Rocallarga - Collsacabra oriental

Divendres, 24 de febrer
Cantonigròs (Osona)
22 kms - 530 m+ - 4 hores
(Track a wikiloc)

Un gran dia

Puig de Bestrecà

Dilluns, 20 de febrer
Oix (Garrotxa)
24 kms - 1025 m+ - 7 hores

© Editorial Alpina

La d'avui ha estat una excursió ben maca, visitant llocs cèlebres de l'Alta Garrotxa i a on la bellesa en tots els sentits ens ha acabat sadollant. En total, farem una volta sencera a la serra de Bestrecà, assolint el cim, i també visitant racons com l'Escaladuix, fins a tres esglésies romàniques i les migrades restes d'un castell, i tot plegat, gaudint de la pau i l'encís d'una petita vall, com és la d'Hortmoier.

Hem sortit a mig matí des d'Oix, punt neuràlgic de la contrada, i agafant la pista que mena a Hortmoier, com qui no vol la cosa, ja èrem travessant el pont Trencat i a davant el Salt dels Liberals, al Grau d'Escales.

La història explica l'origen més aviat escabrós d'aquest topònim: durant la primera guerra carlina, els voluntaris liberals de la Pobla de Lillet foren apressats, conduïts fins aquest punt i obligats a caure daltabaix del cingle. L'indret és certament magnífic, punt d'unió tallat a pic de la cresta del Ferran i la serra de Bestrecà, fins i tot una mica espaordidor quan la riera baixa ferotge. I si actualment la pista passa a frec de l'abisme, cal imaginar-se un segle enrera quan aquesta no existia i l'únic pas era el camí de l'altra banda, el camí del grau. En C.A.Torras, el gran excursionista, aleshores ho va descriure prou explícitament: "Grau gran d'Escales o Salt dels Lliberals, cingle paorós que s'atravessa a mig aire, tenint als peus, a un costat una esgarrifosa timba vertical d'uns 300 metres de caiguda, qual fons esfereix, y al costat oposat un gegantesc mur de roca també vertical. Se sent la remor de l'aigua que bota brunzenta al fons del pregon entall.
El nom de Salt dels Lliberals és provinent d'una horrorosa tragedia de nostres lluites civils, qual relat fa escruixir y que contat en lloc ja de si tant sinistre, pels guies o moços que vos acompanyen mostrant-vos marques imborrables del vandalic fet, us fa posar els cabells de punta."

A mig cingle hi ha el pas. I el Salt.

Si bé quan la riera baixa alegre la música se sent poderosa, avui la remor de l'aigua ha set ben bé inexistent. Quina diferència amb el novembre! L'eixut hivernal i les perllongades fredorades, han mermat la riera fins a mostrar-se glaçada -com comprovarem més endavant- i en altres punts amb el líquid ben viu, tot i que silenciós, com aterit i poruc de l'estació. Així, en aquestes condicions, travessar-la no ha significat pas cap aventura.

Racons bucòlics. Avui freds.

Al Pla de Plansesilles, davant els dos roures del rei -el tercer el va abatre el vent el 1997-, és inevitable aturar-se i badar. La natura ens parla i nosaltres cerquem la resposta dins nostre. Tot i l'efecte nevera produït per la inversió tèrmica, al migdia el sol vessa la seva llum i la seva alegria. No així amb bona part de la baga de Bestrecà, on els rajos no hi penetren des de fa setmanes. Després de visitar Sant Miquel i investigar l'estat d'alguns corriols, fer un cop d'ull al Ripoll -actualment força restaurat-, la idea és continuar cap a l'Escaladuix.

El Pla de Plansesilles. Els dos roures del rei i a la banda esquerra, Sant Miquel d'Hortmoier. El Ferran, al fons ,atent.

El mas de Cabeces, el Toll i els rasos del Puig de Sant Marc, que treu el nas.

Lloreret (Daphne laureola) ja florit.

I de nou en marxa, és ben bé que creiem a fil per randa el discurs del corriol i l'escoltem, de la mateixa manera que aquest segueix fidelment l'orografia, enasprada i salvatge. Si fa no fa, "camí de gat mesquer". El cas és que salvant un primer accident, aviat ens precipitem a la llera de la riera, allà a on caminar en temps de revingudes és temerari. A l'hivern, com ja hem anticipat, hem de tenir cura amb el gel, doncs hi ha bandes que semblen pistes de patinatge. De totes maneres, aquesta raconada atrau perquè senzillament és excepcional: el fred resulta punyent, el silenci eixordador, la solitud intensa. La riera al llarg dels segles s'ha anat obrint pas entre el muntanyam regirant-se una i una altra vegada, erosionant la roca calcària, la qual ha anat formant mil i una formes i avencs, amb insospitades platges de còdols de mida petita amanit amb algun roc de considerables proporcions, intentant barrar el pas. El que més ens sobta, és la sensació d'indefensió, la sensació d'estar sense sortida en aquest clot entre altes parets ornades amb boscos intricats i impenetrables. Però alerta, sempre a mida humana, és clar.

La Riera de Beget a l'indret de les surgències de l'Escaladuix.

Ara bé, això no és tot, en aquest engorjat es produeix un interesantíssim fenomen geològic. Gràcies a la naturalesa calcària de la roca, l'aigua deixa de circular per la superfície i passa al subsòl. Des de Beget i Oix, passant per Sadernes i fins el Mont, les aigües es van infiltrant a l'aqüífer i posteriorment emergeixen a un indret tan llunyà com el pla de Banyoles, degut a la impermeabilitat de la falla de l'Empordà. Cal tenir present que a la zona del Comanegra la precipitació assoleix al voltant dels 1000 l/m² anuals. Si succeeix que les pluges són massa abundoses, aleshores l'aigua vessa de les mateixes surgències que les engoleix habitualment.

(Dibuix: Maria Rieradevall. Extret de: Història Natural dels Països Catalans.

Vol. 14. Sistemes Naturals. Enciclopèdia Catalana, 1999)

Una vegada investigada amunt i avall la riera, decidim continuar per camí marcat i aleshores és quan hem d'abandonar el clot pel pas de l'Escaladuix, un altre lloc cèlebre de la contrada. Segons Joan Coromines, Escaladuix ve a significar "escala i portella", i és que certament els graons a la roca -i sobretot uns graons metàl·lics allà on més dret resulta- ajuden a salvar l'estret pas. Podem retornar a l'enèrgica i romàntica prosa de l'incansable C.A.Torras: "Pas de l'Escaladuix. Trencada xemeneia per aon se baixa ab grans dificultats, assegurant els peus en les esquerdes dels penyals i en els intersticis del rocam. Cal tenir el cap segur y'l peu ferm. Tindrà sols d'alt, en son punt més dolent, de 6 a 8 metres, y una elevació màxima d'un centenar de metres. Al fons de la xemeneia's troba'l riu, que corre engorjat entre gegantesques cingleres."

Al capdavall, és una lleu grimpada sense massa dificultat. Potser impressiona al no habituat en aquests passos si s'escomet des de dalt, tal com explica C.A.Torras. Tot seguit continuem novament per "camí de gat mesquer" fins desembocar a les planes del Barrancot, a les envistes del mas del mateix nom, a on les vaques pasturen -no podia ser d'una altra manera- dòcilment, indiferents al nostre tragí.

Davallem fins a la riera, la travessem pel pont -i un petit incís per ressaltar el servei vital d'aquestes passeres a la contrada: quan aquesta no existia sovint era impossible travessar el curs d'aigua; una vegada nosaltres mateixos ja vam haver de girar cua-, i continuem enfilant-nos ara a la baga pel corriol que puja fins a les Feixanes. La pujada serà sostinguda i sense descans fins el mateix cim, canviant el "camí de gat mesquer" pel "camí de muls", en total, uns 600 metres positius. Però primer destinem uns minuts a contemplar la bella imatge de la vall que es gaudeix des de l'era de la casa, en situació privilegiada: a l'esquerra, els enasprats estreps del Comanegra; a la dreta, la talaia del Bestrecà; al fons, la retallada cresta del Ferran; i ben al mig, a la fondalada, el minúscul pla de Plansesilles, ràpidament cobert pel mantell de l'ombra, que creix sense descans. Cal destacar que a les Feixanes diverses alzines assoleixen proporcions gegantines.

Des de la mateixa era neix un bonic camí que fent marrades s'enfila muntanya amunt fins a la Campassa, petit indret mig desforestat (o més aviat, que s'està reforestant) on hi ha una palomera (de debò caminen fins aquí els caçadors?). Més endavant, continuem per bonic corriol fins a la Portella, on s'enllaça amb el camí que prove del coll de Bestrecà. Nosaltres però seguim en direcció contrària, ja quasi pel caire, barallant-nos a un rascler i a unes tarteres inestables de mala petja, intentant no ensopegar amb les sofertes alzines, que un cop alliberades fa anys de l'explotació de la mà de l'home, sobretot per fer carbó, ara miren de créixer en aquest ambient tan eixut i exposat a les inclemències. Per fi observem un primer pany de paret del castell i travessant el caos de rocs acabem per situar-nos finalment al centre de les ruïnes de Sant Julià de Bestrecà, al punt més alt de la muntanya (1059 m). Cal fer notar que l'absis, de planta rectangular, està datat del segle IX, per tant, és prerromànic. Tot plegat fa reflexionar sobre la vida tan soferta que devien dur els habitants d'aquest castell situat en un indret tan inaccessible. Avui mateix, la tramuntana que "només" bufa moderadament, produeix una intensa sensació de gelor...

El cim de Bestrecà. Només resta la planta de l'església de Sant Julià, amb el seu absis rectangular prerromànic.

Com es pot comprovar, el vèrtex geodèsic respecta les restes medievals...

Les nevades muntanyes del Canigó i un immens Comanegra.

Les muntanyes de l'Alta Garrotxa des del cim: Bassegoda, el Ferran, cingles de Gitarriu, la Calma, la Tossa d'Espinau, el Malveí, el Mont... en primer terme, el cim bessó de Bestrecà.

Encara queda molt camí!

Molt a desgrat nostre, el temps s'escola, el sol davalla i encara més, el fred empaita de valent, així que sense demora baixem pel cantó oposat a l'ascens pel mateix caire, amb sensacionals vistes cap a les muntanyes garrotxines, i en curtes i decidides giragonses aviat ens arribem i fem una altra breu aturada a una altra església, la de Sant Andreu de Bestracà, al costat del mas que dóna nom a tota la serra. Més avall, ja a la solana, passem pel costat del Pairé, que per la seva majestuositat i gràcia no deixa indiferent, i ja tot de baixada, per pista i corriol brut i polsós entrem cofois a Oix. Cofois, és clar, per la magnífica caminada que hem pogut viure.

Sant Andreu de Bestrecà i el mas de Bestrecà.

Entrevista

Maratoneta casolana caminant (i un llibre)

Diumenge, 22 de gener

43,3 kms - 960 m+ - 7h 30min

Els mesos d'hivern em van força bé per córrer llargues distàncies per muntanya, així que cada gener, intento fer alguna tiradeta omplint l'horari solar, com la de l'any passat. Però ai las!, l'inesperada lesió al bessó de moment m'està negant aquest caprici. De totes maneres, no em penso pas quedar quiet i m'invento una llarga caminada per omplir les hores de llum.

Marxo de casa tard, passades les 10, encara que podrien ser les 9 o les 8 o qualsevol hora, perquè com cada dia, la densa boira desafia l'hora del rellotge i la sensació és de desorientació, a part de la temperatura acompanyant, gairebé sempre tropical. Bé, com ja estem adaptats a aquest clima osonenc, si no tenim paisatge exterior, mirem cap al paisatge interior i anem pensant les nostres coses.

El que semblava començar amb uns agradables acords de concert per a piano de Mozart, aviat canvia radicalment a una música atonal estrident i in crescendo... és la llei òmnibus! Sí amics, sembla que torna i amb força la tradició comarcal del motor de combustió arreu, i en un nombre bastant destacable. Tant és així que durant gairebé dues hores només faig que ensopegar i sentir (sentirem, perquè aniré coincidint amb altres excursionistes, corredors o ciclistes) motos d'enduro i quads amunt i avall. Fins i tot, hi ha un punt on s'ha format un petit embús i a on els esquifits diàlegs són a grito pelao... No em vull ni imaginar com serà a la primavera-estiu...

Ara bé, carregat de paciència, sé que cap a l'hora de dinar tota aquesta fauna s'amagarà i efectivament, al voltant de la una/dues del migdia ja em quedo sol per aquestes muntanyes que tanquen la plana de Vic per llevant. No és difícil imaginar que aleshores la caminada pren una altra filosofia, afavorida a més a més per la sortida del sol. Vaig seguint una mitjana sense parar de 6 kms per hora, que està prou bé i, de moment, el bessó no es queixa.

El recorregut és similar al de l'any passat, però no m'allunyo tant, mentre aprofito per investigar alguns corriols que en aquesta època són més fàcils de seguir i també per comprovar com de dúctil són aquests boscos: els últims anys, entre nevades, ventades i pluges abundoses, per una banda s'han obert noves clarianes o per contra, han desaparegut alguns camins ofegats per la vegetació. Tampoc em complico massa la vida perquè sincerament, quan es porta cinc/sis hores seguides caminant al mateix ritme (amb una breu aturada de deu minuts), el cansament s'afegeix com a fidel acompanyant. Finalment, reinicio la tornada cap a casa calculant un total que s'apropi a la màgica xifra i els últims deu minuts m'arrisco a trotar per canviar el xip i provar la maquinària (que funciona correctament). Una activitat tan senzilla com caminar i que a canvi, aporta moltíssim.

Perfil Karakorum, de (ehem!) 960 m+

Boira...

...i més boira

La llei òmnibus, en directe

Això ja és una altra història!

La foto més repetida en aquest blog

El Puig dels jueus, on sembla que antigament hi havia hagut un castell,

actualment resten dues torres... elèctriques

El mas de Collsameda, on se sent (se sentia? gràcies a la MAT) el duc

Després de 36 kms aquest em va fer una agraïda companyia

Bells paisatges hivernals de la Plana...

...amb vistes cap al Berguedà

Com un jardí zen

El llibre

¡Qué bonitos son los Pirineos! de Hipólito Maeso (Ed. Innominada). Amb aquest suggerent títol, l'autor, consumat muntanyenc i escalador, explica l'ascensió als 212 tres mils dels Pirineus (la llista de Buyse et al.), al llarg de 34 dies, la majoria en solitari i sempre a peu. Maeso, que aquell 1999 complia 50 anys (i que malauradament va morir als Alps el 2004), explica d'una manera senzilla i sovint, austera, el seu pelegrinatge pels diferents massissos de la serralada, recordant tot sovint algunes ascensions ja realitzades en algun altre moment, i descrivint amb tot de detall com assoleix cada cim, com supera més d'una cresta o simplement l'estada als diversos refugis visitats. La narració, en primera persona, mostra com Maeso aconsegueix el seu repte sempre endut per la tenacitat, un profund coneixement del medi i sobretot, una gran estimació per les muntanyes. Fins i tot, una vegada ha aconseguir fer l'últim tres mil (el Montcalm) i vessat alguna llàgrima, es queda rumiant si continuar el dia següent fent el Medacorba...

Elogi de la quietud (i un homenatge)

Dimarts, 24 de gener
Queralbs (Ripollès)
19,4 kms - 1300 m+ - 7 hores

Feia temps que trobava a faltar una caminada naturalista i sobretot assossegada per la muntanya, així que agafant quatre patracols aviat deixo enrera l'insidiosa boira de cada matí i remunto per la carretera fins a la central de Daió, al terme de Queralbs i aquí és on comença veritablement l'excursió. El dia blau i nítid augura una bona jornada, i el fred, molt diferent al d'altres geners, més aviat compta com a aliat per a fer més agradable l'ascensió. De fet, no porto cap pla específic en ment, sinó que em guio una mica pel caprici, però netament parlant, vaig trescant pel camí de les gorges del Freser.

L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral i de tant en tant, em vaig aturant a intentar fer alguna foto o també a escoltar alguns dels sons d'aquesta època, que tot sigui dit, no són gaire abundants. El Freser baixa molt menys cabalós que de costum, normal a l'hivern, i la nuesa que traspuen els caducifolis ajuda una mica a fer més obert el paisatge, ja que a les onze del matí per aquesta banda el sol encara no ha dit bon dia.

Després del Salt del Grill, on l'aigua queia com si plorés per la manca de cabal, deixo enrera el camí del fons de vall i a les Ribes em desvio amunt cap a les Collades. Aquesta coma, orientada al sud, gaudeix d'una millor exposició solar i vaig pensant si serà més encertat per observar fauna, com després comprovaré. El que sí que tinc clar és que avui i aquí, no trobaré pas ningú. De tant en tant, em vaig aturant novament, com quan volen unes grives (complicades de fotografiar) o com quan més endavant l'astuta guineu fuig parsimoniosament seguint el corriol. Ah, la guineu pirinenca de cua estarrufada!

De vegades, i quan més m'enfilo més evident serà, no se sent res. Mentre cerco entre els ginebrons i les brugueroles les perdius que no apareixaran, mentre queden avall tot d'isards o ben amunt, algunes gralles i voltors, mentre això succeeix, vaig notant que cada vegada hi ha menys so, fins que el vent deixa de bufar i aleshores l'audició passa a ser ínfima. Frego la cota dos mil metres, fa més fred, el cel mostra un intens blau molt més profund, el paisatge queda ben retallat per la nitidesa de l'aire, l'horitzó és tot un mar de serres que suren entre les boires, però el que més intensament es percep, el que els sentits capten com a més punyent, és aquesta manca de so. Ara sí que m'assec a fer un mos. En moments així, cal abandonar-se.

Més endavant i al llarg del camí dels Enginyers, la visió esdevé molt més sublim quan s'entra a les canals que davallen del Torreneules, tot un món de roca, agulles, portells i vessants abruptes, on novament em vaig aturant de tant en tant per si passa quelcom. Sobta que al pic del gener les canals restin sense neu i encara més, sense gel. Tot un món salvatge, caòtic i silenciós.

La solitud no és cap destorb, ans al contrari, més aviat la necessito. I el contacte amb la natura. Fins i tot sembla que el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall, segueixi de cua d'ull les meves passes. De debò tot plegat són futileses, doncs som petits en aquesta immensitat i a la muntanya li és ben igual quin peu calcem, més aviat som com les mosquetes que volegen a damunt el Freser i que pobretes, desconeixen el significat de la paraula "efímer". Tant real com que demà ja no hi seran.

És aquí, al planell de les Eugues, assegut a redós de la cabana, per allò del fred, on guaito l'aparició del trencalòs. L'ombra de la muntanya creix i creix, fins que m'adono que el sol no es pondrà per la banda de Fontalba com creia, sinó més cap a l'esquerra, així que si no camino aviat la nit m'atraparà. I sempre em fa recança marxar d'aquí, però és necessitat.

Per acabar, l'acudit del dia. Una vegada enllestida la travessa, amb els bessons a dins el Freser, compto fins a cinquanta. Però en realitat, diria que només passen poc més de vint segons...

"L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral..."

El bruel, l'ocell més petit d'Europa, ha de moure's contínuament per no sucumbir a la hipotèrmia i per fer això, ha de consumir el seu propi pes en aliment cada dia

Companys habituals de les valls i cims pirinencs

"...com quan volen unes grives (complicades de fotografiar)..."

També hi havia muflons que, com els isards, vestien pelatges d'hivern

"...l'horitzó és tot un mar de serres que suren entre les boires..."

"...tot un món de roca, agulles, portells i vessants abruptes..."

"...el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall..."

"...més aviat som com les mosquetes que volegen damunt el Freser..."

"I sempre em fa recança marxar d'aquí, però és necessitat."

I ara, l'homenatge

El passat 16 de gener ens va deixar en Gustav Leonhardt. Clavecinista, organista, director d'orquestra, musicòleg i també, mestre de mestres, va dedicar tota la seva vida a la música antiga i especialment, a Johann Sebastian Bach. La seva immensa tasca com a músic influent i esperonador de les corrents historicistes interpretatives li atorguen un racó important dins de la història de la música. Amb poques excepcions, i ja parlo a nivell personal, és el músic viu que hagi conegut que més he admirat i probablement, més m'hagi influït com a melòman. Requiescat In Pace