Al llarg de tota la setmana vaig estar molt al cas del temps. Havien anunciat llevantada i cada vegada la previsió pintava pitjor. Mentrestant, prou feina tenia en recuperar-me de les sobrecàrregues de la Marató d’Empúries. El dimecres la meva fisio, la Sílvia, en comptes de fer-me defugir d’anar a Berga, més aviat em va animar –sempre anant per sensacions-, cosa que primer em va sorprendre, però poquet a poquet aquestes paraules van significar aliment pel cuc de la motivació, que es va anar fent gran dia rera dia. Tot i així, les abundants pluges, la davallada de les temperatures, el fort vent i la neu a les alçades van motivar l’escurçament de la prova per part de la organització el mateix dissabte. En total, finalment quedaria en uns 37 kms i 4800 m de desnivell acumulat. Ja m’ho temia, doncs sense anar gaire lluny, a Coll de Pal es necessitaven cadenes. La excusa era perfecta per no participar. Al matí havia sortit a rodar i el bessó el notava tens i contracturat. Per altra banda, aquesta cursa enganxa i de veritat. Què fer, doncs?
L’amic Fela Kuti m’acompanya al cotxe. Això sempre és un bon senyal. Aparco exactament al mateix lloc de l’any passat –a escassos 100 m de la sortida- i després de recullir el pitrall i la bossa del corredor,
desapareixo per Berga. De fet, faig un tallat a una mena de bar amb
missió d’after, en fi, tot un quadre de Hopper. De nou a la realitat, trobo coneguts i més coneguts, som una petita-gran família, ara ja estic més situat.
No m’he fet cap plantejament de cursa. Només faltava que no pugèssim la Gallina Pelada, per mi ha estat una petita –però d’altra banda, molt raonable- decepció. De totes maneres, així es podria anar una mica més ràpid. O sigui, m’ho agafo com un
divertimento, aquesta temporada ja m’he exprimit molt des del gener i avui seria la meva tercera participació en aquesta prova.
La organització obligava a dur un paravent o xubasquero. M’ha fet dubtar. Si portava paravent i plovia, podria anar xop i amb fred, cosa no gaire convenient. En canvi, si triava el xubasquero i no plovia, em podria fregir i patir amb les possibles rampes derivades de la deshidratació. Al final, trio el xubasquero, el porto a la cintura i no el faré servir en cap moment, malgrat el fred. El fred més aviat m’esperona.
L’ambient inmillorable. El cartell a les primeres posicions no és totalment de luxe, però com a mínim, corren en Castán, la Favre, l’Stephanie, en Rusconi, i d’altres de la Selecció catalana, molt bons corredors, en resum. No veig cap basc ni valencià, com l’any passat. En definitiva, l’èlit es reserva per Zegama, d’aquí a dues setmanes. En canvi, el nivell mig dels populars crec que està bé. La gent cada vegada es prepara millor i no perdona. Les espases enlaire!
Després de la sortida de les dones, un quart més tard, sortim els homes. Vaig lleuger, però molt i molt pendent de la musculatura, al més mínim senyal de carregament, plego, no m’ho pensaria dues vegades. Només faltaria un trencament fibril.lar a les portes de Zegama. Tinc la sort de conèixer el recorregut perfectament i així puc anar dosificant. Les primeres rampes, exigents, ja dins del km.1 aprofito per caminar i anar escalfant. El dia es presenta fred, però lluminós, sense cap indici d’una propera precipitació. Vaja, condicions ideals per córrer. Estem de sort.
A mesura que anem pujant, el grup s’estira. Travessem la carretera que va a l’estació de Rasos i m’uneixo a en
Xavier. Ell aprofita per trotar allà on es pot, la meva idea era caminar tota la pujada fins els Rasos, però el vaig seguint, sense esforç aparent i afortunadament, sense cap avís a les cames. Ja hi ha gent que sua de valent, potser van massa abrigats. Al primer avituallament, bec en format esprint i segueixo amunt. Coincideixo amb en Jordi "crit" i en Marc, em sorprèn veure’ls, els hi feia molt més amunt. Els animo a apretar, avui es pot fer, no hi ha tant desnivell i cal seguir una altra estratègia, una mica més agosarada. Al davant se’m col.loca un corredor amb pals, no m’agrada gens i està prohibit. Però no li dic res, doncs veig que els porta prou bé. Tots en fila índia!
Primers problemes amb el fang. Mentrestant vaig mirant el sotabosc de la boixeda, esplèndid en aquesta època gràcies a les pluges. En Crit va una mica més enrera i de tant en tant, xerrem. Em trobo força bé, vaig escalfant i recordo l’any passat, aquí ja anava ben petat. Sortim a una zona més exposada, bufa un vent ben fred i fins i tot sembla que patirem la resta del dia. Continuo amb l’autoexamen i no noto cap problema. Bé doncs, aprofito per trotar cap amunt i començar a forçar. Escolto "
sí que vas fort!". És en Crit, que aconsellat per en Bodi, va darrera meu. Quin mal consell! En Crit ja no el tornaré a veure més en cursa, doncs acabarà abandonant...
Després de l’avituallament de la Figuerassa, on coincideixo un altre cop amb en Xavier, petit descens. Aquí em llenço per provar novament les cames. Cap problema! Agafo molta confiança, no tant per la cursa en sí sinó per fer enrera aquestes molèsties musculars. Ara toca pujada, al control del Santuari de Corbera. Hi ha una gran animació, amb l’Isma i família, i faig la tonteria d’animar jo mateix al públic. La resposta per part seva és apabullant i inevitable. Començo a passar-m’ho bé de veritat.
Ara el corriol ja es torna més exigent, però jo també i decideixo apretar. Fa un parell d’anys en Christian em va passar aquí al trot i em vaig quedar amb les ganes de fer el mateix... ara era la meva oportunitat. Començo a adelantar gent fàcilment. Sóc conscient que això ho pagaré més tard o més d’hora, però és que m’és ben igual! Passo per la font de Tagast ben content, a la pista troto i ja sentint les gralles una mica abans dels rasets arribo a l’alçada d’en Jaume del Trote Extrem, poca broma, doncs! Fins i tot em diu que m’ha vist pujar molt bé i aleshores és quan veig que tinc un bon dia pujant, el fred s’ha aliat amb mi. Però no així el vent, sortint als rasets fot una bona rajca, amb uns paisatges impressionants: un cel blau net i captivador, amb unes muntanyes blanques inmaculades. Continuo apretant, arribo ara a l’alçada d’en Josep Artigas, en Víctor de la Garriga, un company de Castellar i d’altres, gent que conec i que en general, m’acostumen a treure una mitja hora en aquestes proves. I jo xerrant plàcidament!
Un cop a dalt dels Rasos de Baix, cota 2051 m, decideixo aturar-me a disfrutar de les vistes i menjar alguna cosa, encara que no ho necessito. Porto un coixí de temps prou còmode per acabar a una hora raonable.
Coincideixo amb en
Lluís Planagumà, gran fondista i corredor insubornable, company de fatigues aquí i enllà, de manera que marxem junts trepitjant la neu que encatifa el cim. La veritat és que fa molt fred, diuen que la sensació tèrmica era de -11ºC, però no vull molestar-me amb el xubasquero. Ara toca una baixada per una pista d’esquí, amb uns quants dits de neu tova i també neu gelada. És un descens molt agraït, tornem a enllaçar amb el grup abans esmentat i anem xerrant distesament. Al davant nostre, la Serra d’Ensija ens saluda coberta de neu. Sortosament no hi hem de pujar.
Planegem una estona a bon ritme, per iniciar una altra vegada un marcat descens pel mig d’una pineda esclarissada. A Coll Salomó prenem direcció el Roc d’en Ferrús -quan semblava que giraríem cap a Peguera- i ens fan anar per una pista i voltar el gran roc que defineix el llogarret. És el tram que la organització ha improvisat, una mica lleig, molt enfangat, amb molta aigua i per pista en lleugera pujada i després baixada, per arribar a la Font de Cal Coix, lloc ara ja mitificat en l’imaginari dels corredors de muntanya, preludi de la pujada per la Baga de Peguera. Falten 17 kms.
Seguim junts el duet, ara amb en Victor i l’Enric de la Garriga. Al corriol de la Baga demano per portar el ritme i intento mantenir-me constant, a un nivell mig-alt, absorbint i adelantant altres unitats de corredors, amb no tanta planificació o sort. Però és clar, tota despesa es paga tard o d’hora. A la zona més "tiesa" finalment enllacem en un estret corriol amb un grup que ja no podem adelantar, on hi ha entre d’altres coneguts, la Reyes Valero. La Reyes per mi és un bon índex del meu estat de forma, doncs no sol fallar mai en cursa. O sigui, que definitivament avui vaig una mica fort. Quan el corriol s’eixampla, hi ha un esmicolament total del grup, uns es queden, altres seguim més o menys al mateix ritme i els més forts pugen que Déu-n’hi-do. És un moment senzillament sensacional i molt maco, on cadascú està donant el millor de sí mateix. La situació es complica amb un pam de neu, però sabem que aviat arribarem als Rasos de Dalt, sostre excepcional de la prova amb 2077 m.
Jo vaig notant que arriba el "
hombre del mazo", com diu en Perico Delgado, però "
me golpea, pero no me da", i així, resisteixo l’arribada del mareig fins a l’avituallament. En Lluís i la resta se me’n van. No sóc pas l’únic amb problemes, l'Albert sembla més aviat que formi més part de l’organització que no estigui pas com a corredor. Potser cínicament, no se’m passa pel cap una altra cosa que dir-li: "
Ara és quan has d’apretar". I em contesta, "
I què vols, que em mori!". Mentrestant, arraso amb els quatre migrats trossets de xocolata que trobo, bec molt de líquid per omplir la panxa i enganyar-me, i aleshores penso que he d’aguantar fins el proper avituallament. Aquestes curses són tan llargues que passen moltes coses, ara estàs bé, aviat potser ja no. El que sempre s’ha de tenir és el cap clar, que és la base de tot.
Encara amb una certa debilitat corro amb ganes en baixada cap als Rasos del Mig. Al davant veig una bona nata, l’Enric de la Garriga es fa mal al dit. Segueixo trepitjant neu i fang i comença la pujada a Rasos de Baix. Bufa el vent fred i tallant. Faig el cor fort i pujo amb ganes, he de vèncer la pàjara sigui com sigui. Sento els ànims de la Cris i la Mireia:
-"
Vinga, Luigi!""
Endavant!""
Molt bé!""
Vas bé?"
-
"A topeeee!"-"
Vols alguna cosa?! Menjar, beure?!"
-
"Vull arribar!"Em manca l’aire, amb tot troto els últims metres en pujada, és molt emocionant, la gent fins i tot crida. Ara sí que menjo alguna cosa. Amb golafreria.
Em recupero molt ràpid. Continua fent molt fred i el cel es va tapant. Ara ja coincidim amb els de la Cursa d’Alta Muntanya. L’Albert el tinc just darrera meu, però a la primera baixada, força complicada pel fang i la neu, surto a tope molt temeràriament i el deixo aviat. Començo a tenir moltes ganes d’arribar, falten 14 kms.
Alternem corriol i pista, molt de fang i molts bassals. Corro amb ganes. Enllaço amb en Joan Llopart, un clàssic de les curses de muntanya, però xerrem poc, ell va a un altre ritme i em desitja sort. Retrocedeixo mentalment a les dues anteriors edicions, aquest tram sempre se m’havia fet feixuc i m’havia sobrepassat per culpa de la calor. Ara tocava treure’s l’espina. Però el cos ja no estava per gaires floritures, encara que intento seguir a una corredora de bella figura tant tros com puc. Em sembla que anem per sota de 5’/km. Tota aquesta zona fins a Corbera tinc una progressiva i clara davallada física. El pitjor i el que ja és habitual, és un mal molt intens a la planta del peu dret.
Ja conto els kms que falten. Corro i troto tant com puc, sé que aviat patiré. Al càmping m’aturo només un parell de segons però no m’avituallo. Passem el torrent i toca pujada. La ridícula pujada fins el camí de les aigües. Ara és una paret infranquejable. Un corredor em reconeix i se’m presenta, tenim un amic comú a Tivissa. No sé per què, però acabo tibant del grupet, quan arribem a dalt al corriol estic rebentat. Els deixo passar i "
que-passeu-un-bon-dia". Camino. Resten 4 kms i una bona colla de minuts. Però mentalment no estic cansat, més aviat estic molt content, vaig escoltant mentalment el "
Cant d’acció de gràcies" del Quartet de corda op.132 de Beethoven. Aleshores em recordo de la Marató d’Empúries i dels seus efectes a mig termini. Amb el cap clar, tot té una explicació.
La resta de la cursa fins a l’arribada no té gaire història. Trotar i trotar, anant sumant kms tranquíl.lament, deixant passar a la gent de la cursa "curta" i procurant no fer-me mal. Fins i tot plou minsament, com petites espurnes de felicitat. A Queralt ens anima la gent endiumenjada. Miro el rellotge i porto menys de 5 hores, ja no em fa mal res, m’imagino la cara de sorpresa de la Lídia quan la truqui. Continuo molt atent al camí, les cames ja no responen i una caiguda podria ser fatal. Entrem a Berga per Fumanya, últims 2 kms. Dreta, esquerra, forta baixada, per fi veig l’arc. Al fons del passeig hi ha l’arribada, quin gran dia, he patit molt poc i m’ha sortit una cursa rodona. La cervesa té gust a glòria!
En Lluís, bon amic, m’aconsella que m’abrigui que sinó agafaré una galipàndria. Em poso al dia del resultat dels altres companys i estic una estona amb la Mireia, ella consumint-se dels nervis, doncs està esperant l'Òscar, en aquells moments fent la seva particular travessa a Ítaca. Acabo dinant amb en Dennis, en Marc i en Bru. Un gran dia per guardar a la memòria.
I tal i com apareix el següent motiu a un altre quartet de corda de Beethoven, l’últim que va escriure, l’opus 135, i de cara a la propera edició del 2009, puc dir "
Muss es sein? Es muss sein!" ("
És necessari? És necessari!").
