotada que tenim al davant. Primer de tot hem de pujar un tram per salvar dues petites cingleres, més endavant, travessem un pedruscall i ara sí ja anirem de baixada, sobretot passat l'escaler del pujant d'en Llebre (on cal ajudar-se amb les mans). Ara ja haurem deixat enrera la timba que teníem ben a la vora, però no per això hem de deixar d'estar al cas. El corriol, fàcil de seguir amb les abundants marques grogues, inicia una forta davallada, reblincolant-se una i una altra vegada fins al collet de Clarioles. Des d'aquí i per la dreta, gràcies a un preciós camí empedrat ens arribarem fins a Sant Aniol d'Aguja, on podrem descansar uns minuts. Posteriorment, només cal agafar el camí de les gorges, fins el trencant del Martanyà.
 
 
Trencant del Martanyà (400 m, km 37,2) - Sadernes (300 m, km 42,6)
 
Exactament igual que el primer tram però en sentit contrari.