Matagalls

Des de Collformic. Un dilluns de tardor una mica ventós.

A l'Onomasticon cataloniae, en Joan Coromines explica que el topònim "Matagalls" no deu pas tenir el seu origen a una paraula composta en referència a alguna gallinàcea, com podria semblar en un primer moment, tal i com succeeix en algunes contrades pirinenques, sinó que ben probablement fa referència a una herba, un matapoll, allò que en castellà s'anomena dialectalment un matapollos o matagallinas, o sia, un Daphne sp, possiblement Daphne gnidium.

Courage

Per seguir la moda també he agafat la famosa grip A, total, una altra setmana perduda. Mentrestant, he aprofitat per buscar en el baúl de los recuerdos aquelles imatges enyorades i èpiques que tant ens agraden. Sí, se'm pot acusar d'egòlatra i narcissista, hi estic d'acord, però també és cert que als reportatges que faig mai hi apareixo i hi ha gent que no sap ni com sóc. ¡Va por ellos!

Horizontes

Qui pensi que estic entrenant d'amagatotis, posant-me les botes a acumular kms i estudiant els mil-i-un calendaris ultratrailrunners, trailrunners, runners i derivados-competitions-fashion que tant abunden ara, qui pensi això com deia, possiblement estigui equivocat, doncs més aviat a contracor m'he passat a practicar l'esport nacional que és... el panxing. I des d'aquest cantó, amics meus, les coses es veuen d'una altra manera, una mica més des d'abaix -segons com sigui el sofà, és clar- i també una mica més, diguem-ne, amb una certa parsimònia. El canvi de perspectiva amplia horitzons -el filòsof hi estava inspirat quan va dir això-, però realment el bony de la ressignació m'ha crescut exponencialment al llarg dels dies, doncs veig el mateix horitzó dia rera dia. I nosaltres som gent d'assolir horitzons i traspassar-los més enllà. I per què em passa això? Neuronitis? Tècnica Alexander? Un nou sistema d'entrenament del Capità Enciam oriental? Doncs facilísimo, degut a la contractura ditxosa que reapareix tot just arribo a uns nivells d'esforç muscular. Ara ja em té una mica capficat, aquest octubre no passo dels 50 kms totals -i ja m'ho diuen, "Luigi, tingues paciència"- però és que cony!, que no passo de l'hora corrent o de la caminada curta que el bessó se'm carrega. Que no pugui córrer, bueno pos fale, però que no pugui pujar i baixar muntanyes ja emprenya més. A més a més, arriba un moment que quant menys fas, menys ganes tens de fer alguna cosa, o no?

Valle de Hecho, camí d'Aguastuertas, Ibón de Estanés... aquellos horizontes...
Juliol 2001

Tornar a començar

Després d'un parell d'intents frustrats les últimes dues setmanes, avui per fi he pogut sortir a córrer i ho he fet sense cap molèstia ni m'he vist obligat a tornar caminant. Deuen haver estat uns 9 kms -tant fa la distància o el temps emprat- per uns camins trepitjats en nombroses ocasions: feia una mica de fred, una mica de vent, es feia fosc i he escurçat per prudència, encara que em trobava força bé. De fet, potser només he estat un parell o tres de setmanes sense poder córrer, podríem dir doncs que només ha estat un petit punt enmig d'una història que ja comença a ser llarga i com tots sabem -ja que la vida de qualsevol corredor manté certes similituds amb la dels altres-, amb els seus alts i baixos, amb els seus moments bons i dolços i d'altres de dolents i traumàtics, en definitiva, amb les seves anades i vingudes, tal com un pèndol.

Però avui ha estat una mica especial. L'any comença a acabar-se, en el sentit que no tinc projectes i una mica inconscientment vaig fent síntesi i veig que la irregularitat ha estat la tònica. Una irregularitat plena d'ensopegades i d'alguns bons moments que només són un mirall del passat 2008. Des d'abans de l'estiu només pensava en plegar de córrer i ja els últims mesos han estat com una voràgine en la que he perdut el rumb. Per fi descartat qualsevol problema físic i amb noves ganes de calçar-me les sabatilles, només faltava la contractura al bessó per exhaurir la poca paciència que es veu encara tenia. No ho sé, tot ha estat molt llarg i viscut profundament. Però tot té la seva fi i avui ha estat la retornada a aquesta activitat que tant ens agrada. Tot plegat haurà estat una altra experiència com a corredor, un altre pas en aquest llarg camí que només hem fet que començar i en el qual sempre estem aprenent, sempre millorant.

Ara fa exactament deu anys que vaig anar a viure a Vic i em vaig plantar sense feina i en certa manera, com qui diu, sense res, amb la única premisa de començar de zero i mirar endavant. Aleshores també vaig començar la preparació de la meva primera marató. Sembla que el fred em porti bons auguris. Tot això ho dic perquè hi ha una cançó que sempre la tinc molt present als moments difícils i m'ha estat acompanyant des de que va aparèixer. A la lletra de "Don't give up" de Peter Gabriel tots ens hi podem veure reflectits i també rebre aquella calidesa que desprén el seu missatge. La mateixa calidesa que destil.la el missatge visual del videoclip, tan senzill i a la vegada, tan humà. I també la mateixa calidesa de la línia de baix de Tony Levin que em continua tenint fascinat. Espero que us agradi.

Puigmal

El Puigmal és un cim que no hi acabes de pujar mai i et fa retornar. Presenta tantes cares i tants tarannàs que cal emprendre la seva ascensió tantes vegades com puguis al llarg de l'any. De fet, tot just començada la caminada des de Fontalba he tingut una fiblada d'incertesa, no fos que la muntanya em rebutgés com m'ha passat en altres ocasions, en les quals he hagut de fugir amb la cua entre les cames. Aquesta vegada però, m'he sentit una mica com el fill pròdig i passada una estona ja m'enfilava costa amunt amb la seguretat del que torna a casa. El trencalòs no ha volgut faltar a la cita, ni els simpàtics isards, ni altres moixons que d'aquí a poc, molt poc, tiraran muntanya avall empesos pel fred i les condicions inhòspites de l'hivern. Perquè de fred ja en feia, ho puc assegurar, i sembla que amb el vent també m'hagin volgut rebre, com sempre, a dalt el cim. Un fred gèlid i intens, però res allunyat de la normalitat de l'època, doncs tots sabem que cada any els primers freds són els que es fan sentir més. Ara bé, les meravelloses vistes des del capdamunt només les he pogut fruir uns instants i certament el dia ha regalat un paisatge que s'allunyava enllà de l'horitzó en tot un mar de muntanyes, en una atmosfera diàfana i transparent com deixa la tramuntana al seu pas. La tornada, amb molta cura i parsimònia vigilant els avisos del bessó dret, no ha estat com volia, que era arribar-me fins al Turó de l'Ortigar, sinó que he girat directament coma avall pel seu fons.

En aquesta època tardorenca i en relació a tot allò que fa referència al mot "vida", a l'alta muntanya la sensació és una mica d'abandó i tristesa, un preludi potser en re menor anterior a la blanca simfonia de l'hivern. I més encara quan el sol declina ostensiblement i les ombres ho inunden tot amb celeritat. De totes maneres, des de fa uns anys estic molt atent a tot el que es pugui moure, no fos cas de tenir la immensa sort de trobar-me amb el llop. I vés per on, pel cap també se'm va passar -inseguretats físiques i anímiques del moment- no ensopegués amb el dimoni. Perquè és clar, en aquesta muntanya de nom Puigmal -una mica ja revelador el topònim-, la tradició diu que s'hi allotja el dimoni. I per qui no la conegui, la llegenda diu que a Núria hi vivia una meuca que feia el seu ofici entre els pastors i una nit se li va aparèixer el diable, demanant-li els seus serveis. La meuca s'espantà i invocà la santedat de Núria, de manera que el dimoni espaordit es va enfilar dalt un arbre, on amenaçava la dona i els pastors, els quals feren el senyal de la creu i finalment van fer fugir el dimoni cap a la muntanya. Així les coses i jo ja coma avall, ni dimoni ni punyetes, però qui-sap-lo, més val estar a l'aguait quan la foscor s'apodera de tot.