Mary Ann hold my hand

Elogi de la quietud (i un homenatge)

2012-01-26T11:54:00.002+01:00

Dimarts, 24 de gener
Queralbs (Ripollès)
19,4 kms - 1300 m+ - 7 hores

Feia temps que trobava a faltar una caminada naturalista i sobretot assossegada per la muntanya, així que agafant quatre patracols aviat deixo enrera l'insidiosa boira de cada matí i remunto per la carretera fins a la central de Daió, al terme de Queralbs i aquí és on comença veritablement l'excursió. El dia blau i nítid augura una bona jornada, i el fred, molt diferent al d'altres geners, més aviat compta com a aliat per a fer més agradable l'ascensió. De fet, no porto cap pla específic en ment, sinó que em guio una mica pel caprici, però netament parlant, vaig trescant pel camí de les gorges del Freser.

L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral i de tant en tant, em vaig aturant a intentar fer alguna foto o també a escoltar alguns dels sons d'aquesta època, que tot sigui dit, no són gaire abundants. El Freser baixa molt menys cabalós que de costum, normal a l'hivern, i la nuesa que traspuen els caducifolis ajuda una mica a fer més obert el paisatge, ja que a les onze del matí per aquesta banda el sol encara no ha dit bon dia.

Després del Salt del Grill, on l'aigua queia com si plorés per la manca de cabal, deixo enrera el camí del fons de vall i a les Ribes em desvio amunt cap a les Collades. Aquesta coma, orientada al sud, gaudeix d'una millor exposició solar i vaig pensant si serà més encertat per observar fauna, com després comprovaré. El que sí que tinc clar és que avui i aquí, no trobaré pas ningú. De tant en tant, em vaig aturant novament, com quan volen unes grives (complicades de fotografiar) o com quan més endavant l'astuta guineu fuig parsimoniosament seguint el corriol. Ah, la guineu pirinenca de cua estarrufada!

De vegades, i quan més m'enfilo més evident serà, no se sent res. Mentre cerco entre els ginebrons i les brugueroles les perdius que no apareixaran, mentre queden avall tot d'isards o ben amunt, algunes gralles i voltors, mentre això succeeix, vaig notant que cada vegada hi ha menys so, fins que el vent deixa de bufar i aleshores l'audició passa a ser ínfima. Frego la cota dos mil metres, fa més fred, el cel mostra un intens blau molt més profund, el paisatge queda ben retallat per la nitidesa de l'aire, l'horitzó és tot un mar de serres que suren entre les boires, però el que més intensament es percep, el que els sentits capten com a més punyent, és aquesta manca de so. Ara sí que m'assec a fer un mos. En moments així, cal abandonar-se.

Més endavant i al llarg del camí dels Enginyers, la visió esdevé molt més sublim quan s'entra a les canals que davallen del Torreneules, tot un món de roca, agulles, portells i vessants abruptes, on novament em vaig aturant de tant en tant per si passa quelcom. Sobta que al pic del gener les canals restin sense neu i encara més, sense gel. Tot un món salvatge, caòtic i silenciós.

La solitud no és cap destorb, ans al contrari, més aviat la necessito. I el contacte amb la natura. Fins i tot sembla que el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall, segueixi de cua d'ull les meves passes. De debò tot plegat són futileses, doncs som petits en aquesta immensitat i a la muntanya li és ben igual quin peu calcem, més aviat som com les mosquetes que volegen a damunt el Freser i que pobretes, desconeixen el significat de la paraula "efímer". Tant real com que demà ja no hi seran.

És aquí, al planell de les Eugues, assegut a redós de la cabana, per allò del fred, on guaito l'aparició del trencalòs. L'ombra de la muntanya creix i creix, fins que m'adono que el sol no es pondrà per la banda de Fontalba com creia, sinó més cap a l'esquerra, així que si no camino aviat la nit m'atraparà. I sempre em fa recança marxar d'aquí, però és necessitat.

Per acabar, l'acudit del dia. Una vegada enllestida la travessa, amb els bessons a dins el Freser, compto fins a cinquanta. Però en realitat, diria que només passen poc més de vint segons...

"L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral..."

El bruel, l'ocell més petit d'Europa, ha de moure's contínuament per no sucumbir a la hipotèrmia i per fer això, ha de consumir el seu propi pes en aliment cada dia

Companys habituals de les valls i cims pirinencs

"...com quan volen unes grives (complicades de fotografiar)..."

També hi havia muflons que, com els isards, vestien pelatges d'hivern

"...l'horitzó és tot un mar de serres que suren entre les boires..."

"...tot un món de roca, agulles, portells i vessants abruptes..."

"...el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall..."

"...més aviat som com les mosquetes que volegen damunt el Freser..."

"I sempre em fa recança marxar d'aquí, però és necessitat."

I ara, l'homenatge

El passat 16 de gener ens va deixar en Gustav Leonhardt. Clavecinista, organista, director d'orquestra, musicòleg i també, mestre de mestres, va dedicar tota la seva vida a la música antiga i especialment, a Johann Sebastian Bach. La seva immensa tasca com a músic influent i esperonador de les corrents historicistes interpretatives li atorguen un racó important dins de la història de la música. Amb poques excepcions, i ja parlo a nivell personal, és el músic viu que hagi conegut que més he admirat i probablement, més m'hagi influït com a melòman. Requiescat In Pace

L'encís de la muntanya. IX. El fals encís o una crítica actual

2012-01-21T22:53:00.007+01:00

"L'home contemporani administra un tercer producte dopant a la seva vida emocional: la "geografia desviada". Amb aquesta expressió volem batejar el fet de recórrer el món amb l'objectiu d'extreure'n el màxim de sensacions. Heidegger, seguint el poeta Hölderlin, somiava en un home "que habitaria el món com a poeta". La nostra manera d'habitar el món és diferent. Ens hi movem cercant sempre sensacions, insaciables. La nostra actitud no és contemplativa, sinó predadora, devoradora. Som consumidors a l'aguait d'experiències engrescadores, insòlites, grandioses.

Així, determinats circuits turístics pel tercer món inclouen, com una "cirereta del pastís", algunes etapes pels llocs on la misèria és extrema, una leproseria, una deixalleria on els infants famèlics cerquen la subsistència. A Rio de Janeiro, certes agències de viatges preveuen excursions per les faveles. Al Caire, una agència proposa una visita al cementiri vell, on els infants dormen dins les tombes. "Terrible espectacle", diran els clients, horroritzats i satisfets alhora. I què podem dir del turisme sexual a l'Àsia o l'Amèrica llatina?

També els "herois de la vida intensa" practiquen aquest desviament geogràfic. Aventurers dels pols, navegants solitaris, surfistes, alpinistes, van a la recerca de les seves pròpies sensacions, més que a la recerca del món. Es tracta, per a ells, més que de visitar el planeta, de servir-se'n per fer vibrar la seva fibra emocional. Aquesta desviació de la geografia es veu afavorida pel material utilitzat. Uns recorren bancs de glaç amb esquís propulsats per una vela o a bord de trineus tirats per gossos, d'altres travessen l'Atlàntic en una simple barca de rems, o sobrevolen els massissos muntanyosos en ala delta, o bé fan la volta al món en globus. Absorts en el seu esforç, concentrats en els aparells, captivats per la proesa que acompleixen, llisquen sobre la superfície del món. Però, el miren?

És la naturalesa el que interessa aquests aventurers o l'efecte que la naturalesa els produeix? En realitat, els seus viatges no els parlen del món, sinó d'ells mateixos. La curiositat geogràfica és substituïda per una geografia subjectivada, una geografia del sentit, que acaba sent una forma d'indiferència pel món que potser no és menys deplorable que la seva "mercantilització" o la seva "cossificació" per mitjà dels diners.

En les aventures extremes, el món no és més que un jaciment de sensacions a consumir. Es redueix a espectacles inductors de sensacions fortes. La geografia desviada transforma la naturalesa en un estímul gegantí. "Fes-me vibrar", li ordenen els aventurers del límit, com Faust adreçant-se a Mefisto. Aquesta reducció a estimulants, aquesta ordre de produir sensacions és un avatar del que Heidegger denunciava amb el nom de "segrest per la tècnica".

La tendència a la instrumentalització del món s'accentua amb el veïnatge de la mort. Com és sabut, els aventurers extrems corren grans riscos. El més petit error els pot costar la vida. Així doncs, les sensacions que experimenten en contacte amb els oceans, de les muntanyes, de les neus externes, dels pols, de l'alta atmosfera, dels torrents entre espadats, són enriquides pel flirteig amb la mort. L'itinerari geogràfic que segueixen només és un pretext per assaborir el beuratge excitant de la potència i de la fragilitat. De la potència, perquè aquests herois tenen el privilegi de sentir la comunió eufòrica amb les forces gegantines del mar, de l'atmosfera, de la gravetat. Però també de la fragilitat, perquè la seva vida és poca cosa dins d'aquella immensitat.

Jugant en aquests dos taulers, els aventurers descobreixen així els seus propis límits, cosa que conseqüentment, els estimula el desig d'existir. L'anàlisi psicològica de les seves motivacions revela que, ben sovint, aquests aventurers tenien necessitat d'un cara a cara amb la mort per prendre consciència, d'una vegada, de la seva finitud. Calia que descobrissin els seus límits, que es deslliuressin de la tirania del "tot és possible", que despertessin del somni de l'omnipotència. Al final de les seves proeses, es diuen: "Finalment he arribat a la frontera on s'acaba el meu poder. La meva identitat, alliberada de l'obsessió del que és l'il·limitat, podrà sortir dels llimbs de la indeterminació." Llavors poden deixar la seva cursa insensata: "Ara sé qui sóc; ara puc viure." La sensació de la mort els ha despertat la sensació de la vida. Els perills que han corregut els han retornat al voler viure. Tot això és respectable, ben cert, però demostra clarament que aquestes aventures són essencialment narcissistes. En definitiva, aquests exploradors no han explorat altra cosa que el seu ego."

Michel Lacroix. El culte a l'emoció. Atrapats en un món d'emocions sense sentiments. pàgs. 144-148. Ed. La Campana (2005)

Vall de Ribelles (II)

2012-01-16T16:18:00.021+01:00

Diumenge, 15 de gener
Aprox. 30 kms i 1200 m+ - 8 hores
Rocabruna (Ripollès)

Seguint amb l'entrada sobre Ribelles d'ara fa dos anys, l'excursió que comentarem a continuació fa referència al racó probablement més recòndit i isolat d'aquesta petita vall garrotxina.

De fet, la sortida ha consistit en diverses "etapes", en funció de la resposta d'un meu bessó que no acaba de fer net després d'una forta contractura.

Així, la primera part ha set l'ascensió al Puig de Comanegra des de Rocabruna, ja tot un clàssic, passant pel collet de Bocabartella i el coll de Malrem, i després seguint la carena fins el cim. El dia net i lluminós ens ha regalat unes dilatades vistes cap a totes bandes: mentre que bona part de les congelades valls dormien encara tapades amb una densa capa de boira, les muntanyes despuntaven mirant el cel. Les baixes temperatures s'han fet sentir i a qualsevol aturada s'acabava agafant fred. Com fa dies que no plou, a diversos llocs hi havia acumulat una gran quantitat de fullaraca, que gràcies al gebre que les hi enfarinava, per moments quasi "esquiaves" al llarg d'alguns corriols. Després de dues hores i quart d'agradable trescada, hem acabat esmorzant breument al cim. La talaia del Comanegra sempre ofereix paisatges senzillament sublims.

Coll de Malrem

Camí del Comanegra

"Fullaraca a-la-glacé"

Les muntanyes del Canigó

Mar de muntanyes

Com el bessó ho permetia, després hem continuat per la carena assolint el bonic pic de les Bruixes, i poc després, davallant sensiblement fins el collet de Sant Marc. Des d'aquí, podríem haver retornat cap a Rocabruna visitant Monars i refent les nostres passes, però al final hem decidit tancar la volta endinsant-nos a la vall de Ribelles.

Vall de Ribelles des del Pic de les Bruixes. En primer terme, el Camp d'en Roc. Darrera, Puig Sa Noguera, el Brull, Martanyà, Bassegoda...

El Puig de Comanegra

Efectes d'un llamp a un faig: branca esberlada i marca fosca del rebot al camí

A partir d'aquest moment l'excursió ha donat un tomb i ha pres un caire molt més bosquerol i certament, un xic misteriós. Els boscos que tapissen la falda del pic de les Bruixes i el Comanegra, resten silents i solitaris doncs aquesta petita contrada es manté relativament allunyada de qualsevol accés fàcil. A l'hivern i en aquest veral l'esponerosa fageda es presenta grisa i freda. El corriol, senyalitzat amb marques grogues als arbres, fa marrades travessant en descens la boscúria, on gairebé només se senten els nostres peus conversant amb les fulles del terra... A un trencall on per una banda pots continuar submergint-te completament a la fondalada de Sant Aniol o per altra, seguir cap al cor de Ribelles, triem per aquest últim fins que desemboquem a una pista carretera a tocar del Camp d'en Roc, on només hi queda un pany de paret d'una antiga casa que, com totes les de la vall, està abandonada. Nosaltres tirem amunt.

Baga d'en Pòlit

El camí carreter aviat esdevé corriol i ara la fageda passa a ser molt més salvatge, sobretot més enllà del collet de la Maçana -un tímid pas a un caire que davalla del pic de les Bruixes-, on s'entra a la baga d'en Pòlit i on tenim la sensació de ser molt petits. Tot aquest obac vessant, en fort pendent, està solcat aquí i allà per drets torrents a on aflora la roca viva al llit i a on de tant en tant, despunten alguns despreniments rocosos que el bosc ja quasi ha engolit, aportant un color diferent. Precisament en aquests torrents -podríem dir que ben bé aixaragalls desproporcionats-, destaquen alguns teixos o algun roure enmig de la grisa fageda. Fins i tot, i ja propers al coll de les Falgueres, sembla com si el silenci hagi de ser trencat per alguna presència extraordinària, per alguna bèstia insospitada, com podria ser l'ós... però el terrabastall i la fugida que acabem escoltant, probablement pertanyin a un cabirol. I com a recordatori de l'ocupació humana, una antiga plaça carbonera. No debades, fa tan sols un segle hi vivien més d'un centenar de persones només a la vall.

Des del coll de les Falgueres, ara ja traspassada la frontera, baixem directament fins a l'església romànica de Santa Cristina i d'aquí fins a La Manère, on a l'hora que hi passem, més tard de dos quarts de quatre, el sol ja s'ha amagat i fot un fred que pela. Immediatament i sense descans, tot en pujada, seguim el bonic camí -batejat com a GR83 o Camí de l'Exili- que du fins el coll de Malrem, on definitivament tanquem el cercle. Quaranta minuts més tard donem per acabada la caminada.

Santa Cristina

El torrent del coll de Malrem al seu pas per La Menera

Castell de Rocabruna

Tardor a l'Alta Garrotxa

2012-01-07T01:03:00.005+01:00

La proppassada tardor vam gaudir de diverses visites a les sempre delectants muntanyes i valls de l'Alta Garrotxa.

Aquests dies esmentats, entre setmana, regnava un intens silenci fugaçment trencat pel pesat pas d'algun porc senglar, el terrabastall de les furgades de la merla sorgit del sotabosc o la tímida fugida del cabirol. I fulles. Moltes fulles bressolades pel vent i que amb els ulls tancats, recordaven gotes de pluja.

Heus aquí un recull d'imatges:

7a Cursa Sant Silvestre de Girona i 2a Minicursa

2012-01-02T23:19:00.009+01:00

Dissabte, 31 de desembre
Girona
5 kms - 30min 45s
Web Classificacions

Un parell de dies abans ens inscrivim a aquesta cursa. Podria ser una bona idea anar a córrer a Girona l'últim dia de l'any. Serà la primera cursa amb molta canalla per l'Alina i a més a més, jo tinc ganes de córrer una distància que no sovintejo. Molt més encara, desconec la meva marca de 5 kms, aprofitaré per apretar amb ganes i veure on paro, serà genial córrer pel barri vell, amb la gola seca i les pulsacions per l'aire i... res, que un dia abans, mentre estic rodant suaument, sento una estrebada al bessó (per què?) i aviat el tinc adolorit, torno caminant cap a casa... el cap ja bull... la cursa no podrà ser... o sí?

A dos de quatre aparquem a Fontajau, on fàcilment ens fem amb els dorsals i xerro amb en Xevi, presi de l'Atletisme Girona i coorganitzadors amb el Servei d'Esports de l'Ajuntament. Si més no, sé que la cursa està en bones mans i no serà una font de maldecaps, com malauradament acostuma a passar cada vegada més freqüentment a moltes curses de casa. Només una dada: el límit en 1400 participants, que ja diu bastant en la cura i la qualitat que volen donar. Més tard, anem a passejar i notant endurit el bessó, ja veig que de córrer en faré poc avui.

A un quart de sis hi ha la sortida dels més petits, on corre l'Alina. Fa goig veure tanta canalla i amb tantes ganes de córrer i passar-s'ho bé, amb els ulls brillants de l'emoció. L'Alina fa una bona cursa (regular i exprimint-se al màxim, 3min 25s en 600 m) i aviat ja torna a ser als inflables...

Finalment, decideixo fer la cursa, tot i que el bessó em fa molt mal i ja sé que el millor seria no córrer, però noi, em fa molta il·lusió córrer a Girona i gaudir de l'ambient. Els 5 kms, per molta distància curta que sigui, contràriament se'm fan bastant llargs, corrent ben bé a la cua, on tinc la sort de viure de prop els esforços i alegries de tota una colla de corredors -sobretot corredores- que defugen de marques, ritmes i actituds "semiprofessionals". Tot el tram a partir del carrer Nou és un neguit perquè no em peti el bessó mentre trepitgem les llambordes, i finalment, arribo a meta molt satisfet. Més de 6 minuts per km i posició mil cent-i-pico de quasi mil tres-cents corredors. No sé com explicar-ho, ha set com un gran èxit i una mica especial. Una nova experiència! (i uns dies aturat...)

Deixo un micro-vídeo curull de motivació i vida, per afrontar el 2012...

I Mitja marató de muntanya de Colera

2011-12-27T23:26:00.002+01:00

Diumenge, 4 de desembre
Colera (Alt Empordà)
21,097 m - 1100 m+ - 2h 27min 22s
(Fotos: Organització -d'un altre dia- / Pròpies)

A l'igual que està succeïnt a tot arreu, l'Empordà també està vivint un boom de les curses populars. L'empresa Diversport és la responsable d'organitzar-ne una bona colla, i la nova mitja de Colera n'és una d'elles. Aquesta petita raconada del país no la coneixíem i afegit el fet del disseny del recorregut, ideat per en Carlus Soler -i per tant, diversió assegurada-, ens va fer seduir per passar un matí en bona companyia. A més a més, l'Alina també hi podria córrer doncs també se celebraria una cursa infantil.

Colera és un poble petit, definit per situar-se a vora mar al final d'una petita vall nascuda a un dels estreps del massís de les Alberes. Vaja, que de pla en té ben poc i si bé les muntanyes no són excessives, sí que marquen el caràcter de la contrada. La forta influència mediterrània i la tramuntana en fan la resta. La història diu que el nucli modern és recent, al voltant del s.XIX (les razzies periòdiques dels pirates..) i en canvi, l'antic era situat a mitja muntanya (entre d'altres, el poble abandonat de Molinàs, que serà un dels llocs que visitarem) i es perd a la nit dels temps (megalits, restes medievals...). Les feixes d'antics cultius de vinya -que també visitarem- van ser abandonades arrel de la fil·loxera (i que ben a prop, ja a França, s'han recuperat). En definitiva, m'agrada conéixer alguns detalls dels llocs que trepitgem. M'agrada pensar que en certa manera algun dia en formarem part.

A les deu en punt, poc més d'un centenar de corredors ens posem en marxa. La gran majoria són corredors de la zona i es respira un cert ambient assossegat, encara que és clar, els primers ja van per feina. Jo com no tinc massa clar quin serà el meu rendiment, sobretot mental (ja ho explicaré després), surto sense forçar gaire. Aviat abandonem el poble i ens enfilem per un camí que guanya ràpidament metres costa amunt, tot i que es pot trotar, i així faig, col·locant-me darrera l'estela d'en Xavi Nadal, un company de l'antic 10de1000, gran maratonià però no massa experimentat a muntanya. Com ja he dit, ens anem enfilant per un costerut corriol que fa marrades i a on la vegetació comença a deixar algun "record" a les nostres cames. Vés per on, aviat el cor ja em comença a sortir per la boca però per contra començo a quedar encisat del meravellós paisatge que s'albira.

Després d'una intensa estona d'esforç en fila india, assolim un turonet i comença una baixada, bruta, regirada, amb pedra solta, o sigui, ben bonica, on acabo deixant passar un corredor i... "nomás"! coi, que semblo babau... decideixo canviar la passa, n'adelanto a aquest i un parell més, i just al collet em refresco amb un got. Seguim per una pista encara més amunt, on el motorcillo funciona perfectament i on ja em sento dins de la cursa. La pista cabrona continua i m'estic ratllant per moments, córrer em costa molt però caminar seria indecent, només espero que en Xavi, molt més bon rodador, se m'enganxi, però quan miro enrera... no hi ha ningú!

Vaig veient que tinc una mala percepció del meu estat de forma, així que m'oblido del rendiment i em dedico a gaudir del paisatge, de les roques, de l'aire fresc, dels rajos de sol que escalfen agradablement. És evident que el que hagi de sortir.. sortirà sol. Mentrestant, és una sensació tot curiosa trescar per la muntanya i tenir ben al davant, immens, intensament blau, el mar mediterrani. Sobretot, mirar cap al sud i veure el cap de Creus. Suposo que com simplement no tenia cap expectativa competitiva, tot el que vaig rebent constitueix un gran regal...

La travessa per la carena, relativament franca, tota entretinguda i certament intensa, s'acaba i el recorregut, ara sí, es complica. Ja sabia que en Carlus ens oferiria algun tram més tècnic on els més avesats en gaudirien de valent -i d'altres el maleirien-. Jo sincerament m'ho passo molt bé en aquestes zones on cal dansar seguint el so de la música de la mala petja, el terreny enasprat, la vegetació punxeguda i les relliscades a l'aguait. De totes maneres, no forço en absolut, doncs qualsevol mal pas em portaria muntanya avall i n'hi ha algun punt on no està de més agafar-se a unes cadenes que la mateixa organització ha instal·lat per seguretat. En aquests moments el sol ja pica de valent i la constant presència d'un corredor darrera em fa pujar un puntet el rendiment. De fet, veig que són una colla que porto darrera mentre "obro" camí pel mig del vessant (les cintes, justetes i separades, com a mi m'agrada).

Ara en plena baixada (la cosa va llançada), entrem a una antiga zona de feixes a on es pot córrer molt més ràpid i fàcilment. Com ja estic una mica tip de que em segueixin, i una mica bastant de la competició, quan em surto momentàniament del camí i vaig a petar al mig d'una tendra argelaga, aprofito per indicar-los per on segueix realment el recorregut i així ho fan, deixant-me tranquil... collons, quina pressa! A partir d'aquest moment, perdo l'esperit competitiu, desconnecto totalment, vaja, que passo de tot i de retruc, tot se'm torna feixuc (a més a més ja em feia molt mal la planta del peu degut a la maleïda neuràlgia) i tant se me'n fa la classificació i la resta. Està clar que aquest any no és el meu millor any per fer curses, vaig pensant, com si fos un blues, mentre redueixo sensiblement per anar al trot quan arribo a Molinàs i poc després, entrem a la riera, tota seca i farcida de còdols que es claven a les sabates. Sort que de tant en tant es poden refrescar els peus.

Aquest últim tram tot i que pla, es fa llarg, molt llarg (són 4 kms), i vaig revivint dins el cap els bons moments viscuts avui i pensant en altres coses. Entrant al poble, continuem per la riera la qual esdevé encimentada, amb un parell d'alts murs a banda i banda, el que fa recordar la coneguda cursa de cotxes de la pel·li "Grease". Aquest últim km serà un tema molt esmentat a l'arribada, però sembla ser que no hi ha massa alternativa. Al passeig, on hi ha l'arribada, m'està esperant l'Alina com sempre i entrem junts animats per la Sònia de Diversport, micro en mà (gràcies senglar!).

Sobre la cursa dels petits (que no me n'oblido!), esmentar que van ser tan poca canalla, que dels 800 metres inicials, ho van reduir a uns 200 m descafeïnats on l'Alina va fer primera dona i quarta de la general, d'una vintena de nanos. Evidentment, es va quedar amb ganes de córrer més estona. Llàstima de fer-los sortir a les 11, doncs m'ho vaig perdre.

En definitiva, una gran cursa que recomano vivament i que algun dia m'agradaria repetir en condicions de llop (sencer), amb les urpes esmolades, i no de xai disfressat inicialment de llop...

Córrer

2011-12-20T13:30:00.005+01:00

Dilluns a mig matí un ampli i profund cel domina tot el paisatge, i per molt que el sol llueixi, encara dura la gelada, una gelada negra. Un profund cel finíssimament blau, com de fresc de Giotto, on els núvols s'escapen irreals i desapareixen. El fred intens des de sempre ha set un aliat personal, una mena de revulsiu que em convida a l'esforç i a la proximitat amb uns camins que tot just començo a trepitjar. Això sí, aquesta vegada no he descuidat els guants i evitaré dur les mans gairebé mortes. Aquests matins de cansada tardor ofereixen una lassitud com de transició, doncs és clar que qualsevol diria que ha arribat l'hivern. Una lassitud i una dolçor gèlida que a més a més de l'esforç convida al diàleg amb un mateix, als pensaments més propers i íntims. El camí, mil vegades visitat, en dóna novament el seu vist-i-plau.

Avall queden els companys atrafegats mentre impassible i determinat m'enfilo muntanya amunt. La neu, que fins ara no passava del turmell i de vegades, la mitja cama, de mica en mica va fent-se més i més espessa, que afegit a l'acusat pendent, m'obliguen a caminar inevitablement fent marrada. Però continuo amunt i amunt, no sé ben bé on, perquè ho desconec. Alguna cosa a dins meu, tot desconeguda i que m'empeny amb força, fan que la neu, el fred que no sento i sobretot, el vent, no siguin cap inconvenient. Pujo enlluernat per una blavor intensa que ho inunda tot, obrint traça ara ja a un mar de neu, doncs quasi m'arriba a la cintura i per moments, després d'alguna caiguda, m'obliguen a nedar. Fins i tot, amb tanta ensopegada, de mica en mica em vaig confonent amb el medi i en formo part. Després d'una bona estona i de molt esforç, ensortint de la clotada i suavitzant-se la costa, arribo a la carena, a on descobreixo nous horitzons molt més enllà i a on tot encisat, amb els ulls totalment sadollats d'alta muntanya, no sóc conscient que el cor em surt per la boca, les cames maleeixen el cansament acumulat i encara més la gelor que les envolta. I allà mateix, en una petita clariana propera, com a un oasi, reconec diverses taques blanques, vagament familiars i que sembla que tot d'una es moguin. Resto badoc i feliç en la immensitat, com gairebé diluït en el no-res, aliè al transcurs del temps, observant meravellat les perdius blanques quan quasi que les voldria tocar... fins que sento el meu nom, em giro i és en Lluís, que ha seguit la traça i tot i que també sorprès per la troballa, no pot evitar demanar-me on m'havia ficat i si sabia que per aquells verals havia d'anar molt més preparat...

Al parc del poble no hi ha ni una ànima i avanço travessant caòtiques clapes formades per les últimes fulles que quedaven penjades als plàtans, caigudes probablement aquests últims dies. L'alzinar ben bé continua com adormit, amb una molsa verda però fràgil mentre a l'aire ressonen uns buits lladrucs empipadors que s'extingeixen després d'un revolt. Si per una banda em sento trist de l'any tant curt de kms, per l'altra ja puc dir que he gaudit com mai del fet de córrer. A Colera fa uns dies em vaig sentir totalment feliç mentre dansava literalment ajudat per una corda. Una dansa, sincerament, una mica maldestre. I a l'arribada de la cursa, la felicitat de la retrobada, de sentir-nos vius i de tenir alguna cosa a explicar. I també el merescut descans.

Una vegada recollits els patracols, i comprovat per enèssima vegada la poca traça d'en Jordi a sobre el gel, la memòria em porta al bar de l'estació de tren, on al recer d'una enorme tassa de cafè amb llet, em va quedar gravada la mirada d'admiració d'en Raül després del relat d'aquesta petita aventura muntanyenca, tot amanit, això sí, amb diversos renecs desaprovatoris emesos per altres companys. Aquella mirada, aquell fugisser gest, aquella minsa mostra de companyonia, en aquell instant em va fer entendre algunes coses que avui dia encara tinc molt presents: l'esforç com a company i amic en moltes experiències; la possibilitat d'assolir aquell repte si així perseveres; la relació amb la muntanya i tot allò que proporciona... en definitiva, la llibertat que les paraules no poden expressar i alguna cosa més que se m'escapa inefable i intangible. És cert que la memòria és selectiva i el temps distorsiona favorablement les experiències una vegada les hem fos dins nostre, no debades, han passat vint-i-cinc anys.

Mentre escolto els batecs del cor, més i més perceptibles i potents, em ressigno a caminar per arribar a dalt del cim. Un de tants mantres diu que si no has tingut regularitat, no en pots esperar més. La lletja creu continua immutable i m'aturo a respirar amb ànsia, profundament, i de retruc, noto el cansament. Una breu visita d'un encuriosit pit-roig em provoca un somriure, i malgrat que continua fent un fred que pela, el dia promet doncs el sol llueix passat el migdia. Tot seguit, en la baixada, em deixo anar apurant amb cada passa la irregularitat del corriol, la duresa de cada pedra, la tendresa de cada tou de fullaraca, del sauló que rellisca, del benestar del moviment, perquè en definitiva, avui puc tornar a córrer per la muntanya i sóc feliç de fer-ho. Com vaig de tornada, augmento el ritme si les cames acompanyen, i si bé més endavant ja no ho faran, com si fos un joc m'entretinc novament a cada passa, a cada salt, preveient on seré i a on no seré instants després. La simfonia del córrer sona esplèndida i mentre l'escolto em passen pel cap mil-i-un pensaments i algun silenci molt significatiu. Voldríem que tot plegat fos etern, que no finalitzés, voldríem prioritzar aquest sentiment difícil d'explicar, ans el recorregut arriba a la seva fi i és aleshores quan més profund és aquest, quan tot un devessall d'emocions i sensacions ens recorren de dalt a baix, tornant i retornant subtilment. I tan gran és aquest sentiment que modestament ho volem explicar i compartir, per molt que imaginem paraules que de totes totes acabaran sent superficials.

BON NADAL

Wikipedra

2011-12-13T11:50:00.004+01:00

Coneixeu el patrimoni de la pedra seca a Catalunya? Ara hi podeu col·laborar i fer-ne difusió, ajudant a la seva preservació.

•Wikipedra és un espai web 2.0 sobre les barraques i cabanes de pedra seca de Catalunya. El projecte està desenvolupat per l’Observatori del Paisatge a partir d’una idea inicial de l’Obra Social de CatalunyaCaixa i hi col·labora l’associació Drac Verd, entre altres entitats que vetllen pel patrimoni de la pedra seca a Catalunya.
•Podeu consultar les barraques o cabanes existents als diferents paisatges de Catalunya i a cada municipi, a través de mapes, fitxes, fotografies i croquis.
•Podeu introduir noves barraques i cabanes que conegueu, que seran validades per l'associació Drac Verd, i posteriorment publicades al web.
•Les dades geogràfiques de les barraques, pel fet que estan obtingudes amb tecnologia GPS (European Datum 1950), poden tenir desviacions de fins a 30 metres sobre els mapes on es visualitzen.
•Podeu obtenir més informació sobre els paisatges de la pedra seca a Catalunya al Dossier de paisatges de la pedra seca elaborat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
(text extret de Wikipedra)

Jo ja hi he col·laborat! (cliqueu la imatge)

II Marató Costa Daurada

2011-11-25T10:18:00.007+01:00

Diumenge, 13 novembre
Port Aventura, Salou
42,195 m - 3h 42min 11s
Web Classificacions

La crònica comença el dimecres quan -tal i com vaig fer l’any passat-, m’inscric in extremis a la marató. Aleshores no anava tan curt de kms –aquest any uns 300 els últims quatre mesos, cap tirada llarga i zero d’asfalt-. Via facebook en Marc homedferro m’assegura que “ho sabia, ho sabia que t’inscriuries” (deu tenir alguna cosa de bruixot), i sabent que també correria la Neus (d’El Pont), estaria bé fer una barqueta comuna, no sé, alguna cosa compartida, seria maco, però jo no estic pas per fer 3h30min, que és la seva pretensió. De fet, no estic pas per fer cap previsió, així que millor no donar-li voltes i que surti el que vulgui. Ante todo, mucha calma.

El dia D a la hora H, arribem amb la family a l’aparcament de Port Aventura, on el primer corredor que veiem és... l’homedferro, però és clar, és mig bruixa, i quedem en veure’ns a la sortida. Aquesta edició han modificat lleugerament el circuit i la sortida es fa davant l’Hotel Caribe, del qual m’ha quedat la impressió que hi ha més gent als lavabos que fora, però vaja, podria ser circumstancial. Amb la bossa del corredor a la mà, tornem al cotxe a disfressar-nos (he fet servir poc el traje de luces aquest 2011) i poc més tard ja formem part del ramat.

Ambient fashion, música xumba-xumba protagonista, moment tens, il•lusió i expectació a parts iguals, músculs d’acer, pocs segons per les nou o’clock, el grup es mou, però… aviat es ralentitza i ens aturem! Però, però... què passa? Cares de sorpresa que de mica en mica canvien d’aspecte quan ens fan retrocedir. Els minuts van passant i queda clar que tot i la crisi, encara es manté un rampell de bon humor, malgrat que l’ambientador Pudor Sensations vagi calant i s’acaba fent evident que per molt soferts i obstinats que siguem, no som uns matats. Per no allargar-ho més.. ens estem palplantats mitja hora sense saber el perquè (de tot plegat) i comencem a córrer amb la mosca al nas…

Vaig seguint com puc l’homedferro que porta la torxa groga (groga cargol... ehem, no la de Caspe) i encara que no era el que jo volia -ja hem begut oli novament-, em distrec pensant què maca és la Costa Daurada quan la previsió de pluja no es compleix. De fet, sembla que l’homedferro va seguint la Neus (l'Arnau i en Jordi fa stona que volen molt endavant) i tot el núvol groguenc hi gira el seu voltant. Va passant l’estona (amb e) i seguim igual, ara amb tot el grup estiradet: els dels 10 kms més avançats i els maratonians enrera. La bufeta fa esssstona que em demana a crits una aturada, obeeixo i aprofito una lletja zona verda per buidar-la, així que se m’escapa el meu grupetto. Però els continuo seguint amb la vista. Em sorprenen els kms, tots per sota o quasi de 5, quan el ritme que porto ni de bon tros és aquest (vaig respirant amb el nas). Bé, faig com el motor dels avions després d’enlairar-se, agafo un ritme estable i a tirar milles: fffffffdddddddd. Novament, torno a anar sol en una marató.

Quan entrem al passeig, on pica el sol i sincerament, no esperava això d’un novembre, a cada avituallament vaig agafant una ampolleta: mitja gola avall i mitja a sobre del cap. Més endavant, entrem a Cambrils, on a banda i banda de la carretera, hi ha tot de xiringuitos i botigues tancades, així com ningú al carrer animant ni seguint la cursa. De tant en tant, brilla alguna russa passejant el gos o algun policia controlant el trànsit. Un noi se m’enganxa i em demana per la previsió que porto i davant la meva resposta “quan porti dues hores t’ho diré”, aleshores dubta uns segons, i em confessa que tot just és la seva primera marató. Semblo borde, és cert, però ja m’ha passat més d’una vegada!!! Sóc del parer que a la primera: 1) t’has d’estavellar i valorar l’eficàcia de la maquinària, o 2) has de fer una gran marca i vanagloriar-te eternament; la resta, of course, no està escrit. Mentrestant, el noi esmentat ja interrogava els corredors d’uns metres endavant...

Per no allargar-ho massa, explicar que a Cambrils un vent fresc tocava de valent (per en Molina seria huracanat) i si més no, refrescava. Definitivament, el grup de l’homedferro ja no estava al meu abast i m’anava entretenint mirant el terra o fent somriures al personal dels avituallaments. Cal tenir en compte que tornaríem a passar per aquest mateix indret uns moments més tard (i moltes més calories menys). A un punt indeterminat, se m’ajunta l’Alina a una banda i en un petit esprint, se’ns escapa endavant amb un lleuger «adéu», fet que ens fa riure a tots els corredors del voltant.

Però això no s’acaba aquí. Com a una pel•li de terror, on durant molta ehtona no passa res, però el suspens hi circula subterràniament, aviat algun detall trencarà la monotonia: el nombre d’ampolletes al terra!!! Sí, sí, km.20. alguns ja van tocats i fan una cara pasmosa. Fa meditar i sembla com si a tu també et pugui arribar el virus, així que redreço forces, postura i concentració i retorno a la cursa on sembla que feia estona que no hi era. Al pas per la mitja, que és la mateixa arribada, marco 1h 50min i a l’altre cantó veig la Neus caminant i assistida pel seu home, en Bernardo. Òstres, quin mal rotllo!! Quan hi passo per aquest punt ja no hi és, però més enllà els veig apartar-se fora del recorregut. Jorl!

Menjo un gel i ara sí que em trobo bé, velocitat de creuer, encara que el bessó dret estossega que fa mal i les plantes dels peus em foten un mal de mil dimonis. Vale, poc entrenament i sabates quasi sense sola. Però què més vull? Faig càlculs i veig els 3h35min al marcador de l’arribada, juasjuas, si encara em queda més d’1h 30 de cursa!!! No estic fent res del que m’havia promès tot just llevar-me, i de tant en tant, com a The night of living dead, surt per aquí o per allà algun cadàver. Ep, potser que anem amb compte!!!

Per fi enfilem per última vegada la recta que va cap a Cambrils i encara les quatre noies de l’avituallament continuen animant (deu gallifantes per cadascuna). Ara són unes altres russes que passegen al gos, però el policia és el mateix. Tot quadra amics. El mal muscular va in crescendo però no perdo la fe en enllaçar amb el grup de l’homedferro que, com els ABBA al seu moment... s’ha acabat esmicolant fa xtona. Aquest ara està amb l’alexriu trucant pel mòbil i dubto si aturar-me, els llenço un crit i no em senten... mmm.... malassumptu.

Els cartells dels kms es succeeixen, i afortunadament en ordre, i estic esperant la meva debacle, doncs no pot ser que estigui fresc com un enciam i pensant tonteries després de tres hores de cursa pim-pam. Així doncs, cap al km.34-35 la debilitat comença pel cap, un lleuger mur (sembla que la dosi només és hipnòtica), i com feia anys que no en patia, aprofito per fer una mini-tesi doctoral sobre «El muro y sus consecuencias a tres cuartos de hora de meta». Deu minuts més tard, les cames comencen a fer figa, la cama redueix la gambada, la visió queda limitada, la ment s’ofusca, oblides el teu nom, etc. etc., símptomes típics, etc. etc., del que en definitiva el senyor Malestar General, com un ultracuerpo, s’apodera del cos i no hi pots fer res. Aleshores, jejeje, hi penso en els 300 kms en quatre mesos, l’absència de tirada llarga, etc, etc. tot molt previsible, però l’esforç titànic i èpic de tot maratonià de raça em permet anar mirant de reüll els locals de restauració de Salou, doncs, al cap i a la fi -i perdoneu la obvietat-, després caldrà dinar. Com aquell d’El último superviviente, però ai las!, amb dorsal.

I ara ve la part còmica. Doncs hi ha una part còmica, no tot és trascendent. Quan passem del 40, quan fa estona que alterno caminar i footing, quan les neurones ratllades només treballen pitagòricament, ens fan seguir un carrer paral•lel al carrer on hi ha el km.41, a mi se m’escapa el riure, què voleu que us digui, quin país, si amb això també hi ha retallades. Sincerament no li dono més voltes, només tinc ganes d’acabar, acabar una marató que quilomètricament és deficitària, però que m’ha tornat a oferir una bona experiència, en bona companyia i fent allò que més ens agrada. Una marató com el donut de l'arribada: rodona.

L'encís de la muntanya. VIII. Recomanacions ambientals per corredors i curses de muntanya

2011-11-15T09:23:00.004+01:00

Per l'interés que representa, penjo el següent document dels companys d'Euskal Trail:

CARRERAS EN ESPACIOS NATURALES
EH 14/11/2011

Las carreras por montaña es un deporte que se pracica en espacios naturales. Y los lugares mas bonitos para practicar este deporte seguramente sean los mas sensibles y seguramente, tambien, estarán protegidos por la administracion (parques naturales, biotopos, etc.). Cualquier actividad en los espacios naturales deben ser respetuosos con este y minimizar el impacto al máximo. Aunque minimizar a zero el impacto solo pueder ser no haciendo ninguna actividad; se trata reducir al máximo de tal manera que este espacio pueda recuperse por si sola en el espacio de tiempo mas breve posible.

En todos los espacios naturales hay un Plan de Uso Público. Este documento, que esta en continuo estudio y mediciones, determina que actividades se pueden realizar en ella en tiempo y espacio. Te marca las zonas de reserva o de conservación donde no se puede pasar o las épocas de reproduccion de la fauna protegida.

Desde esukaltrail.com, sin ser un estudio técnico ni una persona cualificada para hacer ninguna recomendación en este aspecto, lanza unas propuestas a los organizadores de las carreras por montaña basado en experincias en este tipo de actividades y el texto consensuado en el seminario de Deportes de Montaña en Espacios Naturales Protegidos del pasado mes de abril en Arantzazu.

Las medidas recomendadas para minimizar el impacto de las carreras en el medio natural son los siguientes:

* Muchas carreras recorren espacios naturales protegidos. Es muy positivo y a veces obligatorio diseñar el recorrido de la prueba en colaboración con los gestores medioambientales de la zona. Hay que tratar de evitar zonas demasiado frágiles (nidos de aves, zonas de plantas protegidas, etc.). A veces el impacto por atravesar algunas zonas es ireversible.

* Tambien es necesario acordar con los gestores de espacios naturales de la zona la mejor época para realizar la prueba. Evitando épocas de cria de algunas aves sensibles, épocas de berrea, etc.

* Utilizar en la mayor medida posible caminos o sendas ya utilizados. El impacto en el medio por hacer campo a traves es muy grande y hay que reducirlo todo lo posible.

* El transito de un numero de corredores por un sendero o por campa abierta causa erosion. En mayor o menor medida en funcion de la cantidad de corredores que pasan. Por eso es muy importante establecer un máximo de participantes en funcion del impacto por erosion que se estima. Tambien hay que establecer este número máximo de participantes atendiendo a criterios de seguridad.

* Hay que establecer una serie de controles durante el recorrido el día de la prueba, no solo para verificar que los participantes hacen trampas. Sino para controlar que los participantes tiran sus desperdicios en las zonas habilitadas por el organizador.

* Despues de la carrera es importante, nada mas terminar la prueba, recoger todos los residuos causados por los participantes como de los espectadores. Lo ideal seria una recogida selectiva y reciclar todo lo que se pueda.

* Intentar que los espectadores se hubiquen en zonas poco frágiles. Para ello desde la organización se debe tratar de orientar a los espectadores hacia unas zonas determinadas para ello. De facil acceso, un espacio no fragil y de facil recogida de residuos.

* El marcaje debe ser respetuoso con el medio y no permanente (pinturas, etc.). Despues de la prueba hay que recoger todo el material utilizado para el marcaje sin dañar el medio.

Como deciamos, el impacto principal de este deporte es la erosión en el terreno por donde se realiza el recorrido, bien por parte de los corredores como por parte de los espectadores, sobre todo si usan bastones. Donde hay sendero se marca aun mas y donde no hay sendero se marca uno nuevo. Si no es demasiada gente, es un impacto que el medio natural lo recupera rápidamente. Pero el organizador tambien debe velar para que el entorno no sufra otro tipo de impacto (rotura de ramas o plantas, abandono de basuras, molestar a los animales de la zona, etc.) tanto por parte de los corredores como de los espectadores.

Es cierto que hay montes, normante los que estan protegidos, que estan sometidos a mayor cantidad de actividades que otros montes o espacios que no estan protegidos, por su beleza y características. Sería bueno no hacer mas carreras en zonas donde ya hay y no saturar el entorno.

Realmente lo que condiciona a la hora de obtener el permiso de la administracion es el paso de la gente y mas la del público. Por ser zona de cria o reproduccion de especies protegidas en particular (alimoche) asi como la fauna y fora en general.

En general podemos decir que las carreras por montaña no es una actividad agresiva para el medio natural. Los practicantes de este deporte suelen ser poco pesados, utilizan zapatillas con poco taco y suela blanda, y el número de participantes es reducido. Y lo mas importante, somos amantes de la naturaleza y nuestro respeto hacia ella es máxima.

(Font)

Fi del blog

2011-09-15T23:15:00.008+02:00

Bé, ho deixo aquí. Ja ho he anunciat alguna altra vegada i no ho he acomplert. Així que no m'enrotllaré massa, que després em podeu titllar de mentider (i amb raó). Últimament ja se'm feia feixuc escriure, amb un mínim de novetat, i tot de recents canvis personals a la vida diària han acabat de decidir-me. De fet, ara ja penjava entrades molt esporàdicament i també tinc ganes de voltar sense que "tothom" se n'assabenti. Bé, amb intencions modestes, ho deixo aquí, que 4 anys de blog i 365 entrades han donat mooooolta feina i el camí ha estat prou profitós. Fins aviat. I gràcies!!! Agur

L'encís de la muntanya. VII. Retirada

2011-09-14T22:15:00.007+02:00

En memòria de Walter Bonatti (1930-2011)

"Hacía un frío horroroso. Lo sentía yo y lo veía en los rostros de mis dos compañeros. A pesar de estar a pleno sol, Gastón pateaba continuamente el suelo endurecido por la helada y José hablaba sin poder casi mover los labios; los tres teníamos hundidas en los bolsillos del pantalón las bien enguantadas manos.

La culpa de todo era enteramente mía: me había equivocado. Yo era el único autor de la idea de ir al Pedraforca en un 8 de diciembre; yo era quien había arrastrado a aquellos muchachos allí, y ninguno de los dos era bastante experimentado en montaña para soportar tamaños fríos. Ahora comprendía que me iban a fallar; que no haríamos nada...

Pero no quise volverme atrás. Ahora me los llevaba por el camino de Jaça dels Prats hacia una noche incierta y una próxima jornada durísima. Ellos me seguían callados, jadeantes, bajo las pesadas mochilas. Yo debía detenerme a menudo a esperarlos, a decirles que estábamos casi llegando al sitio...

No debiste traerlos aquí -pensaba yo, algo inseguro de lo que nos aguardaba-. Esto es demasiado fuerte para ellos. Van a fallarte los dos.

Pero en seguida reaccionaba, y añadía, con fiereza:

¡Aguantarán, ya lo creo! Y si no, ¿por qué venían? ¡Ya les enseñaré yo a resistir!

Voluntad no les faltaba. Andaban sin parar y sus fatigados rostros me sonreían; yo comprendía que confiaban en mí. ¡Y yo también debía fiar en mí, si quería salir con bien de todo!

El día es cortísimo en invierno. Eran las cinco de la tarde y el sol había ya dado el último toque de luz en las cumbres del Puig d'Alp y del Puigllançada, enfrente de nuestros ojos. El aire, de una limpidez asombrosa, dejaba recortar las siluetas de las montañas de manera bellísima, sobre un cielo plateado, frío ya por la ausencia del astro de la vida. Dentro de poco, por el Este empezaría a llegar la noche, esa noche de invierno que enciende las estrellas en el puro firmamento, y en la que el frío se apoderaría de todo: del aire, del bosque, de nosotros, ¡Qué noche!

La Jaça ya estaba fría. La hierba crujía bajo nuestros pies; un silencio magnífico nos envolvía. Gastón y José seguían mudos, cohibidos casi, como si anduvieran por un sitio prohibido. Yo sonreía para animarlos. Levanté la vista y les mostré la gran pared, que se alzaba, imponente, hasta ochocientos metros por encima de nuestras cabezas. Gris toda ella, sólo ligeramente salpicada de nieve; opaca, dominadora. Fría también.

- ¡Magnífica! -dije yo, entusiasmado ahora-.¡Fijáos cómo nos aguarda!¡Mañana, mañana!¡Qué ascensión mañana!

Ellos sonreían, mas no podían ocultar el miedo. Miedo al frío, miedo a la noche, y un miedo atroz a la roca, que les había asaltado de repente, ante la fenomenal visión de la gran pared del Pedraforca.

Obscurecía. El livido cielo tenía un ligero tinte rosado. No había, pues, tiempo que perder. Les mandé que siguieran el sendero hasta el torrente, para traer agua (tonto de mí: ¡traer agua, reinando aquella temperatura!). Yo cogí mi mochila y me adentré por el bosque, en busca de lo que debía ser nuestro albergue durante aquella noche.

Me costó algo hallarlo, por ser un punto de por sí escondido, y porque bajo los abetos había ya muy poca luz. Es una gran piedra inclinada, sobre la cual algún mañoso amante de la incomodidad ha apuntalado unos troncos, cubriéndolos luego con ramas. Forma únicamente un pequeño ángulo que alberga más bien ideal que materialmente. No hay puerta, corre el aire por el interior; a duras penas caben allí tres personas... "¡Veremos qué les parecerá este refugio a los muchachos "

Volví al prado a recoger las mochilas restantes y allí encontré a Gastón hurgando en una de ellas. Las dos cantimploras yacían en el suelo, vacías.

- ¿Qué haces aquí? ¿Dónde está José?
- En el torrente; he venido a buscar martillos para romper el hielo.

Caí en la cuenta. ¡El torrente! ¡Debía estar convertido en una catarata de hielo! Seguí a Gastón y al acercarnos allí vi sólo una dura y blanca cascada. Parecía de mármol. Los martillos rebotaban sobre la helada masa, sonando a macizo. Pudimos recoger unos pocos pedazos, y con ellos nos fuimos hacia la cabaña.

¡La cabaña! Mis amigos se permitieron bromear al verla, pero comprendieron la noche que nos esperaba a los tres. Eran ya las seis de la tarde; el interior del bosque estaba negro; el frío penetraba hasta los huesos.

- ¡Y hasta mañana a las siete no se hace de día! Trece horas vamos a pasar aquí.
- No apurarse, las pasaremos bien. Será la mejor noche montañera que habréis vivido -les animé yo, seguro de mí mismo-. Ahora recojamos leña, mucha leña. Comeremos junto al fuego y organizaremos una velada. Veréis como será una buena velada.

Los dos eran excelentes muchachos. Cada uno se fué por un lado hacia el negro bosque y pronto tuvimos mucha leña recogida. Hicimos una buena hoguera junto a la cabaña y nosotros, los tres apretujados en el mísero ángulo, nos quedamos silenciosos, contemplando el monótono bailoteo de las llamas.

Resultaba bonito aquello. Fundimos hielo e hicimos una buena sopa. Tostamos pan, que untamos con mantequilla. La bota del vino corría inquieta de mano en mano. A mí me subió un agradable calor a las mejillas... Esto era lo bueno; era la hora. Abrí mi saco de dormir y me introduje en él quedándome sentado así, junto al fuego. Gastón y José me imitaron.

Después saqué mi flauta y toqué en ella tonadillas sencillas, que sonaron como un concierto en el grandioso ámbito del bosque. Gastón explicó historias, tan interesantes como inverosímiles. José se limitaba a escuchar... ¡Bonita velada; hermosa noche!

Llegaron las diez y nadie se enteró. Yo empezaba a reírme de mis temores de la tarde y veía a mis amigos satisfechos y seguros en tan magnífico vivac. Y les hice una pequeña disertación sobre el modo de vencer el temor hacia lo que se ve incierto.

Me escuchaban en silencio, satisfechos, al parecer, de haberse dejado conducir hasta allí y de haberlo sobrellevado todo a cambio de la tranquilidad de ahora. Yo estaba seguro en aquellos momentos de que ninguno de los dos habría cambiado nuestro mísero albergue por el mejor palacio del mundo. José tenía fijas en las llamas sus pupilas, feliz, creo yo, como nunca. Gastón, satisfecho, siguió contando historias del momento. Y yo volví a mi flauta, concentrando toda mi alegría en el agudo pico de la embocadura y en los dedos que, suavemente, modulaban las animadoras notas.

Pero de pronto púsose a gemir un extraño viento que azotó los árboles e hizo sonar en el bosque un clamor intranquilizante. José fué quien, súbitamente, alzó la cabeza primero que todos. Gastón interrumpió su narración. Mi solo feliz fué ahogado en el tubo de la flauta.

- Es el viento -dije, después de un ratito en el que tuve que soportar la espantada mirada de mis amigos-. No tiene ninguna importancia.

Mas, como para combatir mi observación, el gemido se convirtió rápidamente en una ráfaga potente. Entró por debajo los troncos que había junto a la roca, heló nuestras espaldas e hizo achicar nuestro fuego. Y por encima del precario techo de la cabaña obligaba a balancearse a las grandes y altísimas copas de los árboles, que se hundían, invisibles, en la noche.

Y no cesaba. Nuestra fogata ardía rápidamente, pero sin llama. La leña estaba en un clarísimo rojo, chasqueando, llenándose de manchas negras cuando disminuían los embates del viento. Pero no alumbraban. Y a la terrible obscuridad se añadió el más terrible ulular del viento y el fuerte rumor de los azotados árboles. Desapareció el encanto de la velada.

Quise sobreponerme, en aquella difícil situación y di instrucciones a mis compañeros.

- Gastón, cuida del fuego, que el viento no lo propague. Tú, José, ayúdame a amontonar ramas para impedir por ahí el paso del aire.

¡Pero nada! Gastón seguía mirando el fuego, metidas las manos en los bolsillos y emergiendo la mitad de su cuerpo del saco de dormir. José se estaba abrochando la chaqueta, insensible a mis gritos.

- ¿No me oís? ¡No vamos a quedarnos aquí sin hacer nada! ¡Hay que obrar, o nos va a vencer la noche y el frío! ¡Gastón! ¿Qué estás haciendo?

Ahora Gastón llenaba su mochila con todo lo suyo, esparcido por el suelo. Me asusté al ver la maniobra y comprendí ya que la cosa no tenía remedio.

- Me voy. Me voy a Saldes. Esta noche es imposible. Tú eres un loco y quieres matarnos. ¡Vámonos, José, vámonos!

Fuera -si había "fuera"- el viento aullaba en aumento, dando fuerza a las palabras de Gastón. Los troncos que nos protegían amenazaban con dejarse llevar por el vendaval. Del fuego salían, veloces, muchas centellas que se perdían en la negra noche del bosque.

José recogió también lo suyo. Comprendí que por mi parte no podía hacer nada ya para impedir la deserción.

- ¿A Saldes ahora? ¿Con esta negrura? Estáis locos los dos...
- El loco eres tú, ya te lo he dicho. Nosotros nos vamos de aquí. Esto es para perros.
- ¿Y mañana? ¿Y la ascensión?
- Mañana será otro día. Ya volveremos, si conviene.

Estaban decididos. El miedo, la noche y el viento les habían vencido. Todo mi ánimo se derrumbó, mi alegría del vivac fué llevada lejos por la furia del vendaval. Estaba fracasado.

Y no podía dejarlos solos en aquella noche, por un sitio desconocido. Plegué mi saco y también cerré mi mochila. Luego los tres esparcimos el fuego y la noche nos rodeó, negra como nunca. La leve luz de la vela de mi farolillo de cristales de mica no era nada en tan tremenda obscuridad.

Al salir del bosque el viento sopló todavía más. En el estrellado cielo se dibujaban confusamente las revueltas agujas de los árboles. La gran pared llenaba con su opaca masa una gran parte del cielo. Los luceros refulgían vigorosos en el barrido firmamento. Bajo nuestros pies crujía la hierba de Jaça dels Prats.

Nos alejábamos. Mi lucecita marcaba el camino y Gastón y José me seguían, confiando de nuevo en mí. Yo no quería regresar y, sin embargo, los guiaba a ellos hacia el pueblo. Era un simple instrumento suyo... Allí donde yo tropezaba, ellos no tropezaban, y donde yo dudaba, ellos me seguían, seguros. Yo, que no quería abandonar la noche del bosque, los conducía ahora a ellos al pueblo, los sacaba de la noche y del bosque.

Como si quisiera ver cómo era el mundo a aquella hora, la luna asomó, curiosa, sus delgados cuernos por encima de la arista de las Costas d'en Dou. La montaña adquirió algún relieve y vimos ya algo más que lo que mi farol alumbraba. Una ráfaga apagó la ténue llama de la vela y proseguimos sin ella: con la luna bastaba. El viento seguía ululando, azotando la noche...

***

A primera hora de la madrugada llamábamos a la puerta del hostal de Saldes. Tardaron en abrirnos, pues nadie nos esperaba. Y entonces mis amigos, mis rebeldes amigos, me abrazaron y se consideraron salvados.

¡Pidieron camas! La mía fué muy grande y muy blanda. Fuera soplaba el vendaval, haciendo gemir las ventanas. Y yo estaba muy bien y calentito entre sábanas y mantas de lana, pero hubiera cambiado todo aquello por mi precario refugio en Jaça dels Prats.

Esperaba que todo hubiera sido una pesadilla y hubiese querido despertarme con el rostro helado, bajo los débiles troncos de mi cabañita, oyendo el gemir de la noche y siguiendo la rápida fuga de las brasas semiapagadas de mi fogata, llevadas lejos por la ventolera."

Agustín Faus. "Retirada" (Cara a la montaña, Ed.Juventud, 1954)

Praga

2011-08-30T09:08:00.004+02:00

De montes et festis

2011-08-17T20:55:00.015+02:00

Durant els dies de vacances, s'amunteguen un munt de propostes que han anat madurant al llarg del període de no-vacances. Afortunadament, moltes quedaran verdes i hauran de madurar en una altra època, i entre proposta i proposta, queden dies lliures on la improvisació és el millor estímul. Són petites sortides, nascudes per generació espontània, que al capdavall deixen un molt bon record.

El dilluns pugem cap a Campelles. De poble hostil i ambient fred -aquesta és la meva impressió als 80s-, ha mutat a segona residència amb pretensions de qualitat. De fet, no ens aturem al poble, sinó que seguim cap al Pla de Prats on aquí sí que comencem la caminada. Tot i la presència de boletaires -a alguns els hi quedaria ample aquesta denominació...-, regna una certa tranquilitat de mig matí, amb un puixant i calent sol de migdia, i uns núvols que creixen com grans bolets a la banda del Puigmal. Prenem el camí que en destacat ascens mena al refugi de la Covil.

L'avetar, singularitat botànica de tota la comarca i fins i tot, dels Pirineus orientals, pateix una gestió definitivament deficitària -o sigui, talen com volen- des de fa una dècada llarga. La veritat és que ja no és cap novetat, però més endavant quan trobem una eruga fent feines, ja ho trobarem una mica exagerat un festiu 15 d'agost. El cas és que mentre pugem xino-xano, anem recollint maduixetes, observant plantes i gaudint de les vistes que ofereix aquesta vessant. De l'avetar canviem cap a una pineda de pi negre d'aspecte sofert, on els dies d'hivern pica el fred de valent. El camí, marcat fa poc amb marques grogues d'Itinerànnia, desemboca a una pista que també fa poc han arreglat, així que tampoc ens estranya trobar un 4X4. Sense arribar als 2000 m, l'ambient és totalment d'alta muntanya. I és que som a la baga.

Després de visitar el refugi lliure, enfilem pels prats cap al cim de la Covil. La sobrepastura del bestiar modela la comunitat i per això abunden tant certs cards, i de retruc, els insectes amb ells associats. Darrera d'uns matolls marxen uns isards que no esperàvem i ja per fi, després d'altes negociacions infantils, superem el darrer desnivell i arribem a la carena, on curiosament (mai he sabut el per què) la fita cimera no és el punt més alt, sinó un avantcim. Com tantes altres vegades, bufa el vent des de la banda del Llobregat. Fa poc van muntar un pal marcador de la travessa d'Els Bastions: tinc curiositat per conéixer la seva durabilitat!

Esmerçada una estoneta en el dinar, continuem la trescada per l'ampla carena direcció el sostre de la serra de Montgrony. Els núvols sembla que cridin festa i no tinc gaire clar si ens atraparà la pluja. Si més no, travessat el coll de Coma Ermada i guanyat el cim del Costa Pubilla (2056 m), iniciem el descens des d'un proper collet davallant amb ganes pel mig de la pineda -"pineda musgosa", tal i com les anomena el botànic Pere Montserrat-. L'Alina no és que s'adapti bé al terreny, inclús s'ho passa d'allò més bé fora de camí i mentrestant puc respirar tranquil. Aquest bosc sempre ofereix com un ambient misteriós, amb abundància de líquens recobrint les branques i tiges quasi nues dels pins negres, sense sotabosc i el fons extraordinari de la mola del Puigmal (avui tapat per les boires). Sembla com si en algun moment, en Dersu Uzala hagués de pujar perseguint algun ungulat siberià...

La imaginació és forta si la natura col·labora. Ara bé, a tocar de Coll Roig, les restes d'un búnquer són ben reals, l'origen del qual és degut a que el Caudillo també imaginava coses, com que potser els aliats (o potser els alemanys) envairien Espanya després de la Guerra Civil. Del coll, sortim a la pista on trobarem l'eruga abans esmentada, i on trobarem també algun bolet interessant, però no dels culinaris, com uns preciosos bolets de tinta. Com el dia s'ha mig espatllat i amenaça pluja, ja anem tot de seguit i baixem directament pel Coll de Prat de Jou a cercar la pista que uneix Planoles i Campelles. Després de l'espant pels ulls d'una infant de sis anys d'observar per primera vegada un TÀBAC, el famós i terrible tàbac, tanquem una volta ben serena per la serra de Montgrony. Avui no hem vist el pigot negre, quina llàstima! Si la memòria no em falla, crec que fa vint-i-cinc anys del primer cop que vaig pujar al Costa Pubilla, així que a més a més de serena, una ocasió ben especial.

El dimarts vam estar també quatre hores per la muntanya, però en un recorregut molt més exigent, almenys per part meva, que vaig realitzar el clàssic 1532 m+, mentre l'Alina i la Lídia m'esperaven al Freser remullant-se.

Aquesta vegada he intentat anar lleuger, encara que comencés a una hora calenta: les 4 de la tarda. La forta pujada central dels 6 primer kms (els 1500 m+) s'ha fet una mica feixuga, muscularment parlant, però a canvi m'he trobat molt bé de cardio i l'observació de fauna diversa li ha donat un punt entretingut. A partir dels 2100 m la boira ja tapava bona part del paisatge i hi ha hagut moments que no es veia gairebé res, com al coll de Torreneules, on el bè poliestereofònic d'un ramat d'ovelles properes però no visibles assolia certs nivells de música contemporània. Psicodèlies a part, al cim m'ha sobtat trobar escapçada la figura de ferro forjat dedicada a Sant Eudald.

Novament corrent enmig del vel fresc de la boira, saltant de pedra en pedra, novament un moment sublim quan la mateixa boira s'ha obert i tota la capçalera de la Coma de Vaca ha aparegut majestuosa. I el moment còmic quan un ramat d'isards, sorpresos per l'aparició no tan majestuosa del noi de la calça curta, han sortit esperitats en una coordinació digna del Llac dels cignes. I les marmotes, que no aprenen, que si fos el coyote ja les hauria mossegat, en fi... tots aquests amics que després trobarem a faltar!

Encara que com no mantinc massa bé la forma, de trompicons i reblincades n'hi ha hagut per donar i per vendre, però al final he complert escrupulosament el temps que havia promès: 3h 45min. Aquesta vegada m'he guanyat amb escreix el bany regenerador al Freser! I no m'allargo més!

La perspectiva

2011-08-14T22:41:00.013+02:00

L'altre dia mentre anàvem pujant al cim del Posets -i també el dia dels Vallibierna- em va envair com un vague sentiment d'estar lligat per una corda invisible -però a la vegada ferma-, la qual anava tibant muntanya amunt i conduia precisament cap al punt més alt d'aquella muntanya. També anava rumiant que la resta de persones amb les que vam coincidir devien anar lligades amb un fil similar, doncs de manera ineludible, tots vam anar a parar al mateix lloc -excepte algú que, sense esma, es va veure obligat a aturar-se a mig camí-. Un cop al cim, i degut al fort vent i fred, vam restar dempeus breus instants tots dos i una petita colla d'excursionistes catalans, els quals després de les inevitables fotos, van girar cua ràpidament cap avall, pel mateix camí per on havien vingut, i vaig pensar que baixaven segurament tibats per una corda imaginària -i novament, ben ferma-. Després d'arrecerar-nos a la cresta, i sense cap tipus de sensació d'haver fet quelcom extraordinari -potser perquè no ho és-, em va envair un cert neguit de buit espiritual.

A principis de juliol, un ramat de més d'un centenar d'ovelles va caure daltabaix un barranc i de resultes, van acabar totes mortes, suposadament empaitades i temeroses per l'aparició d'un òs bru, al terme municipal de Bisaurri (vall de Benasc). No és la primera vegada que els últims mesos els ramaders d'aquesta zona reporten algun atac d'un plantígrad. Com se sap, l'òs bru és una espècie que defuig especialment el contacte amb l'home i de fet, és una espècie força complicada per observar-la directament, inclús per naturalistes i agents rurals que s'hi dediquen especialment al seu estudi.

Aquests dos fets -l'ascens al Posets i l'atac de l'òs-, tenen dos punts en comú que són el gregarisme humà i la proximitat geogràfica. És obvi que una activitat com pujar a una muntanya tan cèlebre com el Posets no passa de ser una obvietat en aquests moments. Ara bé, ens podríem preguntar l'arrel d'aquesta celebritat i el sentit de qui realitza aquesta ascensió per "conquerir" la muntanya. Possiblement, un tant per cert molt alt de gent hi puja per afegir un número més a la seva llista de muntanyes assolides (s'estima que a l'Aneto hi pugen unes 7000 persones/any). Ara bé, no vull donar importància al fet de fer una llista o simplement de fer/conquerir un cim -activitats del tot plausibles i respectables-, sinó que la meva reflexió gira entorn a aquesta sensació d'anar lligats amb una corda imaginària quan tresquem per determinats punts a la muntanya, perquè de fet, de trescar no es fa a tot arreu -hi ha molt territori on trobar una persona és difícil-, sinó que aquesta sensació sol ser comuna a indrets on el gregarisme humà és més intens. Almenys a mi em passa. El dia del Turbón, on em vaig sentir lliure i solitari -i per cert, no massa lluny de la suposada aparició de l'òs-, no vaig notar la corda invisible fins ben a prop del cim.

Tot plegat em fa pensar en la raó última que motiva a fer muntanya, si realment hi ha darrera algun motiu espiritual o d'algun tipus de recerca interior i personal, o més aviat, no passa de ser una activitat difusa i quelcom superficial. De vegades, em pregunto què passaria si no hagués un llistat de 3000s, 4000s o 8000s, o també, què passaria si no existís la competició a diversos esports relacionats amb aquest medi. Una possible resposta seria que potser badaríem molt més, sense fites ni horaris, amb recorreguts molt més flexibles, sense tant gregarisme, etc., al cap i a la fi, activitats que bé podem realitzar molt més sovint, no les tenim pas privades, però que no acostumem a fer amb tanta asiduitat. Arribats a aquest punt -o potser més encertadament cruïlla-, i ja per acabar, ens podríem demanar i questionar personalment què tenim de nostre propi quan sortim a la muntanya i què ens imposa el gregarisme. Al capdavall, les nostres mateixes passes són les que ens permetran fer camí.

A sobre, el monte Igeldo des del monte Larrun
A sota, el monte Larrun des del Monte Igeldo

Pics de Vallibierna

2011-08-06T23:01:00.014+02:00

Dijous, 4 d'agost
Presa de Llauset (Aneto, Ribagorza Oriental, Huesca)
13 kms - 1100 m+ - 6h

Els pics de Vallibierna formen un petit massís amb cim bicèfal separat lleugerament del veí massís de la Maladeta (pel coll dels Isards o de los Bucardos). Presideix la bonica vall de Vallibierna, i per tant, és un magnífic mirador d'aquesta banda dels Pirineus. No només això, l'ascensió per sí mateixa és molt agraïda doncs és un cim força interessant des d'altres punts de vista. A més a més, per assolir tots dos cims (Vallibierna, 3067 m i Tuca de las Culebres, 3062 m) cal superar el cèlebre Paso del Caballo, que si bé és aeri, exposat i impressiona de bon principi, és relativament senzill de passar (a l'estiu). L'accés des de l'embassament de Llauset assegura una excursió curta i gratificant (i també concorreguda). Aquesta serà la nostra via d'accés.

Arribem passats dos quarts de set a l'aparcament de la presa després de travessar el claustrofòbic túnel. La carretera des d'Aneto està força bé i salva increiblement el desnivell a una vall profunda i molt tancada. Altres excursionistes hi han passat la nit i som els primers de començar a caminar. La visió de la gran massa d'aigua a 2000 m i al fons la immensa muntanya que s'eleva i volem conquerir, és d'aquelles que no s'obliden mai. De fet, tot el dia trescarem envoltats per bells paisatges d'alta muntanya i revifaran la nostra estimació per aquests medis. Més encara, avui, al contrari que el dimarts al Posets, gaudirem d'un dia clar, nítid i lleugerament fresc, blau al cel i d'intensos colors a tot arreu, en definitiva, un cant a la vida.

El tram d'inici, vorejant el perímetre de l'embassament, significa una ràpida presa de contacte amb la roca, on les cames aniran despertant-se. Aviat arribem a un primer pal senyalitzador, on prenem el corriol de la nostra dreta, costa amunt. Més tard, passarem per aquest mateix punt provinents del coll de Llauset, tancant el cercle. Així doncs, pugem sofertament cap a l'ibón de Botornás, el qual desguassa a un petit cúmul de roques on l'aigua desapareix sorprenentment (i reapareixen a un punt que hem deixat més avall). Aquí hi ha un petit refugi lliure que pot ser útil en casos d'urgència. El camí és fàcil de seguir doncs hi ha marques blanques i vermelles de GR.

Una vegada deixat enrera el petit ibón, guanyem desnivell travessant una zona de caos de roques i canviem a l'altre vessant del torrent. El medi alpí postglacial, sofert i poc acollidor a l'hivern, ofereix una cara amable i acollidora a l'estiu: el bon temps és curt i tot va amb pressa, és ben cert que tot de floretes i animalons viuen intensament aquestes setmanes favorables. Una marmota dalt d'una roca observa impassible la nostra petita travessa. Un còlit revola de roc en roc com emprenyat de la nostra visita. Al capdavall, una munió de falgueres d'un verd tendre s'escolen entre el tarteram per desitjar-nos sort a on elles mai hi arribaran.

Al següent trencall continuem camí de l'ibón Chelat, deixant a un costat la via que segueix cap al coll de Vallibierna, de manera que hem de passar a estar atents a les fites de pedra. El recorregut en teoria és prou evident, encara que estem tan meravellats d'aquesta natura única i absorbent que a l'ampla collada on aterrem per inèrcia, més amunt dels 2700 m, descobrim que no hi ha fites per enlloc. En aquest pas natural entre valls, que Armengaud i Jolís anomenen Coll Arnau, hi ha la primera visió de la Maladeta, on quedem bocabadats de la seva magnificència...

A la collada -"tant se val, tirem pel dret", hi vaig pensant- entrem directament a una cresta retallada que molt més amunt, s'enfila cap al cim. Per la seva banda nord ofereix una muralla com inexpugnable i on cal atenció, mentre que per la banda de Llauset és molt més accessible, malgrat que les roques punxagudes, moltes puntes, no massa hospitalàries, ens van complicant la travessa, fins que al capdavall arribem al fons d'una petita bretxa i com la trescada ja passa a grimpada -que no per complicada, sinó per inesperada-, finalment ens fa consultar el mapa que per desídia no miràvem feia estona: hem errat el camí i si bé hi podríem continuar, el seny mana i decidim davallar per una dreta canal fins a l'ibón Chelat, mut i solitari (quin fred a l'hivern!). Aquest periple extra ho salvem amb èxit tot exhaurint gairebé una hora.

Després de dansar per caos de blocs i tarteres inestables, retrobem el recorregut gràcies a un grup de cinc excursionistes que tenen el nostre mateix objectiu. Som al tram final de pujada, per un fressat corriol enmig d'un pedruscall, al costat d'una imponent cresta que neix del cim i va cap al sud (es veu perfectament des de la presa de Llauset). Després d'un bon nombre de curtes i nombroses marrades sortim a l'estreta i aèria cresta cimera, de caràcter molt més inaccessible que el que hem fet fins ara. En resum, una ascensió molt i molt agraïda.

Després del pic de Vallibierna (o Vallhiverna) seguim cap a la Tuca de Culebres i és aquí on hi ha el Paso del Caballo. Primer, cal fer una desgrimpadeta cap a una petita bretxa i a continuació neix la cèlebre i fina aresta que porta a l'altre cim. A la banda dreta la roca baixa amb una forta inclinació cap al fons de la vall; a la banda esquerra, està com mig desplomat (però és per aquí per on es pot baixar amb atenció, i sobretot, sense relliscar, per estalviar-se el pas). Ara bé, un parell de marcades esquerdes a la llosa permeten enfilar-se per la dreta i avançar senzillament agafant-se a diverses preses. Com sóc molt poruc, passo primer, i m'obligo a no mirar avall. El pas final, passades les esquerdes -només diversos metres-, és a on molta gent puja a cavall a l'aresta, encara que comprovo que es pot seguir com feia abans amb una mica més de cura i així ho faig. La Lídia, en canvi, travessa tot el pas sencer com mig corrents en poc més de 10 segons... Suposo que a l'hivern amb gel, neu o amb la pedra molla la dificultat del Paso deu créixer enormement. Més endavant, des de la Tuca de Culebres, el paisatge és impressionant i no em faré pesat enumerant cims i valls. Només cal veure les imatges!

Per retornar a l'embassament de Llauset, desgrimpem una estona i caminem amb compte fins al coll de Llauset, amb una part per la vall de Castanesa. El terreny, molt descompost, no és massa bo per trescar i cal extremar la precaució, més encara quan sembla que totes les dificultats abans hagin estat superades. Des del coll (2835 m) no puc estar-me d'arribar fins el Pic de Llauset, que amb 2910 m, evidentment, resta ben solitari i oblidat. Deixo la motxilla i per uns moments, em dedico a córrer per la muntanya, quin goig! Sobta moltíssim el canvi de material: del blanc-rosat del granit de Vallhiverna, gira a uns inmensos pedruscalls inestables de pissarra oxidada, on costa avançar i on la fosca fesomia recorda terres volcàniques. Des d'aquest nou Pic, he pogut gaudir d'una altre visió dels Vallhiverna, drets i desafiants, així com de l'ampla vall de Castanesa. Retornat al coll corrents, on m'esperava la Lídia, baixem cap a l'embassament, de vegades novament corrent, de vegades caminant. Finalment, desfem part del camí que hem fet a primera hora del matí i just a la presa, tornem a gaudir de les belles vistes d'una muntanya que ja té reservat un petit bocí del nostre cor.

Posets

2011-08-04T23:27:00.009+02:00

Dimarts, 2 d'agost
Cascada d'Espigantosa (Eriste, Ribagorza Oriental, Huesca)
17 kms - 1850 m+ - 6h 30min
(Track a Wikiloc)

El massís del Posets (o Llardana) (3375 m) destaca com a unitat independent als Pirineus. Mirador privilegiat i d'estètica babeliana, té el privilegi de ser la segona muntanya en alçada de la serralada, amb només 29 metres inferior al cobejat Aneto. De fet, també és una muntanya visitada per races de tot tipus, una mica tal com passa amb molts cims que tenen penjat el cartell de "3000s". Com nosaltres defugim una miqueta d'aquestes etiquetes i les "aglomeracions" associades, per això anaven passant els anys i mai li havíem fet una visita... però què carai! des de l'any passat que ja el teníem al punt de mira des de que ens va deixar bocabadats des de la banda de Viadós.

Per realitzar un primer tast, pugem per la via (potser) més ràpida, fàcil i popular, l'anomenada Ruta real (o de la Canal Fonda). El dubte que teníem era si portar botes o sabatilles, pel tema de la neu a la Canal Fonda. Al final ens decidim per les sabatilles i els bastons, decisió que també relacionada amb el canvi de temps que patirem, serà del tot encertada. També consulto algunes pàgines web, com la recent ascensió d'en Jordi, que ens serà molt útil.

Comencem la caminada des de la cascada d'Espigantosa a 1500 m d'altura (encara que ara sortiria des del mateix poble d'Eriste, que tot i que serien 2250 m+ d'una tirada, evitaríem l'estreta pista per cotxes i seria un recorregut molt més autèntic). Ens esperàvem grans quantitats de gent, però a dos quarts de vuit som pocs els que pugem des de l'aparcament cap al refugi del Forcau (o Angel Orús). Es preveu un dia càlid i així ho notem mentre tresquem amunt pel bosc, amb un cert grau d'humitat. El paisatge és preciós, amb aigua i verdor per tot arreu. En una hora i quart som al refugi (2095 m), al costat del qual decidim esmorzar. Continuem amunt salvant una immensa veta de granit on cal seguir les fites de pedra (el camí en cap moment té pèrdua, doncs també hi ha senyalització horitzontal), mentre anem veient com els núvols corren a gran velocitat a no massa alçada...

De mica en mica, anem pujant sense descans direcció la Canal Fonda, que s'intueix perfectament entre el Diente de Llardana i la Tuca Alta, quan ens desviem del GR i prenem el trencant de la nostra dreta. Finalment, entrem a la coneguda canal (cap als 2600 m) per on davalla una gran congesta, però que a l'hora que passem ja està una mica toveta (i bruta pel pas de la gent), i les sabatilles es defensen prou bé. Potser ens esperàvem més neu, doncs aviat en podem sortir per un cantó i estalviar alguna relliscada tonta. Ben al capdamunt es localitza el collado del Diente (3010 m) on abans torna a reaparèixer la congesta, encara que sense cap problema doncs hi ha bona traça (es pot evitar pujant per la dreta però el terreny és molt descompost). Al collado, on hi ha una superba visió del veí Diente de Llardana i la malgirbada paret de l'Espadas, les condicions canvien sobtadament i ens hem de vestir amb el paravents.

Sembla ser que -sense adonar-nos- anem a bon ritme, doncs anem adelantant tot de gent que segurament han sortit molt abans que nosaltres. De fet, els horaris que teníem memoritzats no quadren amb els reals i per això quan agafem la cresta definitiva i fem cim, ens "falta" una hora llarga. En total, unes 4h 15min, amb parades incloses (poques). El cas és que els núvols ja ens havien tapat tot el paisatge (per tant, haurem de tornar un altre dia) i cap als 3200-3300 m el fred es feia intens, amb alguns cops de vent bastant forts.

Només faltava veure caure un llamp allà mateix per marxar esperitats cap avall. Després del tro va seguir una calamarsa fina gairebé efímera, però en qualsevol cas, ens va empényer a cloure l'excursió quan abans millor. De tornada, fins el refugi va ser una agradable travessa (la boira anava baixant ràpidament), però més avall va acabar fent-se una mica llarg.

Carlit i volta a Lanós

2011-07-25T09:51:00.011+02:00

Diumenge, 24 de juliol
Porté-Puymorens (Alta Cerdanya, França)
28 kms - 1400 m+ - 9 hores
(Track a Wikiloc)

El massís del Carlit (2921 m), situat a l'Alta Cerdanya, és conegut per ser el pic més alt dels Pirineus orientals. Per aquesta raó, el seu cim és molt visitat, sobretot durant els mesos d'estiu per la banda de les Bulloses, i tot i així, des de qualsevol racó l'experiència és molt gratificant per la bellesa del paisatge. Nosaltres aquesta vegada hem pujat des de Lanós.

Un cop travessada la població de Porté-Puymorens, seguint els cartells de "Route des Lacs" i passada la petita presa del Passet, hem deixat el cotxe al costat de l'antic telefèric (previ pagament d'1,5€ per l'aparcament). Des d'aquí s'inicia un camí que passant al costat del bucòlic Estany de Font Viva,

va salvant desnivell mitjancant llargues llaçades (camí dels Enginyers) fins a situar-se al costat de la presa de l'Estany de Lanós. En total, un parell d'hores caminant.

Després d'abandonar el camí principal, que porta a la portella de la Grava, ens desviem cap al sud a cercar la base de la pica del Carlit, amb una primera visió

que realment impressiona per la verticalitat de la canal que trepitjarem, però que a mesura que ens hi acostem ho veurem més assequible. El camí és molt marcat i al final, no resultarà tan carregós com sembla. Això sí, cal tenir cames! Al cim hi havia com una trentena de persones, i ens hem estat molt poca estona, doncs la temperatura no era precisament estival i afegit el fort vent tallant, la sensacíó tèrmica era de diversos graus negatius. Sense pla predefinit, hem negligit seguir per la cresta cap als Pics de Coll Roig i buscar un recorregut més arrecerat. Feia molts anys que havíem fet aquesta cresta, en un desembre congelat, i m'ha sapigut una mica greu no poder repetir la trescada, encara que fos de baixada... ja n'hi haurà d'altres ocasions!

Al final, hem decidit anar a donar la volta a Lanós, encara que en d'altres ocasions ja havíem investigat infructuosament alguna mena de camí per la banda de ponent i no ens havíem ensortit. Per llevant, en canvi, hi ha dos corriols, el del G.R.7 i un altre que travessa un abarsetar (matollar de neret) molt interessant. També ho ha set voltar per la zona dels estanyols, estanys mig reblerts i molleres situades

entre el Carlit i el Pic de la Grava, amb espècies típiques com cotoneres, esfagnes, joncs, pinguícoles i diverses orquídies. Més amunt, no hem pogut treure el cap cap a la banda d'Orlú, de caire tant salvatge: el vent, el fred i les boires han aconsellat iniciar la retirada.

Enmig de la recerca infructuosa d'algun camí -tot plegat és extrany doncs hi ha un petit refugi lliure-, un d'aquells moments per recordar ha estat mentre dinàvem, als peus del cim de Coma d'Or, tot veient un jove d'àliga daurada intentant caçar unes marmotes. I el Carlit, majestuós i desafiant, a l'altra banda de l'estany, en un entorn ample i lluminós, senzillament sublim.

Novament al costat de la paret de la presa, hem seguit el camí que en últim terme arriba al coll de Puymorens, però que serveix també per arribar-se a l'estany de Font Viva. Val la pena perquè es passa al costat d'algunes antigues entrades (mines de ferro) a la muntanya. Al capdavall, una magnífica excursió de 9 hores amb condicions ambientals potser més pròpies de la tardor.

Contornejant la Coma d'Or herbosa
segueixen la riera de Font Viva,
per una branca de sa verda riba
escalant la muntanya de Carlit.
Quaranta estanys blavosos lo coronen,
quaranta estanys de virginal puresa;
en quiscun d'ells amb tota llur bellesa
se miren tots los astres de la nit (...)

Com àliga real que el vol abaixa,
declina el carro d'or a la Bullosa,
en prat esmeragdí rúbrica hermosa,
xifra d'argent brodada en verd domàs; (...)

"Canigó" Jacint Verdaguer

Tuc de Mulleres. L'anticrònica

2011-07-11T00:20:00.004+02:00

En aquests temps de cròniques èpiques, curses infinites, fòrums curulls de propostes mimètiques i resistències al límit, nogensmenys, de blogs a rebentar d'esbufecs, i tot sigui dit, amb certa pudor de suat, em ve de gust explicar la no ascensió -i per tant, rotund fracàs- a un cim dels Pirineus, anomenat -a tot arreu així l'anomenen, i per tant, jo no seré menys- el 3000 més fàcil.

Quan sona el despertador, el meu Casio estimat, company de nombroses fatigues, automàticament l'aturo amb poca esma i continuo sobat a sobre el llit. Més tard, passades les nou, em llevo com ressacós. La previsió és clara: temps inestable i alta probabilitat de xàfec i tempesta a les muntanyes. Miro per la finestra i és evident que des de qualsevol punt d'El Pont de Suert, allò que puja entapissat de tot de vegetals són les anomenades muntanyes, així que aviat començarà a ploure. Efectivament, el radar del meteocat ho corrobora, però després d'esmorzar dos donuts -també ressacosos dins el seu embolcall-, les coses ja es veuen d'una altra manera i em deixo endur per la inèrcia de la proposta vespertina.

Tot just sortint de l'habitació, la Neus ojo-avizor ja em demana que faré, i sense immutar-se per la meva resposta, em desitja bona sort. Conduint per la carretera, faig càlculs de com recuperar eixes hores que a muntanya són tan valuoses, i no me'n surto. Segurament no trobaré a ningú, marxant tan tard i amb uns núvols que treuen el nas des del cantó aranès i que ja anuncien la pedregada. Vaig tard, però abans que res, honrado. O más vale muerto que sencillo. Imagina't que trobés uns coneguts: "Què Luigi? Que no saps que per fer un 3000 s'ha de sortir a punt d'alba?" I és clar, jeje, se'm quedaria la cara llarga sense saber què dir, jeje, com si fos davant d'en Jordi Hurtado, jeje. Allargant aquest paràgraf, explicaré que dos dies abans a Bossòst, ja em va aturar una bici -jo anava totalment d'incògnit, en pla gavatxo de rebaixes- i vés per on que era en Danistal!

El cas és que amb el nou puto-túnel de Vielha, ja no sabia quina sortida agafar. La primera, és clar, errada. Després, agafo la bona, i veient el nombre de cotxes aparcats, sé que-no-estaré-sol (sintonia d'"Encuentros en la tercera fase", o cançó de Nino Bravo al uso). A l'horitzó, les boires dansen a la testa del Tuc de Mulleres (atenció, no són "mujeres" en asturià), o Mulheres, o Molières, o vés a saber què! Bé, amb el vent xiulant a les orelles, més tard o més d'hora caurà aigua del cel, però continuo amb el meu r.e.p.t.e. personal (Pronunciese Como Es Debido). Em vaig entretenint mirant aquesta má-de-Déu de floretes tan maques que poblen la zona. Vaig girant-me, cercant la llum del sol que acaba desapareixent a les crestes diverses i com no podia ser d'una altra manera, com també li passa a la Heidi (a la Deluxe edition), fico els peus a un bassal. Però... és una bassal de muntanya, impossible is nothing!

De fet, ara ja hauria de ser a l'hotel, feta la piulada al facebook i recollit mil-i-un "m'agrada" i comentaris varis sobre heroicitats, sumatoris de kms, enumeracions de glòbuls vermells, enveges diverses i alguna estirada d'orelles. Però no, només porto un km i ja ha començat a ploure. Poc moviment veig, només alguna branca pel vent, quan m'adono que està més que clar que tothom és a l'Aneto: si és que no m'entero de la pel·lícula! Ara bé, segueixo amunt, con dos cuollones.

A l'alçada de les mulleres (repetim, no són "mujeres" en asturià... què més voldria!) el camí s'esvaeix i caldrà seguir les fites. Malament rai, ja que la meva conversió d'excursionista en corredor de muntanya m'ha capacitat últimament per només seguir cintes de plàstic. O sigui, que em perdo. I ara vindria la part emocionant i valerosa, però amic lector, avui la lectura només tractarà sobre errades i "desatinos", així que ara és el millor moment per abandonar l'autobús de la lectura, si així és desitja. Per si de cas, queda dit.

Doncs estàvem al camí perdut. I aviat retrobat, ja que anant pel fons de la vall seria totalment d'ineptes no aconseguir retrobar-lo, tothora que pitjors coses s'han vist. De la pluja, rebem amb els braços oberts (perquè em vaig vestint amb la capelina) la calamarsa, fina, freda i sempre indesitjada. Tocaria retirada però decideixo anar més amunt, guardar la rèflex digital, i arribar fins el refugi. De fet, no m'he mirat tampoc el mapa, però ara ja estic segur que no em trobaré cap conegut/da perquè plou amb ganes i començo a anar xop. Sota el xàfec, sol a la muntanya, amb una mica de fred i amb la única companyia de les primeres congestes, vaig pensant coses diverses, concentrant el pensament tot sovint en un únic punt en concret, o sigui, el mantra del dia: la pizza del dinar. Siguem realistes: què bé que s'està menjant pipes al sofà!

Darrera d'una pujada interminable per salvar una cascada, fent marrades amb les sabates xopes, els peus freds, i desencisat de les dotze del migdia, per fi es veu el refugi metàl·lic de la FEEC, on podré descansar. Quan hi arribo, tot just marxen quatre excursionistes que no em veuen -o si ho fan, deuen pensar "Què Luigi? Que no saps que per fer un 3000 s'ha de sortir a punt d'alba?"-, i em quedo amb el dubte d'on cuollons van muntanya amunt amb la que està caient (?). I arriba el moment brillant del dia. Ja ho sé: deuen anar a l'Aneto!

Dins el refugi -on diria que Farruquito s'hi sentiria molt agust- vaig a seure a una cadira de tres potes, de les dues que hi ha. Amb prou feines sé on deixar la samarreta xopa i per poc previsor que sigui, porto una altra samarreta (tècnica, o sia, de skyrunner championship, of course). Què cuollons es pensa aquesta muntanya, que podrà amb mi? Doncs sí.

La pluja continua caient incensant, va a moments, i jo només penso en la pizza i en l'horari del Super-Plus, no sigui que em tanquin. Aquí la grandesa de la muntanya. Aprofito per tancar el GPS, que s'està tornant boig a dins del refugi, pobret. Odio aquests aparatets. Semblen molt autosuficients i eixerits, però tothom sap que sota una roca amoltonada de 30 kgs no són ben bé res, simplement serien maquinària inerme. O vés per on, contaminació mediambiental. En fi, que va a parar al costat de la rèflex digital, la qual va rient a dins la motxilla.

I... aixxxx, la crònica s'acaba, de la resta per molt que ho expliqui no se'n parlarà. Amic lector, si has arribat fins aquí, l'esforç haurà estat proporcional a pujar un 3000, tot i que senzillet -bé,no n'estic pas massa segur-, però sàpiques del cert que la pizza mediterrània era a l'expositor del Super-Plus d'El Pont, tota i únicament per mi.

II SkyMarathon Vallibierna

2011-07-06T22:45:00.009+02:00

Diumenge, 3 de juliol
Vilaller (Alta Ribagorça)
21 kms - 1470 m+ - 2h 43min 14s
Classificacions
(Fotos: Organització, Ramón Ferrer, Roser Padullés)

Tota la primavera esperant aquesta cursa i quan arriba el dia... patapam!, una fugaç tempesta que a primera hora travessa el cel mig embogida provoca que la marató s'acabi anul·lant... Dissabte a la tarda durant el briefing ja havien avisat d'aquesta possibilitat, i el cert és que la previsió es va mig complir, doncs si bé la tempesta va portar aparell elèctric i fins i tot calamarsa a una part del recorregut -la zona de l'embassament de Llauset-, quan després a les 9 es va donar la sortida al recorregut alternatiu, va acabar lluint el sol. De totes maneres, el clima a alta muntanya és prou canviant i impredictible, doncs a la tarda del mateix diumenge va ploure amb generositat. Crec que la organització (junt amb la FEDME) van actuar amb seny.

Però no treu que tot plegat va acabar sent molt descafeïnat, doncs d'un Campionat d'Espanya de 42 kms i 3000 m+, amb un coeficient de 125, pujant a quasi bé tres mil metres d'altura i amb molts trams fora de camí, es va transformar en una cursa de 21 kms (molts deien que no arribava als 19) de 1470 m+, consistent bàsicament en un km vertical d'ascensió i descens del Pic Comadelo (2200 m), inclús amb uns kms per pista bastant ràpids. La classificació i per tant, el resultat del Campionat decididament es van veure severament afectades, ja que molts participants amb opcions s'havien preparat per una cursa dura, llarga i exigent.

Per la meva part, no arribava en les millors condicions. La pífia de l'anterior cap de setmana a Isaba em pesava com una llossa. Solució d'urgència: descans de diversos dies, massatge i excursió tot gaudint el divendres al massís del Turbón per retrobar sensacions, que sincerament no les vaig retrobar. A més a més, la maleïda previsió meteorològica, que en altres ocasions hagués estat una empenta considerable, ara em feia sentir indecís i amb molts dubtes. Per acabar-ho de rematar, la FEDME el dissabte a la tarda es va treure de la màniga una decisió inversemblant: els no federats correríem mig hora més tard (i encara pitjor, en un principi ens volien fer córrer només la mitja!). Al capdavall tenia sensació d'inseguretat i a la vegada d'estar emprenyat, veient com se'ns ignorava en una prova tan dura. Ja m'hi veia sol com un mussol trescant per altes muntanyes, com un titella mogut a l'atzar pels fils de les dures condicions ambientals.

El diumenge el dia es va llevar com ja he esmentat anteriorment. Tot just arribant a les 8 a Vilaller, m'assabento que la cursa es retrassa una hora (o sigui, sortiré a les 10) i s'escurça a mitja marató per a tothom. Retorno cap a El Pont, i tot i sentir-me carregadet muscularment, decideixo sortir a córrer, per molt que una prova "ràpida" no sigui precisament el que més em vingui de gust ni el més adient, però ja que hi som aquí...

A les 9 novament a Vilaller retrobo companys d'altres seleccions, que acostumo a veure molt de tant en tant, i vulgues o no vulgues, vas xerrant i t'acabes animant. En resum, decideixo fer un entrenament i encara tinc plans per aprofitar la tarda. De fet, al cap i a la fi, jo sóc dels menys perjudicats, que aquí la gent es disputa ser campió/na d'Espanya de curses de muntanya. Així, els de la cursa Skyrace serem una mescla de corredors rebutjats del veritable Campionat i de participants d'una cursa open.

Els primer parell de kms, fins passat Ginast, és un tram de pista i corriol força ràpid. Em deixo endur per l'estela, mig forçant, fins arribar al corriol que puja decididament cap a la muntanya. Després d'un lleugera recol·locació d'alguns corredors, on la majoria ja caminem, trobo una posició còmode on ara segueixo sense embuts l'estela del corredor del davant. El camí de matxos no ofereix treva, i mitjançant curtes llaçades, guanya desnivell ràpidament. De tant en tant, adelanto algú i algú m'adelanta. No m'estresso, doncs tinc por de defallida, i vaig guardant per més endavant. Quan sortim del bosc, comença a ploure i també caure fina calamarsa, que en un tres i no res s'esvaeix. Seguint amunt, tampoc cal guardar massa, la cursa serà "curta", i tot i haver pactat amb mi mateix fer un entrenament, em provo per veure exactament a on sóc. Travessem un alts prats herbats on la tracció no és tan bona, però aviat ja trepitgem prats montans amb roques, molt més francs. Ara bé, el desnivell és molt més sobtat.

Carena amunt, el paisatge és grandiós, les valls profundes i tancades, la sensació de llibertat absoluta. Diviso l'avituallament (2200 m), la fi de l'ascensió, i definitivament estic superant el km vertical. Una hora i escaig. Gel, fruita, líquid i cap avall. En tot moment he pujat amb pulsacions altes, però no he notat fatiga en cap moment, fet que m'omple de satisfacció. La primer part del descens s'ha d'anar amb compte, encara que anant amb cura, em llenço per adelantar altres corredors més porucs, maldestres o potser prudents. Vés per on, més avall em trobo amb la Roser, que fa tasques amb la Creu Roja, i m'aturo a xerrar distesament. Potser els que venien per darrera meu i abans els havia demanat pas insistentment, devien pensar que m'havia fet mal o a saber què.

Repressa la marxa, ja no em noto tan lleuger, i em deixo anar fins al proper avituallament, al poblet de Castanesa -bell com de postal-, a on s'acaba el fort tram muntanyenc de descens i aleshores ens fan anar per un corriol que desemboca a una pista. Aquests kms, amb força calor de migdia, es fan increiblement feixucs, i novament quedo totalment atrapat en la fatiga habitual de les últimes setmanes. Però tan malament no dec anar doncs no m'adelanta ningú i jo simplement continuo deixant-me anar pista avall. Els 3 kms finals són una mica tècnics, trepitjant còdols, i l'entrada a Vilaller es fa agradable amb tot de gent animant. A l'arribada, acabo cansat, però ben satisfet del que crec que és el camí de la recuperació.

Com avui ningú m'espera, em puc quedar a l'entrega de premis i gaudir d'una bona estona, comentant la jugada amb altres companys. Esperem que el proper any 2012, quan se celebrin els veritables Sky Games, la meteorologia doni una treva i permeti la celebració d'una prova dura i interessant com la marató de Vallibierna.

El Turbón

2011-07-03T22:53:00.011+02:00

Divendres, 1 de juliol
La Muria (La Ribagorza - Huesca)
19 kms - 1300 m+ - 6 hores
(Track a Wikiloc)

Després de 300 kms i més de 4 hores de conducció puc abandonar per fi el cotxe al merendero de la Muria. Per arribar fins aquí, cal agafar la carretera que uneix El Pont de Suert i Castejón de Sos, i al coll de Fades, desviar-se cap a Sant Feliú de Veri, on una estreta carretera recentment asfaltada mena cap a la Muria i una mica més enllà, al merendero esmentat, on raja una fresca font al costat d'un minúscul congost. Aquest indret m'ha semblat molt tranquil, ben conservat i interessant, de manera que pagarà la pena retornar-hi novament.

Avui la caminada serà en solitari i no tinc cap horari -bé, una mica sí: ser a la tarda al Pont de Suert-. A més a més, no m'he molestat massa en mirar el mapa, com faig sempre religiosament, i encara que desconec la zona, aniré improvisant. Recordo, això sí, una ressenya d'en gatsaule, que aleshores em va motivar a conéixer aquest massís. La única restricció que m'imposo és anar a poc a poc i evitar córrer: fàcil de complir quan portes a sobre la rèflex digital (però no és condició sine qua non...). El dia alegre i lluminós farà la resta.

Des del merendero continua la pista (només apta per 4X4) i en diverses llaçades arriba a un planell embosquinat (la Selva Plana), on a mà dreta i marcat amb una fita neix un corriol que en bonica pujada ens portarà fins a un collado (de San Adrián?). El corriol travessa una pineda amb fajos, uns prats montans amb ginebrons -on l'herba creix esponerosa-, i finalment, arriba a l'esmentat collado on tenim la primera impressió important del dia: la visió de la coma o valleta de San Adrián. De fet, ja havia triat aquest itinerari per tenir aquesta primera impressió, que sol ser duradora a la memòria. Aquesta coma, a una altura mitjana de 2000 m, es troba tancada a banda i banda per les parets del Castillo del Turbón (2492 m) i la serreta del Turbonet (2346 m), doncs el massís a la seva part culminal té forma de ferradura oberta mirant cap al nord.

Al collado m'estic assegut tranquilament esmorzant, sentint les vaques com pasturen. L'ambient senzillament és especial, i no sabria dir per què. L'horitzó inundat de muntanyes de 3000 m hi ajuda bastant: Bessiberris, Maladetas, Perdiguero, Crabioules, els Posets, i moltes altres muntanyes prou importants, com el Gallinero, les serres exteriors, que encara serà més nombrós quan sigui a la carena (fins i tot, es divisarà ben a la llunyania el Puigmal). Decideixo doncs, fer la carena sencera i començo pujant cap a l'anomenat Pico de las Áligas, una primera mole calcària de 2298 m. Aquí el vent bufa fresquet i s'agraeix doncs podria ser un forn amb la calor d'avui (per moments ho serà). La solitud és absoluta i vaig resseguint tot el possible la part somital, solcada amb evidents processos de karstificació. Recorda bastant a la serra de Cadí. De tant en tant, neix alguna dreta canal que davalla directament cap al fons de la coma. En aquest massís, totes les dues cares que donen a ponent són encinglerades.

De la collada Porroduno (2273 m) pujo fins a la Portella (2359 m), on a continuació fer el cim del Castillo del Turbón (2492 m) és ben fàcil seguint un marcat camí. Tot just arribat al vèrtex geodèsic, coincideixo amb tres excursionistes francesos que venen pel cantó contrari i m'expliquen que han fet la cresta (van amb cordes). Desconeixia que es podia/s'havia d'escalar! La meva intenció precisament és continuar per aquest recorregut i tancar el cercle, així que continuo la meva trescada sense dilació. Al costat del cim també hi ha un lleig repetidor de telefonia que li resta encant al que he vist fins ara, força salvatge.

Tot recordant l'intensa experiència al Cotiella -que per cert, el Turbón m'ho fa recordar molt-, tinc clar que si les coses van maldades, desfaré camí, que avui anant tot sol no vull córrer cap risc. Així, arribant a una punta on grimpo un petit tram, veig que el següent pas més dret caldria tenir prou mà ferma i reculo per vorejar per la seva base, encara que el pedruscall sigui molt inestable i el fons de la canal sembli que absorbeixi i reclami l'atenció. Un estol de gralles xiulant encara fan més "vertical" l'ambient, però al cap i a la fi, encara que les cames tremolin, mentre els peus siguin ben sòlids, només cal vèncer les nostres pròpies pors.

La cresta continua més o menys de mala petja, i cap a la cota 1900 m, entro a una canaleta on després de patir diverses relliscades desemboco al fons de la coma. Ara ja he tancat el cercle. Però no vull marxar d'aquí sense visitar les ruïnes de l'església romànica de San Adrián (només queda la planta), ben al centre de la coma i on també hi brolla al bell mig del terra, com per art de màgia, un torrent. Aquesta ermita és la construcció romànica a més altura de tot l'Aragó i el lloc és tan singular, que no m'extranya gens la iniciativa espiritual per aixecar un temple al bell mig d'aquest indret inhòspit i solitari. Com ja he dit abans, l'ambient és senzillament especial.

La resta de la caminada serà desfer camí fins el merendero, on novament tornaré a gaudir d'una pau que no esperava, i per això mateix, esdevindrà doblement intensa.

Camille Extreme 2011

2011-06-30T00:04:00.006+02:00

Diumenge, 26 de juny
Isaba (Navarra)
31,6 kms - 2044 m+ - 5h 05min 14s
Web - Classificacions
(Fotos: Lídia, Organització, Pablo Roa, Ramón Ferrer 2010)

La Camille Extreme en la seva setena edició servia com a Campeonato de Euskadi i també com a Campeonato de Navarra. L'any passat va formar part de la Copa de España de Carreras de montaña FEDME. Un brillant palmarès, que entre altres coses, reflexa la bona organització i també diu quelcom sobre la duresa del recorregut. Feia anys que hi volia participar, però quan no es tractava d'un all era una ceba, fins que aquest 2011 vaig decidir donar-li prioritat, encara que al calendari personal acabés "entaforada" entre la Marxa de Cap de Rec i la Skymarathon Vallibierna. De fet, i per mi aquest és el valor més important, em feia molta il·lusió córrer al Roncal, a unes muntanyes que visitem de tant en tant i que ens agraden molt. Ara bé, en cursa acabaran mostrant una altra fesomia...

Dissabte, després de pujar a l'Orhi, després de pujar fortament fins el pont penjat d'Holtzarte, després de recórrer les Gorges de Kakuetta i en fi, encara després de voltar "lleugerament" amb el cotxe, ens plantem a la tarda a Isaba per assistir a la xerrada informativa. Gràcies a algunes millores recents, el recorregut esdevindrà molt més muntanyenc i a la vegada, molt més exigent que altres anys. Em queda clar que tot està molt ben muntat i que hi haurà molta animació. I competitivitat. També ens alerten de la onada de calor i sobretot, de ser prudents.

Diumenge mentre esmorzo ja em noto mig encarcarat. No he tingut ni temps de recuperar de Cap de Rec, on precisament ja anava cansat, que ja estem ficats en una altra moguda. Sense anar massa lluny, el divendres corrent ben cofoi cap al Santuari de Muskilda des de Ochagavía pel camí vell -un antic mini-repte pendent, 10 kms i 370 m+ deliciosos per "tonificar", jajaja- em costava pujar, notant la fatiga a les cames. I és que al capdavall, semblem com infants, esperant recuperacions miraculoses, quan de debò el que necessitem és descansar!!! En principi havia calculat unes quatre hores, i si les coses es torçaven, passaria a fer un entrenament i prou.

Uns moments abans de començar, l'organització té el bonic detall de guardar un minut de silenci en memòria d'Irene Edo, corredora tristement traspassada per culpa d'una innocent caiguda, i també es fa un agraïment a la figura del Voluntari. Com ja era previsible, la sortida a les 9 del matí des del frontón (820 m) és meteòrica. La corrua s'estira ràpidament i per molt que surto des de darrera i m'esforço, continuo a les darreres posicions dels quasi tres-cents korrikolaris. Després de donar una volta pel poble -quina cridòria!-, enfilem per un corriol amb algun petit embut i tot seguit entrem a una pista en suau ascens, on el sol ja dóna de cara i molesta, i a on engego el motorcillo per intentar adelantar gent. Són 3 kms on crec que els que alternem asfalt i muntanya hem de tenir algun avantatge en aquests terrenys, i sembla que vaig escalant posicions. Al km.5 està situat el primer avituallament, on bec aigua, travessem la carretera de la vall de Belabarze i amb ella, el primer punt d'animació. No és ben bé Zegama, però a molts moments del dia m'ho recordarà.

Passem cap a una malgirbada pista a una pineda, ja en decidida pujada, i no tinc cap més remei que caminar. Sembla que he trobat el meu grup, doncs vaig relativament còmode, mentre encara tinc certes esperances de superar la mandra muscular que m'envaeix i aleshores anar a més. D'aquesta manera, intento continuar adelantant tant com puc, però certament no vaig gaire sobrat. No porto rellotge i em fiaré en tot moment de les sensacions. Entrem a corriol, que travessa en diagonal la pineda, i acabem sortint a la carena d'una serra que no coneixia i que es troba entre el Txamantxoia, a la nostra esquerra, i Peña Ezkaurre, a la dreta. Explosió de llum i colors. I calor. Assolim diversos cims verds i arrodonits, en un ambient preciós de muntanya, com la punta Garbisa (1550 m) i la punta Iturburua (1590 m). A la primera hi ha un altre avituallament, on menjo i sobretot bec abundantment i m'informen de la posició: el... 193 a 23 minuts del primer!!! Com pot ser? Buf, quin desastre, i només portem 10 kms!!! Definitivament, em ressigno a regular i deixar-me de competicions, doncs avui no toca.

Una vegada fem un altre cim -on estem envoltats de meravelloses muntanyes com l'Anie, la Mesa, los Alanos, Peña Forca, Txamantxoia i Peña Ezkaurre- iniciem un marcat descens per fresca fageda, on tothom corre sense contemplacions. Aquí m'engresco buscant millors sensacions però realment veig que la fatiga s'incrementa. Seguint un complicat viarany a través de la fageda, que canvia a pineda segons la orientació, tresquem fins a prop del càmping de Zuriza i fem una petita pujada fins a l'Alto de los Navarros (1290 m, km.16), punt estratègic. Havia calculat unes 2 hores, i ja en duc 2h 11min, però les sensacions cada vegada són de més debilitat, i tot i els ànims de l'Alina, no "voy ni patrás". I mira que si estàs fort, en aquesta cursa es pot córrer amb ganes, tot i la duresa.

Dubto si abandonar, simplement perquè m'adono que no assimilaré la distància ni com a entrenament, però hi ha alguna cosa dins meu que m'empeny a pujar a Ezkaurre. Els korrikolaris anem acompanyats de tot de gent que anima seriosament, sense cridar fortament ni molt menys, amb aquell to de veu greu i solemne a cau d'orella tan cerimoniós dels bascos. De fet, no entenc gairebé res del que em diuen i més aviat em fa vergonya oferir aquesta pobra impressió. Però també és una cura d'humilitat, per molt que en cert moment ens diguin que "estáis hechos de otra pasta". Si ho sabessin! Aquesta gent valora l'esforç i sincerament, sense esma i muscularment cansat, continuo tirant amunt camí de l'Ezkaurre.

L'ascens des del Puerto de los Navarros fins el cim (quasi 800 m+) consta de dues parts: per bosc i fora del bosc. Al principi, pugem per un camí molt costerut, però de bona petja, fent marrades a una fageda molt esclarissada sense sotabosc. Ens anem animant inclús entre els corredors i jo vaig expectant de quan sortirem a la roca nua. Aquesta part em costa moltíssim i pateixo enormement. Una vegada arribat a un altre avituallament -sensacional la organització, ens mimen de totes les maneres possibles-, m'aturo a respirar, bec a cor que vols i menjo per si de cas, per afrontar, ara sí, la pujada definitiva. Quan sortim del bosc, el primer que es veu és una filera de corredors que es perd a l'horitzó enmig d'un muntanyam blanc inmaculat on el sol castiga de valent. Ara bé, un cop arribes a l'alçada del primer corredor d'aquesta llarga filera, n'hi ha una altra filera igual molt més amunt... buffff... no tinc vergonya en aturar-me diverses vegades, el paisatge és preciós, la cursa és viva i tanmateix, he decidit continuar, i un bocí meu, que creixerà aparellat amb l'alçada, respira felicitat. Per fer-se una idea, recorda al Pas de Gosolans.

A mesura que ens acostem als 2000 m bufa un ventet que alleuja la calor, ja que tota la muntanya, l'immens petrecol de l'Ezkaurre, és com un forn. Un forn que als meus ulls és bellíssim: un karst blanc, sofert per la climatologia, solcat per escletxes, resultat d'intensos processos de gel-desgel, dissolució, erosionat pel vent, amarat de tarteres inestables, tot plegat a un terreny inhòspit, sec i sobretot, inhumà. Sol a l'estiu i fred a l'hivern. Un cop assolit el cim -on hi ha un altre voluntari, hi són a tot arreu amb les seves samarretes taronges (o eren grogues?)-, un cim amb uns modestos 2017 m, m'omple una gran satisfacció i em dóna "quelcom" important per treure forces per tornar cap a Isaba, ara mateix, tant i tant lluny. Si fins i tot, a l'avituallament localitzat a escassos metres han pujat síndria, impressionant, han carregat amb síndria fins aquí dalt!!!

Ara ve la part que esperava amb ganes, el complicat rascler que ens durà al llarg del plateau cimal cap als prats montans. Mentre que per molts corredors aquesta part és la pitjor, per ser la més tècnica i feixuga, a mi em sembla sensacional i tot i la fatiga, corro tot el que puc. Saludo en Ramon (aldapa) que estava per allà dalt, i ens fan anar per unes desolades comes on aturar-se seria la mort (quina calor!). Llàstima que avui no estigui en condicions, però tant se val, em sento molt feliç de poder córrer en aquest ambient quasi-lunar d'alta muntanya. Trotem i saltem tot sols, però cada 500 m hi ha un voluntari vigilant, i procurant de guiar-te i aconsellant. Finalment, abandonem el món de la roca nua, de mala petja, i cap als 1700 m, hem de seguir una sendera verda i tendra, on després de "només" 20 kms, no tinc forces i faig ca-co. De tant en tant em giro per contemplar d'on venim i no surto de la meva fascinació: l'encís de la muntanya.

El recorregut continua seguint l'herbei i pujant a diverses "tachuelas", que maleeixo perquè no tinc manera de superar-les: punta Godía, pico Armaia i pico Casañillos, aquest últim amb 1646 m, a poc més 5 kms de l'arribada (a 820 m), o sigui, 800 m de desnivell sobtats!!! Hi ha trams on no saps com posar els peus per no relliscar, i amb molt de compte per no caure, perquè si ho fas, rodoles avall segur. A l'últim avituallament, on torno a beure diversos gots -i no he pixat en cap moment-, m'animen avisant que només queda baixada, que ja ho tinc, però quina baixada!!! Quasi que vaig comptant els metres que queden, i a mesura que davallem cap al fons de la vall, fa més i més calor. Els últims 2 kms són demencials, la determinació d'arribar és l'unica empenta, i com allà diuen, ens fan passar per un tubo ben bé vertical. Decideixo caminar, com altres companys, i finalment entrem a Isaba com tornats de la batalla de les Termòpiles, almenys per la meva part, esgotat, superant les cinc hores de cursa (posició 170 de 221 arribats, una vintena d'abandonaments i diversos fora de control) Fugint de cap dramatisme ni heroicitat, possiblement la pitjor cursa que m'ha sortit mai. L'speaker crida el meu nom i la meva procedència, i també anima a l'Alina, quan entrem junts agafats de la mà, passant al costat de l'estàtua del pastor roncalés i també de la grossa figura de l'ossa Camille, que gairebé juraria em pica l'ullet.

A dins el frontón la primera impressió recorda el resultat d'un camp de batalla. Passo uns minuts resituant-me, i gràcies a una, dues i tres birres, i d'unes exquisides migues de pastor, retorno al món dels vius. No són pocs els corredors que han patit avui la calor, i aleshores m'adono que potser estic de sort d'haver acabat relativament sencer. Feia molt de temps que no acabava tan fatigat, però de totes, totes, el que tinc molt clar és que tornaré a la Peña Ezkaurre i a la Camille Extreme, quina gran cursa! ESKERRIK ASKO!!!

Orhi (2017 m)

2011-06-28T10:00:00.017+02:00

Dissabte, 25 de juny
Ochagavía - Puerto de Larrau (Navarra)
4,64 km - 460 m+
(Track a Wikiloc)

Des del Puerto de Larrau (1560 m) l'ascensió a l'Orhi (2017 m) gairebé és un passeig muntanyenc, en el que si el dia acompanya -com avui hem gaudit-, la panoràmica des del cim és impressionant per la bellesa i la dilatació del paisatge. L'Orhi és cèlebre per ser el primer cim de 2000 m des de l'atlàntic i és molt concorregut a qualsevol època, encara que un bon nombre de dies al llarg de l'any està cobert per la boira o pel vent (a part de l'abundant innivació a l'hivern). Nosaltres hem pujat a primera hora i al mateix cim hem contemplat durant una bona estona l'inacabable mar de cims, des de les muntanyes d'Euskal Herria, el prepirineu navarrenc, el mar cantàbric, passant per la immensa taca verda d'Irati, l'impressionant massís de Larra-Belagua i totes les altres muntanyes calcàries, la vertiginosa caiguda de desnivell cap a les valls franceses i la plana de Pau, i cap a llevant, els primers 3000s. Fins i tot, cap al sud, darrera de la depressió de l'Ebre, apareixia el Moncayo.

Per cert, l'Orhi també és la llar de Mari, la deessa de la mitologia vasca, així com Basajaun, el senyor del bosc.

El dia anterior, a la banda esquerra i des del Puerto de Coronas, l'Orhi treia el nas amb abundants boires a la seva falda

Des del nord, ja a la bucòlica vall de Larrau, l'Orhi s'alça majestuós amb un interessant plegament sinclinal penjat

Des del col de Soudet impressiona com comencen a aixecar-se els Pirineus. L'Orhi, a la banda dreta

Des del cim de l'Orhi, l'Haute-Soule o Basaburúa. I més enllà...

Camí del cim, la visió del massís de Larra absorbeix...

La famosa selva d'Irati

V Marxa Cap de Rec

2011-06-22T17:08:00.001+02:00

Dissabte, 18 de juny
Refugi de Cap de Rec (Lles, Cerdanya)
52 kms - 2600 m+ - 7h 56min
(Track a Wikiloc)
(Fotos: Jaume Soler/ Pròpies, del 16-06-2007)

Moments abans d'iniciar-se la marxa, clarejant sobtadament, els núvols que cavalquen per sobre les muntanyes fugen davant la imminent llum que s'anuncia per llevant. És el moment màgic de cada matí, el qual resta invisible per molts participants ben atents a la senyal horària. A les sis en punt i com empesos per darrera, el grup s'estira a través de la fresca bosquina. Entre els que corren fermament i els que caminen a batzegades, n'hi ha tota una munió, com unes cinc-centes persones, amb ganes de passar una bonica jornada enmig de la muntanya. Travessarem colls, resseguirem camins i corriols al llarg de valls, fins i tot, canviarem de país, i tot plegat, ben assistits per una atenta i simpàtica organització, disposada de la encomiable intenció de millorar encara molt més després de quatre edicions. I molt em sembla que ho han aconseguit.

Ja havia participat a la primera marxa, al 2007, i quatre anys més tard, he notat un significatiu canvi en el tarannà dels participants, molt més encaparrats a completar el recorregut en el menor temps. D'aquesta manera, i com insuflat del mateix esperit, he sortit lleuger costa avall fins a Viliella. De la influència mediterrània, efímera, dolça i embriagadora, hem passat subtilment cap a l'ambient de la muntanya mitjana, amb els seus caducifolis, els prats de dall com en mosaic i a tot arreu la música dels moixons típics d'aquests espais oberts i d'aquesta hora. Ara bé, si alguna cosa caracteritza aquesta prova i li dóna especificitat en aquest món de les marxes, és el fet de transcórrer per alta muntanya, quasi sempre envoltats d'alts cims, perspectives dilatades, cels blaus, aires freds i diàfans. Tot un luxe.

Després de deixar enrera alguns companys -com en Pedro, l'Esteve, l'Yves, en Josep o l'Albert, entre d'altres; qui sap si ens retrobarem més endavant- enfilo novament lleuger per la pista passant per can Jan, on hi ha el primer control, després les ruïnes del Castell i l'ermita, per tot seguit, anar salvant el primer desnivell important fins el Prat Xuïxirà -curiós i graciós topònim-, on aquí sí que m'aturo a avituallar-me. Altres tenen més pressa i no deixen ni un sospir. Coincideixo això sí amb l'Albert i la Ruth, i ben aviat compartim camí una mica més amunt, acompanyats per la fressa del torrent, valent i cabalós en aquesta època. Vaig pujant un puntet l'esforç, adelantant de mica en mica tot de gent, i em sento feliç com respon el cos d'acord amb les il·lusions que havien crescut al llarg de la setmana. L'ascens al Port de Vallcivera comporta una sensible fatiga, on no hi ha treva i ningú se n'escapa, i on, a més a més, s'hi afegeix un intens vent fred en contra que pel que a mi respecta, em fa reviscolar les ganes de córrer. Som al paradís de la roca nua sembrada de limitats prats, amb algunes belles flors efímeres, abundants tarteres i pedruscalls, amples vistes, on tot plegat ens sentim petits i el nostre esforç s'escola ridícul davant la inmensitat.

Una vegada represa la marxa després de dir adéu als valerosos voluntaris del refugi de l'Illa, s'inicia la meravellosa etapa viscuda a la vall del Madriu. Primer de tot, un llarg descens que per als més atrevits constitueix una delícia, i per als menys preparats, un suplici muscular. No em vull estendre en fets particulars, però per mi ha estat un dels millors moments d'aquest any, desfent més de 900 de desnivell en quasi 10 kms de perfecte corriol: salvant rocs, esquitxant bassals, travessant pinedes, avetoses, prats inundats, trepitjant antics viaranys que donaven vida i encara ho fan als qui per allà hi passen, caminant, corrent i, en definitiva, badant. A l'alçada de Ràmio, el descens canvia a dura pujada -moments d'esbufecs- fins al coll Jovell, i d'aquí, una altra vegada descens direcció el punt estratègic de la font de la Closa, on domina la calma i un aire de festa. Després de quatre hores des de Cap de Rec, s'agraeix.

Passat un quart de descans -o de voluntària prudència-, retorno al trot de mica en mica, a les pulsacions habituals d'aquesta marxa transmutada en cursa. Però aviat noto que alguna cosa no funciona. Les mateixes pulsacions no s'estabilitzen i creixen amb escreix fins a un punt on la fatiga m'obliga a reduir la passa. Ni admirant l'estètic i estilitzat campanar de Sant Miquel d'Engolasters recupero l'esma que sembla voler fugir de mi. Continuo viarany avall, per camí desconegut de terra fosca i ambient ombrívol, humit d'aigua de cel, però només aconsegueixo endinsar-me en els meus pensaments: el cansament físic ja és protagonista i no sé per què. Un cansament profund, sobtat, aliè a les meves intencions d'esport a l'alta muntanya. Ni l'intercanvi mutu de somriures amb el nou control sorpresa, aixequen un meu ànim que no comprèn el canvi físic. Dubto del plantejament de cursa. Camino, camino ràpid, troto, troto en pujada, salto d'aquí a allà, redueixo, m'aturo uns segons, reflexiono i mig m'enfonso. Continuo amunt, l'experiència prèvia, si més no -d'alguna manera ha de servir- m'endú automàticament, malgrat que ja em queda clar que avui no és el dia. En fi. Comença una altra marxa. Mussito un "bonjour" silenciós a uns jubilats francesos i molt més amunt, més enllà d'Entremesaigües, quedo sol davant els meus pensamnets. I la meva ressignació. No és el desnivell, no és una manca d'estratègia, no és el port de Perafita inabastable i invisible a l'horitzó, simplement és cansament. No cal donar-li més voltes, he dormit poc i malament aquesta setmana.

Però tot acompanyant el Madriu -sorollós, remorós, abundant, senzillament salvatge-, encara pateixo una altra complicació. La planta del peu dret, que ja mostrava signes de queixa des de la segona hora, ara transmet unes intenses fiblades de mal a tot el meu cos. Fiblades que fins i tot em fan saltar les llàgrimes als ulls. Contemplo el riu, i tota la seva bellesa, i em sento frustrat de no poder gaudir d'aquest bé per l'ànima. Tant se val les busques del rellotge, la intensitat és el que cerco i com alienat em refugio a dins meu. L'error va ser deixar les plantilles a casa. Aprofito l'aigua, present a tot arreu, per refrescar-me les cames i els peus, i fer més soportable un mal que amb prou feines puc controlar, un mal que amb prou feines amb paraules puc explicar. De totes maneres, sóc ben conscient on sóc, ans al contrari d'altres companys que estan patint la sotragada amb més vacilació. No cal amoïnar-se, doncs dies després, segur que només serà un petit joc dins el marc incomparable de les muntanyes andorranes.

Assolit el refugi de Perafita, on el formigueig és incesant, assaboreixo un pessic de xocolata i continuo amb un ritme cansino, amb la determinació dels últims metres positius per coronar el port. La corrua de marxaires per darrera ajuda a no aturar-se, encara que per part meva així ho voldria. No debades, sí dedico un breu temps a l'esguard de les muntanyes de les valls, on destaca un enorme i desafiant Comapedrosa. Després de dues hores d'ascens continuat crec que s'ho val. A terres cerdanes, davallo amb una dansa tot imperfecta pels corriols que resten i m'obsessiono amb l'objectiu de l'arribada, perquè simplement, el cansament hi obliga. Ara bé, la simpatia al refugi dels estanys de la Pera es contagia i em tornen a aixecar un somriure. I també la coca, que aixeca fins i tot l'ànim!!!

Ja inserits a l'últim capítol, fins i tot tinc la gosadia d'anar mirant el rellotge i comprovar -tal i com m'havia suggerit l'Albert-, que segurament acabaré en menys de vuit hores. Com d'altres vegades en altres llocs, la lluita contra el crono simplement suposa una irònica fal·làcia per realment aconseguir no estirar més el cansament. Però ningú havia dit que seria senzill. Per la pista, qui més qui menys s'arrossega -o així m'ho sembla...-, i per part meva, vaig exhibint un lamentable ca-co que ara voldria oblidar. Finalment, travessem una esplèndida pineda de pi negre i definitivament, a canvi d'un últim sobreesforç, tanquem el periple al refugi de Cap de Rec, ara sí, amb una gran satisfacció pel repte viscut i aconseguit.

VI Marató de muntanya de Berga

2011-06-07T00:29:00.011+02:00

Diumenge, 5 de juny
Berga
42,2 kms - 2930 m+ - 6h 41min 58s
Classificacions
(Fotos: Assumpta, Lluís, Marc, Xavier)

Vull començar la crònica agraïnt els amics del Mountain Runners del Berguedà la decisió de recuperar aquesta marató, després de no celebrar-se els últims tres anys. Per mi és una de les millors curses de muntanya que es fan a Catalunya, d'entre altres raons, pel disseny i la exigència del recorregut, pel fet de transcórrer per llocs de gran bellesa, i també perquè es nota molt que la organització coneix el que organitza. Avui no ha sigut pas diferent, és més, diria que -tenint en compte les adverses condicions meteorològiques del cap de setmana- la organització s'ha superat amb escreix. I no és cap lloc comú. Quan les coses es fan bé, crec que és de justícia reconèixer els mèrits.

Per la meva banda, tot i que feia mesos que m'havia inscrit i em feia especial il·lusió tornar a participar -a més a més he tingut la sort de córrer amb el dorsal d'en James Bond: 007-, el passat dilluns em vaig contracturar fortament un múscul de les cervicals i he passat tota la setmana tocat i encaboriat. Si bé ha set una bona avinentesa per descansar físicament, en canvi ha set de mala ajuda per sentir-me "capacitat" per afrontar una cursa tan dura. M'he desanimat prou i només faltava la pluja i el fred per acabar de reblar el clau.

Perquè llevar-se a les 4 de la matinada per fer un esmorzar consistent i anar sentint la pluja sabent que aviat seràs muntanya amunt en calça curta... no anima pas massa!!! L'any passat després de córrer al Pont de Suert tota una marató passada per aigua, ja vaig dir que mai més... però... a les 6 ja era a Berga! Mentre en Josep Artigas em diu que s'ho està repensant i en Marc Solé que ell nanai de córrer amb aquelles condicions, l'Elvira -que avui fa d'àrbitre de la FEEC i també va ser al Pont de Suert- em diu que consultant el ràdar del meteocat, no hi haurà pas problema per fer el recorregut sencer, doncs a Ensija, de moment, "només plou". Curiosament, moments abans de donar la sortida plega de ploure, així que el xubasquero obligatori me'l cordo a la cintura.

A la cursa hem participat uns 200 corredors -dels quals abandonaran més d'una vintena-, que és clar, anaven amb ganes al començament, encara que a mi m'envaia una bona mandra. Vaja, que aviat m'han "col·locat" a les últimes posicions i tot sigui dit, sense ulleres m'ha costat una mica adaptar-me i marxava un pèl lent. Pujant cap a la Figuerassa m'he agobiat una mica: gent per davant, gent per darrera, tots amb pressa i gemegant, pujant per un estret corriol força dret amb tota la vegetació molla, un terra llefiscós i humit, i un cel plomís amb poca llum... Sincerament, no estava pas massa ficat en cursa, però esperava que de mica en mica m'aniria animant, tal com va succeir després.

Superada la primera dificultat del dia i trepitjat un petit tram de pista amb suculents bassals, que si més no permetia estirar les cames, novament tocava pujada passat el Santuari de Corbera, on gràcies a la fresca que baixava del cim de la muntanya, m'ha esperonat a canviar de marxa. Això m'ha permès començar a adelantar tot de corredors, com l'Artigas, en Bodi o la Marta. A l'igual que anteriors edicions, he tornat a comprovar que l'aigua de la font de Tagast (quasi) és la més freda del món! Més amunt, quan creia que ens farien pujar cap als Rasos, ens han desviat per corriol cap a un clot on el cert és que costava avançar entre roques, vegetació megafòrbica i una pluja que reapareixia i no tenia masses ganes de marxar. Aquest punt en concret ha set un dels petits canvis soferts a l'antic recorregut, actualment encara molt més corrioler i muntanyenc, i per tant, molt encertat. Mentrestant, si la cursa ja és dura pel perfil, amb el canvi de ritme m'anava encarregant de fer-me-la més dura, precisament a llocs on caldria reservar i no anant una mica passat de pulsacions. Potser sortir als rasos m'ha donat moltes més ganes de trescar, ja que a l'alta muntanya em trobo molt còmode. Més tard, he passat en Jordi, que crec que no anava massa fi i aleshores ja he començat a tenir fred.

Mentre baixava dels Rasos a bon ritme, per uns prats verds i ufanosos, he saludat l'Assumpta i la Isabel, i seguint amb el ràpid descens he aconseguit escalfar-me camí dels peus de la serra d'Ensija. Degut a les nuvolades, avui no hem pogut gaudir dels magnífics paisatges verds i blaus de mitja i alta muntanya. Més endavant, camí de l'Estret, m'he aturat uns moments a xerrar al ja clàssic avituallament "de les esquelles", on hi havia en Kiku Soler que avui estava de servei, i tot seguit he continuat remuntant posicions, xino-xano i a la vegada també desgastant-me, però amb seny. Amb en Joan Llopart hem quedat astorats d'un isard que al contrari que nosaltres que pujàvem, baixava rapidíssim, mentre se sentien les gralles al fascinant Roc d'en Ferrús, que regalimava aigua per totes bandes.

Molt més amunt, i ja trescant, o millor dit, mig-grimpant per la roca nua, he patit enormement amb el fort desnivell fins assolir l'aresta cimera, on ens ha rebut una fina pluja gelada que feia molt de mal a les cames. Amb el cor a mil, no m'he estat d'anar trotant per un dels llocs més màgics de la cursa, malauradament quasi sense visió i avançant com fantasmes entremig de la boira. Però l'esforç valia la pena! En un instant m'he sentit mig buit -la pàjara de la Gallina avisava!- però l'alegria de retrobar la Sílvia i en Marc al Cap de la Gallina Pelada, sostre de la cursa amb 2.321 m, m'ha donat prou forces per aconseguir continuar al tran-tran fins a l'avituallament del Refugi d'Ensija, on no m'he estat d'endrapar de valent, preparant-me pel fort descens que trobaria a la canal dels Caçadors.

A l'avituallament també he esmerçat uns minuts a fer una mica de síntesi: les cervicals carregades, la planta del peu que de moment no es queixava (estrenava plantilles noves), un cansament moderat i sobretot, sobretot, els ànims in crescendo. En resum, que m'ho estava passant molt bé.

El Refugi d'Ensija queda enrera i alterno la caminada amb el trot per tornar-me a escalfar, doncs he acabat literalment glaçat de l'aturada, i ja al capdamunt de la canal a punt d'iniciar el descens decideixo ser conservador -on tinc flashos d'altres edicions quan aleshores "volava"-. El cas és que em limito a seguir prudencialment un corredor que anava al davant, però de mica en mica em vaig frenant, i com que no vull acabar sobrecarregat de quàdriceps, l'acabo adelantant, mig en sèrio mig en broma, doncs al cap i a la fi som com a un joc de nens. De totes maneres, aquesta baixada de més de 600 m de desnivell negatiu sempre s'acaba fent llarga si no es fa amb mesura. Abans d'arribar a la font de Cal Coix, novament rebem els ànims d'en Lluís i la Beth, que novament s'agraeixen.

Una vegada a la font, em refresco doncs del fred passem a les calorades sobtades... i menjo tot de gominoles (quina bona pensada!), mentre la coca-cola i l'isotònic ja em comencen a sortir per les orelles... Veient el temps que porto (3h 30min a Ensija), sabent que tinc benzina al motorcillo ultrafondista i a més a més, que avui, per primera vegada, puc amb aquesta cursa i sembla que la cursa no podrà amb mi, canvio de plans: en un principi, només volia acabar, però ara passo a intentar baixar de les set hores.

Al llogaret de Peguera, on arribo al trot i entreveia una colla d'animadors, comprovo que són una colla de jubilats, i amb una bona rialla aleshores enllaço amb el corriol de la baga de Rasos -també podria anomenar-se "la baga dels cadàvers"-. Al principi, darrera meu em llepa la roda un altre corredor, però aviat em passa al davant, adelantem un cadàver, i tot seguit, ja en diagonal i després d'una forta marrada, cadascú fa el que pot... per fi, aconseguint salvar aquest desnivell se surt a un petit pla maquíssim on enllacem amb les pistes de rasos i retornem al control C4. Però aquí no s'acaba la taquicàrdia, doncs ara ens fan pujar per on havíem baixat feia unes hores... A aquestes alçades, aquesta pujada fa molt mal!!! Em giro per admirar Ensija i la resta de muntanyes, però només es veuen boires i núvols, quina llàstima!!! El cansament va en augment però també és cert que cada vegada estic més content amb el rendiment i les bones sensacions que no esperava.

Travessada la carena dels Rasos, només ens caldrà davallar cap a Espinalbet i un últim ascens fins al Santuari de Queralt, per tenir la ciutat de Berga als nostres peus. Aquest tram sempre se m'ha fet molt exigent per la calor, però avui en canvi, amb la frescor, vaig pedalant amb constància mentre visc moments de soledat absoluta corrent entre la boira. De tant en tant, neix algun feix de llum a través dels núvols que acaba acaronant les capçades dels pins, produint petits esclats d'insòlita bellesa. Vaig pensant en el descans que gaudiré a la tarda, de la música que m'acompanyarà en aquest descans, i en tot el devessall de paraules necessàries per explicar a la família l'experiència d'aquesta magnífica cursa. En definitiva, vaig pensant en les mil i una coses que ens passa pel cap mentre intentem assolir el repte. També, per què no, no pensant en res, deixant lliure la ment esperant amb ànsia diluir-nos en la boira, desfent-nos en el fang o desapareixent corriol més enllà.

Més avall de Corbera, abans d'Espinalbet i sobretot, després de passar a tocar de la bella església de Sant Vicenç, el corriol ha esdevingut rierol i abunda el fang, com si fòssim a Zegama. Em vaig entretenint amb aquest joc fins a travessar la veritable riera, punt on comença la darrera pujada, la de Queralt. De fet, no és estrictament una pujada, sinó un puja-i-baixa ben sofert, amb uns valents graons suposo que inofensius però sense misericòrdia quan acumules la fatiga de 40 kms i 6 hores de cursa. Notant que les pulsacions s'enfilen molt més ràpidament que el mateix camí, començo a albirar un "senyor del mazo" que segur que està amagat en algun raconet proper i em vol visitar en qualsevol moment. Em vaig resistint mentre subtilment vaig baixant el ritme i a falta de poc més de 2 kms, com d'altres vegades en altres situacions, novament m'adono que les distàncies a muntanya són mooolt relatives i fer pronòstics de temps pot induir a fracàs precipitat. Potser endut pel moment dificultós, tots els visitants que s'acumulen als afores del Santuari sincerament se'm fan desagradables. Per fi, arribant a l'avituallament no tinc cap més remei que descansar un minutet i recuperar, empassant-me una nova tanda de xuxes.

Mentrestant, arriben dos corredors i aprofito el rebufo per seguir-los. Un baixa esplèndidament per les escales i desapareix, i amb l'altre m'esforço per tenir-lo al davant i aconseguir que no marxi mentre va marcant-me el ritme. Una vegada recuperat físicament, continuem junts i donant-nos conversa entrem a Berga -quina cursa més dura, va parir!-, travessant definitivament l'arc d'arribada. De les quatre edicions viscudes, amb el crono aconseguit avui pulveritzo la meva millor marca en 43 minuts. Molt més enllà d'aquests dígits, el que sí em sento és plenament satisfet i profundament orgullós d'haver completat una cursa tan exigent i a la vegada, tal com diu en Cinto, MÍTICA.

L'encís de la muntanya. VI. Mitologia i simbologia espiritual (1)

2011-06-03T02:39:00.006+02:00

(Font fotografies: cliqueu imatges)

Darrera la famosa resposta de Mallory quan li van demanar el 1924 perquè volia pujar a l'Everest -"Because it is there" ("Perquè hi és allà")-, si bé hi ha factors a l'història d'Occident que ho expliquen, també és plausible pensar que l'Everest, com a muntanya més alta coneguda del planeta, representa un símbol. Així, pels tibetans, és anomenat Chomolungma ("Mare Deessa de l'Univers") i per l'ètnia sherpa, el Sagarmatha ("el Front del Cel").

El simbolisme de la muntanya és múltiple: conté el de la altura i el del centre. El de l'altura està relacionat amb la verticalitat, l'elevació i també la proximitat amb el cel, o sigui, amb la trascendència. En quant al centre, estaria relacionat amb el simbolisme de la manifestació (hierofanies). D'aquesta manera, per moltes cultures la muntanya esdevé bàsicament el punt d'unió entre el cel i la terra, el lloc on habiten els déus i el mitjà humà per assolir la santedat i accedir a la comunió amb el diví. La muntanya per sí sola ja representa la proximitat de Déu i en concret, pels místics de qualsevol religió, les qualitats superiors de l'ànima.

En un altre ordre, la muntanya també expressa les nocions d'estabilitat, immutabilitat, seguretat i puresa. Com s'ha esmentat anteriorment, el fet de l'aproximació i l'esforç implícit per assolir el cim, podria simbolitzar el retorn al principi, un pas més de l'iniciat per accedir al coneixement. També a la vegada pot ser símbol de la grandesa -així com d'orgull i vanitat- i de la pretensió humana enfront de la omnipotència divina. La santedat associada pot significar aleshores el simbolisme del centre i una imatge del món. Per aquesta raó, molts santuaris hi són ubicats a llocs elevats i imiten a petita escala la forma de la muntanya (zigurats, stupes, piràmides, torres, palaus).

Afegit al simbolisme espiritual, la muntanya també forma part d'una manera important de moltes religions a nivell de mites. De fet, la mitologia muntanyenca és molt rica i variada. A continuació es comentaran alguns exemples de diverses cultures.

Als PIRINEUS, el Pic d'Anie (o Auñamendi) és la seu del Jauna Gorri, el senyor de les inclemències del temps. La seva reputació és coneguda més enllà de l'Aspe, Belagua, Roncal i el Barétous, i arriba fins i tot a la regió de la Bigorre, ja que allà es creu que les tempestes vingudes des de l'oest neixen en aquest pic.

D'una manera similar, quan Mari, la principal deessa de la mitologia vasca, es localitza sobre l'Amboto, sol ploure abundantment; en canvi, quan es situa sobre Aloña, la sequera serà forta. A la Val d'Aran es creu que l'Aneto i en conjunt, tota la serralada de la Maladeta, constitueix un gegant adormit sota les neus perpètues, el qual en temps pretèrits va transmetre els coneixements bàsics sobre ramaderia i transhumància als habitants de la vall de Benasc. Una altra muntanya divinitzada molt representativa és el Puigmal. Per altra banda, l'origen llegendari dels Encantats està relacionat amb un càstig diví a un parell de caçadors que no assistien a missa. La mateixa llegenda pètria es pot estendre a tota la serralada pirinenca sencera, ja que es creu que constitueix el lloc de repòs construït pel llegendari Hèrcules per donar sepultura a la seva estimada Pirene. A un nivell simbòlic sentimental, cal esmentar la muntanya del Canigó, que per al poble català que viu a banda i banda d'aquest cim actualment representa el símbol de la llibertat. En canvi, les fogueres que s'hi encenen la nit de Sant Joan -i es reparteixen per tot el territori- constitueixen un rite pagà de salutació al sol.

A l'ORIENT MITJÀ, la muntanya santa per excel·lència és el Sinaí, on segons narra l'Antic Testament, el profeta Moisès va rebre per part de Déu (Yahvé) les "taules de la Llei" al mont Horeb. Aquesta Llei constituien les normes a seguir pel poble hebreu. Al llarg dels llibres de la Bíblia, s'esmenten diverses muntanyes, com a símbol del camí d'accés a la divinitat. P.ex. al Nou Testament, Jesucrist es va transfigurar "dalt una muntanya alta" (Mc 9,2), va pregar "a la muntanya de les Oliveres" (Lc 22,39) i "pujà a la muntanya" on va fer el famós sermó (Mt 5,1).

Joan Clímac (monjo al Mont Sinaí), el Libro del Monte de la santísima oración (Anònim, 1496), Dante Alighieri (Divina Comèdia, on situa el Purgatori i el paradís dalt una muntanya), Sant Joan de la Creu (Subida al Monte Carmelo) o Santa Teresa de Jesús (Las moradas o El castillo interior), d'entre altres, són místics cristians que fan referència repetidament i simbòlica a l'ascens com una depuració personal i espiritual.
Pels samaritans, la muntanya sagrada és Gerizim, que representa "el Melic de la Terra" (Jt 9,37). Actualment i al seu voltant hi viu la major part del poble samarità.
Una altra muntanya sagrada, l'Ararat, és el símbol espiritual del poble armeni, la seu de l'arca de Noé (segons l'Antic Testament) i apareix citat a l'Epopeia de Gilgamesh.

Pels musulmans, tal i com esmenta l'Alcorà, la muntanya més important en la seva cosmologia és (Jabal) Qaf, que també constiteix "el melic del món" i és la muntanya mare de totes les altres muntanyes del món. Innaccessible pels homes, esdevé el límit entre el món visible i l'invisible, i només Allah coneix quines criatures allà hi viuen. A la literatura persa, aquestes són les muntanyes d'Elburz, on hi viu l'au mítica Simorq, l'Au Fènix, que pels místics sufís simbolitza l'Home Perfecte.

Finalment, la relació amb la muntanya pot arribar a ser escatològica, com s'esmenta a Isaies (2,2):

"En els darrers temps,
la muntanya del temple del Senyor
s'alçarà ferma
sobre els cims de les muntanyes,
dominarà per damunt dels turons"

L'encís de la muntanya. V. El Lhotse i la força de l'experiència

2011-05-26T21:31:00.009+02:00

"Lukla, 26 de mayo de 2011

Queridos amigos, os cuento mi ascensión al Lhotse.

El pasado día 18 nos pusimos de acuerdo los compañeros que compartíamos permiso y campo base para la ascensión del Lhotse en partir del campo base pensando en la ventana de buen tiempo prevista para el día 21. Éramos dos grupos: uno formado por Juanito Oiarzabal, Manuel González Lolo, Juanjo Garra, Carlos Pauner y Javier Pérez, con dos sherpas (Norbu y Pasang), y el otro por Muktu Sherpa y yo. Después de pasar por los campos 2 y 3, el día 20 alcanzamos al campo 4. Durante la ascensión, hasta por encima del campo 3, coincidimos con Edurne Pasaban y su equipo, que querían intentar la cima del Everest el mismo día que nosotros.

Cuando llegamos al campo 4 nos encontramos con otros alpinistas de nuestro país: Miguel Ángel Pérez, Roberto Rodrigo e Isabel García, y el mejicano Jorge Salazar. Había dos plataformas desocupadas que ocuparon Juanjo, Lolo y Juanito, y la otra Carlos y Javier.

Yo tenía una tienda North Face V25 y durante cuatro horas paleamos Muktu y yo para hacer un hueco e instalarla lo mejor posible. Finalmente no fue posible instalarla completa. Los dos sherpas de nuestros compañeros no tenían ningún hueco donde dormir ni ninguna tienda y tuvimos que acogerlos en la nuestra, lo que supuso una gran incomodidad para preparar agua y para descansar pues éramos cuatro personas en un sitio muy precario. Nadie me pidió en ningún momento que acogiese a los sherpas pero me pareció que no tenía más remedio. La noche fue muy dura y yo estaba, lógicamente, de bastante mal humor.

A las 12 de la noche nos empezamos a preparar y a las dos de la mañana partimos Muktu y yo con una botella de oxígeno cada uno en la mochila (tenía pensado no usar oxígeno pero me insistieron mis amigos Muktu y Tasi regalándome una botella de oxígeno de la expedición nepalí de la que Tasi era uno de sus dirigentes, insistiendo en que a mis 72 años no debía de prescindir de tener la oportunidad de utilizarla).

Durante las primeras dos horas ascendimos sin hacer uso del oxígeno y después nos pareció ridículo llevarlo a cuestas sin usarlo. Poco a poco fuimos pasando a nuestros compañeros y a las 9.30 h llegamos a la cumbre. Durante la ascensión utilizamos litro y medio por minuto de oxígeno cada uno. Llegamos a la cumbre con un día espléndido y una visión espectacular, sin nada de viento. Desde nuestra posición vimos a dos personas que salían en parapente de la cima del Everest. Después de unas cuantas fotos comenzamos nuestro descenso.

Antes de empezar a descender me quité el oxígeno porque me molestaba mucho, mientras que Muktu bajó hasta el campo 4 con él. Durante nuestro descenso nos fuimos cruzando con los demás compañeros. Mi pensamiento fue que algunos deberían darse la vuelta dado el horario que llevaban. Muktu y yo llegamos al campo 4 sobre las 13.30 h. Decidimos descansar allí para bajar al día siguiente. Aquella noche volvimos a dormir cuatro personas en la misma tienda. No tenía comunicación por radio, mi teléfono satélite no funcionaba muy bien y solo me permitía hacer llamadas, no recibirlas. Durante la noche oí algunos gritos (durante la ascensión no llevé mis audífonos) y pensé que era gente que estaba llegando al campamento.

Como acostumbro, me levanté temprano y antes de iniciar mi descenso vi que llegaban Robert e Isa. Al comenzar a bajar pregunté a Juanito por nuestro compañero Lolo, y me dijo que creía que había tenido una caída en el couloir, ya que ni Rober ni Isa en su bajada le habían visto. Al campo 2 llegué alrededor de las 11 de la mañana. Al pasar por el campo de Rusell (Himalayan Experience), Billie (la ayudante de Miss Hawley) me invitó a tomar té. Fue en este momento cuando tuve noticia del rescate que se estaba desarrollando detrás de mí.

Marché a mi tienda donde nos encontramos a Shange, hijo de Muktu, que había subido encargos que le había hecho Carlos Pauner y también porque su padre quería que le ayudara en el porteo de descenso del material. Aquella misma tarde Muktu baja al campo base con parte de nuestro equipo y Shange y yo esperamos al día siguiente para descender, porque prefería descansar y cruzar la Cascada de Hielo a primera hora de la mañana. Aquella noche y también por la mañana tuvimos que hacer agua para los sherpas de Juanito, Lolo, Juanjo, Carlos y Javier porque no tenían infiernillo.

Después de recoger nuestro campamento empezamos el descenso con los dos sherpas. Uno de ellos tenía una grave dolencia ocular, le atendí prestándole mis gafas y poniéndole colirio por prescripción del médico Carlos Martínez, que atendió mi llamada de teléfono satélite. No mejoró mucho y durante el descenso varias veces le insté a que dejara la carga, a lo que se negó rotundamente. Llegamos al campo base alrededor de las 11 de la mañana, habiendo recogido todo el material nuestro que había en los campamentos de altura.

En ningún momento pedí auxilio, necesité rescate ni tratamiento médico.

Al día siguiente de mi descenso al campo base, Darío Rodríguez y yo iniciamos el regreso, andando, que hemos hecho en tres días hasta Lukla, adonde hemos llegado hoy. Mañana tomaremos el avión a Katmandú.

Carlos Soria"

Carlos Soria en la cima del Lhotse, 21 de mayo de 2011. (© Col. Carlos Soria)

(Font: Desnivel)

Montagne TV

2011-05-22T20:35:00.003+02:00

Première chaîne dédiée à l’univers de la montagne, MONTAGNE TV est au service de la montagne comme de ceux qui la vivent et la font au quotidien, de ceux qui l’aiment ou et de ceux qui la rêvent, hiver comme été, femme, homme ou enfant, sportif ou non…

S’appuyant sur un réseau de correspondants dans tous les massifs français et sur les productions audiovisuels exclusives, MONTAGNE TV présente les multiples facettes de la montagne française, au gré de programmes où chacun saura se retrouver.

MONTAGNE TV, c’est vraiment la chaine de toutes les montagnes. Retrouvez Montagne TV, 7 jours sur 7 de 9h à 24h

Corredor escombra a l'UTBCN

2011-05-15T15:05:00.009+02:00

Per a l'Ultra Trail Barcelona es necessitava una col·laboració per a fer de corredor escombra i m'hi vaig oferir com a voluntari. És una activitat que no he fet mai i a part de la curiositat, també volia donar un cop de mà a la Mireia, sabent que queia en bones mans i a més a més coincidiria amb altres companys corredors. Faria el tram mitjà Begues-Begues (34 kms, 1738 m+), a realitzar entre les dues del migdia i les deu del vespre.

Dissabte al migdia ja era a Begues per ajudar d'alguna manera, i tot estava tant ben muntat, que només em vaig dedicar a rebre corredors i animar-los. Van arribar notícies que a una part del recorregut es van treure i recol·locar cintes per part d'un propietari bastant emprenyador, fet que va comportar bastant maldecaps als participants i organització, però la resta anava com la seda.

Una mica més tard de les dues, i amb un sol de justícia, iniciava el meu periple. Mentre començava a retirar les cintes pensava que em sabria greu haver de fer fora algun corredor. Doncs no portava ni deu minuts que ja vaig trobar-ne un d'assegut al mig de la muntanya! De fet, ja l'havíem "clixat" abans al control i no ens va fer massa bona espina. Resulta que era un participant búlgar, amb prou feines entenia el castellà, marxava amb botes i no massa ben preparat (jo crec que habitualment no devia ser corredor). Va defugir retornar a Begues -el més senzill i prudent-, i per estalviar-me problemes vaig deixar-lo continuar, però anava muscularment tan malament que a les següents tres hores no vam fer ni sis kms. Finalment, arribant al barri de la Rectoria de Begues, on hi ha carretera, va accedir a abandonar, de manera que vaig poder trucar perquè el recollissin.

Anava tardíssim per completar el recorregut, tot i comptant que també calia treure cintes i anar retirant deixalles. El que em neguitejava era fer-se fosc, doncs havia agafat el frontal sense mirar les bateries, esperant que no el faria servir. Sort dels controls i avituallaments que no van desmuntar fins que hi vaig passar, on el tracte atent i amable compensava l'"estrés" que portava a dins. Cap a dos quarts de vuit va començar a tronar i finalment a ploure, així que corria tant com podia. El fet de treure cintes amb presses es fa feixuc, engegar i aturar, engegar i aturar, i tot plegat, sembla que no avances. Cap a les nou el xàfec ja era important, i totalment xop no m'hi veia gens bé per culpa de les ulleres, però de mica en mica m'aproximava a Begues. Ja sense claror, el frontal em va fer exactament servei fins al mateix poble, doncs aleshores ja només treia un filet de llum... Però vaig aconseguir arribar a les deu! Misión cumplida!

Al final vaig omplir fins a quatre bosses d'escombraries senceres amb cintes i alguna deixalla. I no vaig haver de fer plegar cap més corredor!

Circ d'Ulldeter

2011-05-12T08:31:00.000+02:00

Dimecres, 11 de maig
Setcases (Ripollès)
17 kms - 1400 m+ - 3h 30min

Abans les hores s'escolaven dins el tren sorollós, d'estació en estació, per continuar amb una bona caminada per carreteres secundàries (o comarcals) mal asfaltades, amb motxilles ben carregades, i una vegada els peus ja feien mal per culpa de les pesades botes militars, començava de debò l'excursió per la muntanya. Ara, l'aproximació no pot ser més "burgesa": cotxe, calefacció, utilització de material lleuger i específic per a l'activitat desitjada.

Entre "l'abans i l'ara", potser hi ha hagut molts canvis o simplement, canvis. Cada època té les seves coses, però el que no ha variat gens és la IL·LUSIÓ de la muntanya, més en concret, de l'alta muntanya. Sinó, no m'explico com em puc llevar més content que un gínjol un dia laborable a les 5 del matí i marxar amb les hores comptades a intentar fer un recorregut per la zona d'Ulldeter. Més encara, quan arrossego una contractura mig curada a un bessó i potser hauré de renunciar a mig camí. El fet de poder córrer a 2000-i-pico de metres, o simplement ser-hi, inundar-se d'aquell cel blau intens i respirar aquell aire diàfan, té quelcom d'especial i únic, i miraculosament, converteix moltes coses en negligibles. El sentiment oceànic dins un mar de muntanyes.

La visió personal del medi ha variat al llarg del temps, on res s'ha mantingut immutable. Res? La il·lusió de l'alta muntanya continua intacta, invariable, profunda.

I el cant de l'alosa, com cada primavera, ja torna a ser amb nosaltres.

IX Marató d'Empúries

2011-05-02T11:13:00.007+02:00

Diumenge, 1 de maig
L'Escala (Alt Empordà)
42.195 m - 3h 34min 15s
Classificacions

Com cada any, he intentat no faltar a la cita d'Empúries. La d'aquest 2011 en concret ha estat la més mal preparada: amb una mitjana de dues sortides setmanals (uns 30 kms) des del gener, únicament podia aspirar a acabar la distància marató i poca cosa més. De fet, fa anys que no preparo cap marató específicament i el que m'agrada és improvisar (dins d'uns límits, és clar). Per aquesta mateixa raó, un cop en cursa no m'agrada fer-la a un ritme determinat a pinyó fix, tal com manen els cànons de la distància, i opto en general per intentar anar de menys a més, o si més no, intentar doblar.

Personalment me la imagino com un bloc de fang el qual es va modelant al llarg dels kms, traient-ne i afegint fang -oscil·lant entre el lliure albir i la necessitat, imposada per l'esforç-, cercant alguna forma interessant i sobretot, gaudint de l'experiència. Si al final del camí, a l'arribada, modestament obtenim una obra artística i estem satisfets, això ja cadascú ho decidirà amb ell mateix.

A Empúries es va a córrer. És una marató austera i sense concessions, amb un tracte personalitzat. Tots aquests ingredients m'agraden. El detall del pot d'anxoves és molt significatiu, així com la passejada prèvia amb els manaies entre les ruïnes d'Emporion. Entrant en matèria, al principi el seguici de corredors ha anat tant lent que alguns hem passat per l'arc tres minuts més tard després de la sortida, quan la cursa ja s'havia estirat. A mi ja m'ha anat bé, intentant buscar des del primer moment un ritme agradable. El recorregut ha set calcat al de l'any passat, que estava certificat per la FCA, així que mentalment ja sabia com regular-hi.

L'estona ha anat passant, amb bones sensacions, quan tinc la sort que l'Alina m'acompanyi uns metres durant el km.11. Poc més tard, enllaço amb en Pedro i anem xerrant distesament, cosa que ajuda a fer passar els kms. El recorregut permet creuar-se amb d'altres companys diverses vegades, fet que m'agrada molt. Passem la primera mitja al voltant d'1h 48min -molt millor del que esperava-, anem adelantant corredors i cap al km.22, fent un canvi de ritme tiro tot sol cap a endavant per intentar baixar de 3h30min. Sé que m'estic arriscant i és força agosarat, a més a més no porto la preparació adequada, però no m'hi veig fent tota la marató al mateix ritme, ho trobo ben avorrit.

Trec fang d'un cantó, en trec d'un altra, el torno a enganxar, em vaig embrutant, vaig contemplant des de diversos angles el que va sorgint. De moment, estic content. Crec que fa goig.

Del km.22 al km.34 vaig fent un progressiu on vaig esgarrapant segons per km, una mica com l'any passat però a un ritme una mica més lent que aleshores. De totes maneres, tinc exactament les mateixes sensacions. Arriba un moment que només em resta treure 1 minut per assolir les 3h30min -comptant seguir a un ritme de 5/km, que crec assumible- i veig clarament que ho aconseguiré. M'embarga una sensació de poder mentre noto que domino la cursa, que sóc lliure de decidir com la vaig gestionant. Ara bé, el cansament apareix subtilment i s'instal·la sense permís. Més que cansament, és un mal a les cames que va creixent. No és cap novetat, forma part d'aquest joc, però noto que m'hauré d'esforçar de valent si vull acomplir amb el crono.

Al segon punt on havíem tornat a quedar, entre el km.34 i el 35, rebo un gel i un recuperat-ion, l'Alina m'acompanya uns altres metres, tot plegat rebo un bon subidón anímic, però ja no sóc el mateix d'abans. Mantinc el mateix ritme augmentant prou l'esforç, i ai las! m'adono que encara hauré d'esgarrapar un altre minut (els 195 m que segueixen als 42 kms...), amb els que no hi havia comptat. En definitiva, hauria d'agafar un ritme creuer de 4'40, em fan molt mal les cames i ja n'estic tip d'anar fent càlculs i mirant el fidel Casio que per altra banda, no calcula res el pobret. Si de fet avui només venia a córrer i no a complicar-me la vida!

La forma que he obtingut, quasi definitiva, ara ja no m'agrada. La trobo forçada i gens elegant, no té gràcia. Torno a retallar fang per una banda, n'afegeixo per l'altra, ara ho ja començo a veure d'una altra manera. Mentrestant, sóc conscient que és el mateix procés de creacíó el que em fa gaudir.

Decideixo deixar de mirar el rellotge. El mal a les cames es fa més tolerable quan redueixo el ritme. Tenia por d'algun trencament fibril·lar, però ja veig que només és la manca d'entrenament. Deslliurat del crono, m'embarga una gran sensació de llibertat i una felicitat indescriptible. Sóc feliç de ser a Empúries, de poder ser a la marató, d'estar simplement corrent. Era tant senzill!!! Ara bé, tot plegat no treu que la última mitja hora el patiment sigui present amb escreix. Per sort, mantinc el cap ben clar i vaig gaudint de tot de detalls que altres edicions m'han passat per alt. Passat el km.41 entrem al camí de ronda i puc gaudir de la cridòria final, espero amb ànsia la companyia de l'Alina i novament entrem agafats de la mà!!! Molt més que doblar, avui he tornat a repetir l'split negatiu, fent dos minuts més ràpid la segona mitja que la primera. No m'ho esperava.

La figura ja ha quedat modelada. No és pas com me l'havia imaginada. Potser es podria millorar, o potser no. Qui sap. El que tinc clar és que estic molt satisfet del resultat. He decidit que modestament li faré arribar com un present a la Lídia, que sempre m'ha recolzat, sobretot als moments dolents. I també els bons.

Harto de todo

2011-04-28T16:03:00.006+02:00

Escrita així l'entrada, potser sembla que sigui jo el que estigui fart de tot -que també ho estic de vegades, és clar- sinó que és el títol d'un llibre, subtitulat Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona 1979-1987, que acaba de publicar BCore, editorial i discogràfica dirigida per Jordi Llansamà, que precisament és l'autor. Aprofitant que avui no he tingut cap més remei que baixar a Barcelona a fer unes gestions personals, he passat per l'FNAC i previ pagament, me l'he endut (també és paradoxal que es vengui en aquest establiment un llibre d'aquesta temàtica, però actualment el sistema ho ha fagocitat tot). Tothom que hagi seguit aquella moguda, l'interessi aquesta música, escoltés Radio PICA o llegís els fanzines, té en aquest llibre una bona estona de lectura, més encara quan està farcida d'entrevistes sinceres, modestes i gens pretencioses -ai la movida madrilenya!-, i va acompanyat d'abundant material fotogràfic. De fet -i això ja és un comentari més personal-, crec que ja és hora que hi hagi un reconeixement d'absolutament tots els moviments culturals (sí, sí, culturals) d'aquest país, no només dels oficials (p.ex. ahir amb l'esmorzar (¿?) del Molt Honorable amb "representants" del rock català...).

I tot això què dimonis té a veure amb el blog? Doncs té a veure que hi veig certs paral·lelismes entre el moviment tractat al llibre i un moviment, que potser de moment no existeix com a tal, però que de mica en mica va creixent. És el de la gent que s'autogestiona les sortides a la muntanya enfront de les curses. És evident que avui dia això del córrer ha esdevingut un pastís enormement suculent per a les marques comercials, ajuntaments amb vocació turística i més d'un listillo. En pocs anys, les inscripcions s'han encarit moltíssim i per resumir-ho fàcilment, com deia ahir la Txell de Mataró a un fòrum de corredors: "no vam néixer ahir". I és que l'activitat de córrer (per asfalt, muntanya, o a on sigui) pot ser tan senzilla com calçar-se les sabatilles i sortir... com sempre s'ha fet, oi? Ara sembla que si no vas a una cursa i "fitxes" no existeixes, o definitivament, ja ni ets "corredor". Existeix una competició dins de cada cursa, i també una competició a fora, per veure qui ha fet més curses, qui ha fet la més llarga, la més llunyana... la bola ha crescut fins a convertir-se en moviment social i s'ha fet tant grossa... buf, quin avorriment!!!

Però ja som uns quants que ens autogestionem les sortides, on no cal propaganda, ni inversions, ni res per l'estil, simplement calen ganes de muntar-ho i sobretot, ganes de córrer. Crec que encara que silenciós, el moviment anirà creixent de manera modesta i inexorable. I no per qüestions contestatàries ni reaccionàries, sinó perquè simplement la essència del córrer està en... córrer.

Cavalls del vent 2006

2011-04-26T11:11:00.011+02:00

(Recupero una narració d'ara fa cinc anys, els primers Cavalls del Vent, en dos dies amb una bona colla)

17-18 juny 2006
Refugi del Gresolet (Bagà)
(Fotos: David Carrasco "Kako")

Surto de la feina el divendres a les 8 o’clock, ràpidament ja sóc a casa sopant i a 3/4 de nou marxo cap a Bagà. Al migdia havia fet un ruixat i després el cel va quedar net, ara tornava a estar tapat i coincidia amb el que havien dit les previsions, per tant, la sortida penjava d’un fil. Arribo a les 10 a Bagà i ja veig llampegar al cim de Penyes Altes, s’ha fet fosc i pujo per la carretera de coll de Pal. En un moment els llamps són ben a prop, segueixo pujant i veig que vaig de pet cap al mig de la tempesta de llamps. S’emboira molt i fa molt vent, espectacle de llamps a tocar, em cago de por i vaig amb primera, no veig res, almenys la carretera ja la conec, sé que falten 2 kms pel trencant del refugi del Rebost, avanço com puc i finalment a la pista surto de la boira i ja respiro més tranquil. Baixo fins el refugi i aparco on puc, a corre cuita corro cap a dins. Salvat. Aquí ja em trobo amb en kako, jordi42, nemo, Xeix, grampy i Pau, la resta són a dalt “dormint”. Resolc el tema inscripció, em cobren per un sopar que no he fet i amb un maldecap impressionant cap a dalt a “dormir”. Per cert, apart del que roncava i el senyor Utabon, algú va dormir més de 10 min seguits?

Sona el rellotge d’en massaguer a les 5. Qui més qui menys es va llevant i baixem a esmorzar. Algú estrena el frontal. A fora està tapat però fa bona temperatura i no sembla amenaçador. A les 6 prenem el camí de les marques taronges, una constant al llarg dels dos dies. A escassos 10 min de sortir en massaguer i un servidor ens adonem que ens hem deixat la tarja de segellar dels Cavalls al cotxe. En perill es queda amb la motxilla d’en massaguer i quedem en què ens esperin, que ja tornem aviat. Aquest fet en principi sense cap importància, al final marcarà bona part de la travessa i hipotecarà la marxa i resolució de la mateixa.

Recollim la tarja i tornem a pujar, ara a un ritme més exigent, per no perdre temps. Seguim el camí i no veiem a ningú. Pensem que han anat tirant, així doncs avançem més amunt. Sortim del bosc i s’obre el paisatge en uns rasos amb pins negres esparsos. Ni rastre de ningú. Valorem la situació i donem per bona la idea que la colla s’ha confòs de camí una mica més avall, al mig d’una pineda una mica estassada, doncs en principi ja els hauríem de veure –són 12 persones- i el ritme que haurien de portar en teoria no hauria de ser molt alt -s'ha de regular bé, avui toquen 13 hores de camí-. Fem algun crit però no obtenim resposta. També ens sorprèn que en perill vagi carregat amb dues motxilles. Baixem de nou i mirem pel bosc, però ni una ànima. Decidim trucar pel mòbil, però ara hem de tornar un altre cop al cotxe a buscar-lo. Des d’aquí no hi ha cobertura. No entenem res. Tornem a pujar ara a veure si han deixat la motxilla d’en massaguer en algun racó, però mirem i remirem i no veiem res. Ja estem nerviosos. Barallem diverses hipòtesis, però en una situació així no hi ha cap que ens satisfagui, no pot ser que ens hagin deixat sols i hagin iniciat la pujada fins la Tossa, en massaguer només va amb una samarreta i res més, hi ha gairebé 1000 m de desnivell i passarem per zones molt exposades al vent i el fred. La incertesa –per qui hagi fet muntanya ho sap- merma les forces, malgrat sigui de bon matí i anem frescos, però nerviosos. Seguim amunt amunt, però ni rastre de ningú. Reculem un altre cop avall, seguim trucant, però sense cobertura, cridem, mirem a tot arreu... Sentim un crit, però resulta que és una persona d'una altra colla...Ja portem una hora perduda pujant i baixant. Rebem un missatge, moment expectant, però és de l’Esteve, que també està fent la travessa i en 24 h... Això ja és una gerra d’aigua freda. Se’ns comença a aparèixer el fantasma de la fi de la travessa, el què està passant no té ni cap ni peus...En massaguer proposa d’arribar fins a dalt de la Tossa, ara emboirada, i esperar o quedar amb la gent allà, almenys podrem prendre alguna cosa calenta i no patirem fred. Inclús potser hi ha cobertura i tot.

Així doncs, vaig obrint camí en franca ascensió amb una marxa alegre. De tant en tant, explico alguna cosa del paisatge o de fauna i flora per fer baixar la tensió, però són moments intensos. Compartim aigua del meu camelbag i enviem SMSs. Ja a la carena de Comafloriu, cap als 2200 m, bufa fort el vent, la sensació és de fred intens, almenys les mans queden congelades. Sincerament pateixo per en massaguer, amb una única samarreta i en aquestes condicions. De cop i volta rebem un missatge, costa de parlar i fer entendre’s. Entenem que el grup ja ha passat per la Tossa d’Alp i segueixen el camí, a dalt ens esperen en jordi42 i en kako, amb la motxilla d’en massaguer. Respirem aliviats, hi ha travessa, però... AIXÒ NO ES FA A MUNTANYA.

Passem per una zona geològicament fantàstica, amb fenòmens de karstificació molt intensos, dolines, rasclers,escletxes... Ha sortit el sol amb força i es van obrint els núvols del cel.

A les 9 del matí arribem al cim de la Tossa, on hi ha el refugi del Niu de l’Àliga, tancat. Hi ha un missatge del guarda “He anat a comprar” i no hi ha tampó enlloc (després al Serrat de les Esposes ens informaran que se’l va endur el vent...). Ens avituallem i ens volem relaxar, però no acabem d’entendre la situació. Es veu que degut al fred han seguit camí avall direcció Penyes Altes, ara ens esperen a coll de Jou. Pensava que la travessa la faríem tots junts, després de tant temps preparant-la. Sense cap dilació agafem camí novament amb ritme alegre.

La Tossa d’Alp o Pedró dels Quatre Batlles (2536 m) és el punt culminant de la travessa. No és un cim gaire alt en el conjunt pirinenc, però donada la seva ubicació presenta una certa entitat i se li ha de tenir un respecte. Malauradament, totes les instal.lacions humanes del mateix cim i cara nord l'enlletgeixen sobremanera i perd el seu interés com a cim excursionista. Tot iniciat el descens per la tartera, la muntanya recupera el seu caràcter agreste i com passa amb molts ambients calcaris d’alta muntanya presenta un aire “llunàtic”. Aquesta vessant no la coneixia i em sorprèn agradablement.

En un moment passem del fred intens a la calor agobiant. Entrem al Moixeró i ja apareixen els primers pins negres, el corriol serpenteja i la vista s’encamina cap al terra. Passa l’estona i anem fent puja-baixes continus, les cames s’ho passen d’allò més bé. Ben aviat en kako –tot un 4X4 diesel- es fa fonedís i s’adelanta per enllaçar amb el grup a coll de Jou, on suposem que ens estan esperant.

Apareix un trencalòs adult i l’observo a plaer, també en gaudeixen en jordi42 i en massaguer. Ens aturem un minut a fer un mos i hidratar-nos. Arribem al coll de Jou (2024 m) on no torna a haver-hi ningú. Ja estem mosquejats, no entenem a què ve tanta pressa, estem cremant cartutxos amb aquesta persecució estúpida. Ara toca l’ascens cap a Penyes Altes, no gaire exigent, però sí continu. La podríem haver vorejat, però sense conéixer la drecera, per enmig d'aquella pineda amb neret, vam pensar que el més convenient era anar seguint les marques. Em corresponia seguir tibant. Com el terreny és trencat amb roquissars i pins, no deixa respirar. Gràcies a que anem treient el cap per la carena tota l’estona, tenim unes vistes privilegiades, en primer terme i a mà esquerra (cap al sud) la vall de Grèixer i tot el Berguedà, a mà dreta tota la fossa de la Cerdanya i els cims que l’envolten. Un últim esforç i ja som a les Penyes Altes de Moixeró (2279 m).

Aquí dalt espero als companys i tornem a menjar. Se m’acaba l’aigua, però estic ben content de fer aquest cim, després de veure’l de lluny des de fa tants anys. Mirar enrera provoca un cert vertigen, portem una bona tralla ja acumulada gairebé sense aturar-nos. El sol pica de valent. Novament intentem posar-nos en contacte amb el grup; a un collet herbat de més avall ens sembla veure una gent que sal.luda, han de ser ells. En massaguer els diu pel mòbil que s’esperin que ja venim. Tot sembla que ara sí que ens retrobarem.

Durant el descens de Penyes Altes hem de fer alguna desgrimpadeta, però aviat sortim a prats i agafem més velocitat. Conscientment agafo embranzida per intentar acabar de lligar amb el grup capdavanter i em despenjo del duet. Quan el paisatge s’obre a l’alçada del pla de Moixeró veig a la llunyania una colla de gent, només poden ser ells. Vaig trotant i acabo corrents. En comptes de seguir pel camí, baixo per la coma directament i torno a pujar per l’altre vessant per barrar–los a mig camí. Quina serà la meva sorpresa quan veig que són gent que no conec!!! M’enfonso. Pujo fins a un collet i decideixo descansar. Aprofito per tornar-me a posar vaselina, ja tenia els peus a 300ºC i valoro la situació. M’entretinc amb aquesta gent, que m’han seguit no sé perquè, quan es veu força clar que he sortit deliberadament del camí. Sense aigua i ara sí, cansat i amb un sol de justícia, no entenc res. Passen segons o minuts, no ho tinc clar, torno a la realitat visual novament, el sol brilla amunt, és migdia. M’adono que des d’on sóc no es veu el camí, baixo ràpid fins aquest i no veig ningú, segur que en massaguer i en jordi42 m’han passat i no els he vist. Només faltava això.

Segueixo i arribo a un encreuament. Recordo que s’ha de fer una baixada molt pronunciada fins el refugi del Serrat de les Esposes, següent punt del camí i un tant il.lògic, doncs és agafar direcció nord i nosaltres geogràficament ens movem sempre cap a ponent. Coses de la travessa. Bé, no veig cap marca enlloc, hi ha dues pistes i començo a donar voltes com un borinot. Quina set! I sense aigua! A veure, una mica de paciència, m’assec i penso: “t’has quedat sol, tens benzina per estona, no tens aigua i el llum no el tanquen fins a les deu”. Trascendeixo mirant uns avets i adonant-me de l’imponent avetosa que s’estèn a sota meu... ...torno a mi mateix, faig un crit i en jordi42 respon! Acaben d’arribar tots dos i puc beure gràcies a en massaguer. Trobem el camí, la fruita ja és madura i no cal dir res, ja ens entenem. Per arribar a la pista que du al refugi primer s’han de salvar tres cents metres de desnivell per una forta baixada per un camí creat expressament a una cometa entremig de l’avetosa, a la baga del Moixeró. Aquest tram certament és dolent, tant de baixada, com crec que deu ser de pujada. Em dedico a identificar algunes plantes típiques de l’ambient –anomenat formacions megafòrbiques-: rovell d’ou, ranuncle, algun all, etc. A banda i banda, el silenci i serietat de l’avetosa, esplèndida i ufanosa en aquesta època. S’acaba la maleïda baixada i torno a enllaçar amb la colla de gent que he ensopegat als prats de més amunt. Poc després reagrupament amb el duet de les fatigues.

Seguim uns kms la pista pel fons de vall a un ritme interessant, tots tres tibant. Apareixen noves espècies arbòries, bàsicament caducifolis. Aquesta zona és fantàstica, caldrà una visita posterior. Fem una petita pujada i ja veiem el refugi. A l’arribada –a la una del migdia, després de set hores de sortir- només encerto a dir “vosaltres també esteu fent Cavalls??!!!”, per tot seguit en massaguer fotre una gran esbroncada, davant el desconcert general. Vaig per feina i demano una cervesa, aliment envejable i molt útil en aquestes situacions. Pago la meva i em recorden que falta pagar la d'una altra persona, pago també, això sí que m'ha quedat clar de la travessa, s'ha de dur cèntims. Amb la rivendel i en xinoxano ens posem al corrent. La situació social es va aclarint, però la penya ja està una mica cremada de tant camí i els últims successos i marxem direcció el següent refugi com qui surt de missa. Tot just no passem dels 25 kms de marxa.

Amb el grup sencer, ara sí, en massaguer comença a marcar el ritme, pujant per una dreta costa amb clares influències mediterrànies: matollar de bàlec i ginebró. En Pau s’ha deixat els pals i recula a recollir-los. Aviat arribem a una pista, on el grup ja s’ha estirat i cadascú la va petant amb qui vol. He de pujar fins el capdavant a administrar una dosi de seny per fer disminuir el ritme, podríem acabar amb “autobusos” i alguna persona despenjada. El cel s’ha anat tapant ràpidament, però falta poc pel refugi dels Cortals a on dinarem i per tant, no ens preocupa. Com diu a tot arreu, aquesta part de la travessa és força avorrida. Entre altres coses es dona una volta bastant important i poc pràctica només per fer passar la gent pels refugis. Cauen unes quatre gotes mentre passem per la font Freda, pocs minuts després ja som a les envistes del refugi dels Cortals.

Aquesta zona marca la transició entre la serra del Moixeró i la fesomia tant coneguda de la serra de Cadí. Mirant cap al nord, es va tancant la plana ceretana i Segre avall s’entra al Baridà. Més amunt s’alça el Pirineu axial amb el Puigpedròs, la Muga, Tossa Plana...Podríem dir que som a mig camí, encara que no arribem a la meitat del quilometratge. Cap al sud, o sigui, pujant, hi ha el coll de Pendís que posterior i ràpidament porta per la solana en una forta baixada fins al refugi Sant Jordi. Però tot això últim són possibilitats, ara tocava dinar.

Al refugi vam ser atesos agradable i eficientment per en Kílian Jornet, rècordman de la travessa i el seu pare. La lassitud i relaxament general va fer que ens hi estiguèssim 2h 30 min (!). Vam tenir temps d’estirar, petar la xerrada, DINAR, gaudir del vi que ens havia deixat en Dennis (gràcies company, ets collonut), saber quantes kcal portàvem gastades, quantes més en gastaríem, el desnivell que portàvem, el desnivell per etapes, el desnivell en pujada, els temps intermitjos... gràcies bàsicament als mestres xavimiquel i nemo (serà tot un clàssic durant els dos dies, a més a més dels atxassus). Apareix l’Esteve de La Garriga, aquest home és incansable, està fent la travessa en 24 h i va una mica trinxat. Afortunadament amb la llarga aturada el grup es torna a cohesionar, passem una estona molt agradable, malgrat que ja em temia que no arribaríem al refugi proposat per dormir (el del Gresolet). Amb prou feines arribaríem al de Prat d’Aguiló si no ens encantàvem, així doncs, vam canviar la reserva per dormir, encara que a en Pau i la Teresa no els hi anés bé (havien de tornar d'hora diumenge).

A 2/4 de cinc iniciàvem una de les etapes més dures del recorregut. Amb mal temps, com boira, pluja o tempesta, aquest tram pot complicar-se molt, inclús pot ser perillós. Descansats i dinats era de més bon portar, res presagiava tempesta i ens anàvem explicant coses: entre d'altres en jordi42 ens va donar una lliçó teòrica de com entrenar-se durant la setmana. El camí, en franca pujada, anava a buscar el coll de Vimboca -pas estratègic- pel mig de la pineda de pi negre, on per moments perdem les marques, però gràcies al GPS el recuperem. Se’ns ajunta l’Esteve novament i amb un bon esforç finalment arribem al coll (1799 m). Des d’aquí el paisatge és meravellós. Ens hidratem i fem fotos, per seguir sense perdre temps. Continua la pujada, em situo a la part capdavantera, a on qui tiba és l’Esteve. Passem per la Serra de la Moixa, s’ha de fer alguna grimpadeta, s’ha d’estar atent amb els pals del de davant, anem guanyant alçada paulatinament. Realment és un tram espectacular: hem sortit ja de les bosquines, a sota nostre hi ha uns tallats impressionants amb canals d’allau, el Cadí s’alça imponent davant nostre i més enrera hi ha els grandiosos sinclinals-anticlinals prepirenaics, amb el Pedraforca com a anfitrió convidat impassible. Mirant enrera tot el camí i desnivell portat s'escapa algun esglai de la bestiesa que estem fent. En kako pren la decisió de marxar sol, vol anar fent fotos i ja no el veurem fins el proper refugi.

Un cop a l’alçada del Pas del Bou, a uns 2200 m, abandonem la carena i iniciem el descens per la tartera de la cara nord a una zona calcària realment fantàstica, molt castigada pels processos geològics de la zona: gel-desgel, pluja, vent, etc. Hem entrat de ple a la serra de Cadí i a mà esquerra segueix el camí que porta al Comabona, però nosaltres l’anirem flanquejant sempre sense baixar dels 2000 m. L’Esteve continua endavant tot sol la seva aventura, adeu company! Arriben notícies que en xinoxano no va bé. Tots anem un pèl castigats, passa de les 5 de la tarda i ens apropem a les 12 h des de que vam sortir del refugi del Rebost. El grup s’atura, però podem continuar, aquí no és el millor moment per quedar-se, seguim per tarteres fins que en un revolt es veu a la llunyania, en uns petits rasos d’un llom que baixa de la carena, el refugi Prat d’Aguiló.

El camí no és fàcil. La banda nord del Comabona està composta de canals d’allau, prats en pendent inundats de rocs i arbres dispersos, molts d’ells morts i arrossegats per les inclemències de l’hivern. Tota la aresta cimera és realment bella, amb parets bones per la escalada. El refugi es continua veient, però no queda massa clar per on hem de passar. Acabem perdent les rodones taronges de la travessa, ens obrim en falca per mirar de trobar ràpidament el camí, consultem el GPS i els Wallypoints, en un moment apareixen núvols de tempesta i comença a tronar. El terreny es fa impracticable tot just quan arribem a una gran canal d’allau. En Xeix molt encertadament localitza per lògica muntanyera el camí que hem de seguir pel mig dels tallats de la muntanya. Només faltava trobar l’Esteve, que també s’ha perdut! Són moments de confusió, doncs també patim per la rivendel i en xinoxano que van molt endarrerits. Seguim una canal muntanya avall, només pot ser per aquí, terreny molt ingrat, ben bé un caos. Cauen gotes i a l’alçada d’una congesta ja trobem marques novament i el grup es torna a reunir. Em passa l’Esteve, doncs vaig al capdavant, i plou generosament. Pocs minuts més tard s’acaba el ruixat, passem un bosquet i sortim novament a un altre torrent, d’aigua molt freda, però bona per beure. Ja no plou, però la capelina no sobra, espero una estona però es deuen haver aturat. Admiro meravellat la cara nord del Comabona i totes les formes de la roca, quina sort de ser aquí ara mateix!!! Segueixo finalment sol fins el refugi, on trobo en kako i el guarda. Final d’etapa, les 7 de la tarda.

Passen deu minuts i la troupe dels beneits fa acte de presència. Potser per la manera d’okupar el refugi, el guarda s’acaba enfurismant i ens fot uns quants crits amb molt mala educació. M’he de frenar per no dir-li quatre coses de l’argot muntanyenc a aquest alpinista irascible, no sigui que comprometi el grup, doncs aquest tracte és inadmissible i més després d’onze hores de marxa. Literalment fa fora del refugi en Pau i la Teresa, que marxen cap a l’Estasen pel pas de Gosolans, amb risc de que se’ls faci fosc pel camí (a priori ja ho tenien decidit). Ens despedim i els desitgem sort. La resta ens anem ubicant com podem i “tot gaudint” sopem, un brou calent reponedor magnífic, amanida i de segon pollastre amb verduretes. En aquest i únic sentit, s’ha d’agrair el servei, encara que per ser exactes el refugi no estava gaire net que diguem (la dutxa fora de servei). També hem de fer diplomàcia perquè ens deixi l’esmorzar preparat. Petem la xerrada, riem molt, però tothom està cansat i pugem a “dormir”. Més tard de les onze sona el mòbil d’en massaguer, són en Pau i la Teresa que han arribat sans i estalvis al refugi Lluís Estasen. Ha baixat la boira, a fora no es veu res i només se senten les vaques pasturant i les seves esquelles...

Em desperto amb fred, m’incorporo per tapar-me amb la manta i sona el despertador. La mateixa rutina que el dia anterior, encara que amb una mica més de roba, doncs a fora fa rajca. De bon principi decideixo anar al final. Tot just a la sortida en xinoxano es comença a aturar, s’ofega i no pot, acompanyat per la rivendel, molt atenta. Baixo i li intento convèncer que agafi un ritme lent, per anar escalfant-se, al matí ens passa a tots que anem una mica esmaperduts, el recorregut d’avui és bellíssim, si més no que pugi al mític pas dels gosolans i es vegi cara a cara amb el Pedraforca, és el meu intent d’animar-lo. La rivendel és més realista i li aconsella que es quedi, potser li ve un atac d’asma a mig camí i aleshores no podrem fer res. Em sap molt de greu que abandoni però és el més convenient. Trucarà a un taxi i ens esperarà al refugi del Rebost. El veiem marxar poc a poc.

Anem salvant els 400 m de desnivell fins el pas dels gosolans a un ritme –crec- més aviat lent. Avui toquen prop de 50 kms, més que una marató de muntanya i s’ha de planificar mentalment bé. En xavimiquel s’ha lluit a la pujada, però al mateix pas dels gosolans recula fins on som la rivendel i jo, per oferir-li uns polvos. Realment el paisatge deixa bocabadat, m’entren ganes d’anar seguint la carena fins el Pic de Costa Cabirolera, Puig de la Canal de Cristall... potser que faci un pensament i inicii el descens, en massaguer ja s’ha posat al capdavant, avui s’ha llevat amb els galons de sargent i amb el seu estil Armstrong -passes curtes i nombroses- més val no perdre rebufo, per si de cas.

Caminem per la Coma dels cortils, amb prats escadussers i abundant roquissar, típic d’aquesta alçada a la zona. La mateixa carena cimera del Cadí presenta característiques desèrtiques, donada la naturalesa de la roca i moltes espècies potencials per l’ambient no són presents degut a això. Les condicions ambientals són terribles i no cal ser un expert per comprovar-ho: la desolada coma que travessem n’és un bon exemple. D’aquest tema anem parlant distesament amb la rivendel i en xavimiquel, quan enfilem la Serra pedregosa direcció els prats de més avall. Passem per una dolina inmensa com un camp de futbol, però la vista potser s’encamina més cap a la paret nord del Pedraforca, amb una nitidesa i un perfil molt elegant a aquesta hora del matí. S’inicia un descens molt ràpid per una cometa i després prats en el que el grup s’estira, es van sentint queixes contínues pel fet de fer drecera, alguns ja tenen els peus i cames castigats, però al davant en kako i massaguer no perdonen. Arribem finalment a la pista al Collell, on ens canviem de roba, hidratem, mengem alguna cosa i esperem en jordi42 que s’ha torçat el peu més amunt i baixa xinoxano.

Aquí agafem direcció contrària a la lògicament esperable: hem de fer una gran volta passant per la falda de la cara nord del Pedraforca i la seva obaga, per segellar a l’Estasen i Gresolet, en comptes de seguir direcció est per la solana fins el coll de la Bauma. Si més no em permet conéixer la baga de Gresolet, sempre havia tingut curiositat per saber quin hàbitat en concret hi havia entre el Pedra i la serra de Cadí. El camí, ara pista, és una mica feixuc, els de davant han agafat un ritme viu i al darrera queda en jordi42 i les fèmines. M'ho agafo com un moderato-sprint i vaig escalant posicions fins el capdavant, encara que m’estimaria més córrer. Travessem totes les canals que baixen de la muntanya, força espectaculars i excavades a la roca, enmig d’una avetosa-fageda interessant i finalment fem un petit ascens fins el Refugi Lluís Estasen (1640 m). Portem 2h 30 min des de que hem sortit, així que hem guanyat mitja hora. Evidentment surt el tema de la cursa de la propera setmana, des d’aquí on som encara sembla una bestiesa més gran, pobre –o valent- Xeix. En massaguer no deixa ni respirar que ja anem trinco-trinco cap al Gresolet.

Seguim baixant i baixant, ja en portem desfets 800 m de desnivell des del Pas de gosolans, que ara hem de fer 400 m més fins a Gresolet. El camí ben marcat davalla per una fageda amb algun avet monumental. Donada la calor que fa –i que presagia un dia molt assolellat- s’agraeix enormement transitar per aquest corriol, on per contra, a la més mínima també te la pots fotre monumental. La sensació és de velocitat, ens anem veient i desapareixent uns dels altres amb tants revolts i ziga-zagues, sortim de l’obaga i l’ambient ara presenta una influència clarament mediterrània, ja es veu el refugi a una zona amb feixes. Des de la terrasseta del refugi hi ha una panoràmica del Pedraforca bellíssima, aquesta muntanya per molt que te la miris cent cops no en tens prou. Amb una cerveseta a la mà encara millor. Ens reagrupem i comentem que hem guanyat un quart d’hora respecte el temps estimat. En kako fa estona que ha marxat sol en busca del seu repte personal. La cosa ja va llançada, ens aturem el mínim i fem kms com si res.

Ara toca una pujada per l’obaga fins el coll de la Bauma. En comptes de seguir pel corriol marcat que passa per una simpàtica fageda, en massaguer s’estima més passar per la pista forestal. Aquest tram torna a ser feixuc i sense massa interès, trobem algun BBTero i per moments sembla que tornem a la civilització. Al mateix coll pica el sol de valent i la vegetació passa a ser del domini de les pinedes, seguim un corriol en descens per acabar en una zona planera amb una lleugera inclinació fins al coll de la Bena. Moments abans hem trobat al terra la tarja de cavalls d’en kako. Reagrupament i hidratació. Tots tenim en ment que aquesta etapa entre refugis és la més llarga de la travessa, però no per això deixa de ser fàcil de fer, hem anat acumulant durant el dia un bon quilometratge i més encara amb aquest desnivell, tot a base de fruits secs i barretes (i l’esmorzar). Al fons veiem la Tossa d’Alp, punt de partida i ara d’arribada, però està tant lluny...

Atenció que ara toquen desfer 500 m més fins a Cal Cerdanyola, punt més baix de la travessa (910 m). La veritat és que tothom estava ja cansat de tanta baixada, qui més qui menys tenia alguna butllofa o molèstia i amb la calor abrassadora encara es feia més agobiant. Des d’aquest moment i fins el final, el sol ens va anar matxacant cruelment. Aquesta banda de la serra de Gisclareny no la coneixia, però tampoc m’ha sorprés, m’estimo més la banda de Sant Joan de l’Avellanet, molt més humida. En tot moment algú controlava el temps de pas i fent càlculs la cosa es posava més i més complicada per assolir la marca de –36 hores... Passada l’església de Santa Maria del Puig en un moment som a Cal Cerdanyola, on se’ns fa la una del migdia (7 hores de camí). Última parada i fonda abans de l’ascens final fins el refugi de St.Jordi.

Aquí s’ha de fer constar que els ànims de la gent ja estaven una mica pel terra. Ben bé no passaven de deu minuts cada aturada tècnica als refugis i sense dinar el cos necessitava alguna cosa més que misèries energètiques embolicades en plàstics de colors estridents. A més a més aquesta calor insuportable... Bé, per no avorrir-nos el tram dels Empedrats és força entretingut: s’ha de travessar el torrent diverses vegades i es va guanyant alçada contemplant gorges precioses que conviden a banyar-se. Alguns van aprofitar per banyar-se els peus i altres per provar sort amb altruisme monetari. Realment el tram és molt maco, però donat el context en la travessa finalment ha quedat una mica en segon terme. Un cop deixat de banda el torrent, em col.loco al davant on paulatinament augmento el ritme com a preludi per testar-me de cara a una possible pujada-contrarellotge final del Rebost. Com la resta de la gent va comentar posteriorment, aquesta pujada a mi també se’m va fer eterna els últims metres, un cop sortint del bosc i no veient el refugi enlloc, fins que et plantes ben bé al davant. Una cerveseta m’ajuda a recuperar l’ànim mentre veig la colla arribar a dalt arrossegant-se. I és que això s’acaba i anem justets, justets. Em segellen la meva tarja i la d’en kako i menjo alguna cosa. M’assabento que en Pau i la Teresa fa cosa de tres quarts que han marxat, en kako ja fa hores que ha passat. A punt de marxar, el guarda ens alliçona dels grans perills que ens podem trobar i ens adverteix de la possibilitat de ser protagonistes d’algun marrón que ell hauria de solucionar, que ens ho pensem abans, vaja. En fi, sense comentaris.

És un quart de tres, falten doncs poc menys de quatre hores per les sis de la tarda, hora límit d’arribada per aconseguir el buff blau i el temps estimat entre els dos refugis és de 3h 30 min. Quina calor!

Veig que la troupe va bastant debilitada i falta aquell nervi i bon humor simptomàtic de la bona forma física. És l’hora del treball mental més actiu. A mi se’m comença a aparèixer el repte del final-d’etapa-Tour-de-France-echando-el-resto, el buff és el de menys. La pujada a coll d’Escriu acaba de rebentar a la meitat del grup. La rivendel ja parla d’abandonar, i com un detonador, se senten tot de problemes per part de la gent. Vaig endarrerit per enllaçar el grup i m’arriben veus que en jordi42 m’estava buscant per fer el final junts i assolir la marca, el comentari d’en massaguer que em diu que la gent ho comença a deixar córrer m’activa la cançoneta “tourdefrance, tourdefrance...” de Kraftwerk tant estimada, contrasto el temps que falta i em llenço avall sense miraments, en massaguer em segueix, no ens diem res però pensem el mateix. No correm, trotem ràpid a veure qui tiba més fort, abandonem la fageda i sortim a Gréixer i arribem a la carretera. Són les quatre, queden 700 m de desnivell amb un marge de dues hores. Al mateix riu enllaçem amb en jordi42 que s’avitualla d’aigua, m’aconsella que faci el mateix però li dic que no, que faré a tope el final i s'ha acabat: ERROR.

Surto fort, massa, en massaguer queda enrera ben aviat, el miro de reull i no ho entenc, bé si ho entenc, perquè vull donar tot el que em queda, no vull regular, m’he frenat sovint aquests dos dies i ara és el moment de provar-me a mi mateix i rendir-me comptes. Echaré el resto i punt. Atrapo en Pau i la Teresa, que no s'ho esperaven i gairebé ni els contesto, els hi dic que apretin que encara ho poden aconseguir. Perdoneu nois, ara sabreu el final. Pocs minuts després se m’apropa en jordi42, va xerrant pel mòbil tant tranquil. Jo a lo meu i segueixo fort, una mica més calmat. Ara sí que anem junts, però a les primeres rampes fortes del corriol, ell segueix tant alegre i a mi ja em costa. Li dic que vagi bé, que jo aniré al meu ritme i ens trobarem a dalt. No tinc cap més remei que regular, això noi no és el tour de France, i tú ja portes 50 kms amunt i avall avui i això s’ha de notar, però la voluntat és malparida i segueixo tibant i forçant. Fiuuuuuuuuuuuuu, redueixo, quina set, ara no tinc aigua, n’hauria d’haver agafat al riu, miro enrera i només sento els xiscles dels moixons del bosc, en massaguer deu ser lluny avall i en jordi42 és camí de la glòria, però quina set, quin sol, això és inhumà. Travesso la carretera de coll de Pal i el cartell posa 30 min Refugi del Rebost, la pujada és forta, camino lentament, leeentament... ara ja no vaig... m’he de seure a un prat a l’ombra. Menjo amb golafreria fruits secs i una barreta, tinc un cert encabotament mental. Quina calor. Deu faltar poc, molt poc, ja porto una hora d’ascens en modalitat atxassu, em maleeixo per no haver agafat aigua, un fet tant simple... m’incorporo, sembla que vagi a càmara lenta, intento seguir, la ment guanyarà, sí senyor, però... les pulsacions estan desbocades, això no és normal, ara sí que m’espanto... recordo precisament un comentari d’en Ricardinho de la marató de Berga que es va haver d’estirar... doncs m’estiro jo també! Sóc a unes feixes, el refugi és al meu costat però no el veig, sento el gos i tot, i jo aquí tumbat mirant el cel... ja,ja,ja, em ric de mi mateix, veig els núvols passar, això és la felicitat absoluta, tanco els ulls, em passa tot l’esforç d’aquests dos dies, les expectatives d’aquesta setmana, un moment de buit mental... Bé, se’m normalitzen els batecs, m’aixeco i 200 m més enllà ja sóc al refugi, on veig en kako i en jordi42 amb cara de sorpresos, m’esperaven molt abans. Foto de rigor. Els explico la situació, apareix en xinoxano que m'ofereix un Isostar vivificador que absorbeixo en pocs segons i vaig cap a dins a guarir-me del sol i a menjar alguna cosa. Em segellen i el rellotge marca 35 h 22 min.

Poc després apareix en massaguer, que també ha tingut la seva crisi, minuts més tard en Xeix molt satisfet, en nemo, en xavimiquel... tots amb unes cares d’esgotament però absolutament feliços.

Van servint entrepans i ens anem dutxant ràpid, magníficament atesos pel personal. Les noies s’han quedat al riu i tenen fred. Com en Pau i la Teresa marxen abans, les recullen i les porten a Bagà, on ens reunim tots i celebrem la nostra gesta, obsequiant en massaguer amb un present musical per la seva dedicació i paciència.

Enhorabona a tots i totes, ha sigut una experiència magnífica compartir-ho amb vosaltres.

Marató Vall de Sant Aniol

2011-04-21T18:49:00.018+02:00

Dimecres, 20 d'abril
Sadernes (Garrotxa)
45 kms - 2600 m+ - 9h 40min
(Track a Wikiloc)

Quan som a casa davant d'un mapa, asseguts tranquilament amb l'avantatge de la perspectiva, podem jugar a ser déus. Marquem un punt i des d'allà, amb quatre pinzellades inventem un recorregut. Podem ser més o menys exactes o més o menys perfeccionistes, però al capdavall, aquell recorregut es dissenya en fred per tenir una experiència personal en calent, per viure'l intensament. Amb aquest esperit feia temps que preparava un llarg recorregut per terres de l'Alta Garrotxa. En un principi, visitant diverses valls; més endavant, cercant el detall i de manera jazzística, fent variacions sobre un mateix tema, a la vall de Sant Aniol (i també Ribelles). El cas és que un cop tastat i pel que he pogut comprovar físicament, davant d'un mapa podem jugar a moltes coses, però definitivament no som déus. De fet, la muntanya per sí sola m'ha posat a lloc.

Quan al km.30, dalt del cim del Brull, portava quasi bé vuit hores de ca-co per un terreny abrupte i de mala petja, amb prop de 2500 m+, i amb evidents símptomes de problemes musculars, he pensat que mira-que-som-de-petits i quina gran sort tenim d'intentar assolir algunes aspiracions potser impossibles. El resultat ha estat masses kms i massa desnivell a una contrada realment complicada per córrer. I nogensmenys, una forma física que hauria de millorar moltíssim per poder completar el cercle. Amb tot, i sense haver assolit el repte... què bé que m'ho he passat!

Més enllà d'una explicació linial en el temps, m'agrada més recordar certs moments que són els que passaran a formar part -bé, ja en formen part- a la meva memòria.

De les quatre ascensions importants del dia, dues de màgiques i dues d'esgotadores. Les dues primeres, al Martanyà i el Bassegoda, encara amb tot el dia per endavant, han set com màgiques per diverses raons. Pujant a redòs del cingle Trencat hi ha una acústica singular i a primera hora, simplement sentir els moixons en un ambient com de catedral ha set especial. Al Bassegoda, feia com quinze anys que no pujava pel caire de Comadells i la retrobada ha set també molt especial, salvant en ascens un rascler de roques punxegudes molt salvatge, on les condicions ambientals són força dures per la vegetació que hi viu i a la vegada, es gaudeix d'unes vistes dilatadíssimes. He recordat un dia boirós i humit de fa molts anys quan baixant quasi m'estimbo per aquest cingle. És maco tenir parts de nosaltres a diversos punts de la muntanya. Avui en canvi, no hi ha hagut ensurt, bufava un vent fresquet ben agradable i tenia la companyia d'un cel blau com a a horitzó. L'estada al planell del cim -l'anomenada Taula d'en Sala-, magnífica és dir poc, amb una massiva florida general de narcissos senzillament maquíssima.

Per altra banda, els altres dos ascensos ja no han set tan gloriosos... Un cop desfets 600 m- a bon ritme des del Bassegoda, des del Tumany m'he enfilat amb la llumeta vermella engegada, i passat can Principi, una primera estocada degut al foracamí travessant la bosquina, mig enganxat com una mosca a una teranyina, entre els esbarzers, els arços, els ginebres i també els arbres caiguts i esberlats... noves esgarrinxades a la ja nombrosa col·lecció hivern-primavera, per finalment, la rematada des del coll fins el cim del Puig Salarsa, on m'he aturat esgotat i prou enfonsat. Devia ser la hora tonta del migdia. I el poc entrenament. Sort d'un SMS revitalitzador de la Lídia: "Descansa una mica i dina". Passada una hora on he pogut trescar per una extensa roureda, des de la Comella pujant al Brull novament animat, ja he notat que avui no assoliria el repte: mal als genolls, els quàdriceps que volien pujar també, i en definitiva, que no som déus, sinó tanmateix humans. Un recorregut diplodocus dissenyat per estar-se més d'un dia voltant, que hauré de fer en dues parts.

Quan al km.30, dalt el cim del Brull, portant quasi bé vuit hores de ca-co per un terreny abrupte i de mala petja, amb prop de 2500 m+, i amb evidents símptomes de problemes musculars, he pensat que mira-que-som-de-petits i quina gran sort tenim d'intentar assolir algunes aspiracions potser impossibles. He resseguit amb la vista el tram que mancava -un segon plat dens i contundent- i per prudència he iniciat la retirada.

Sobre els descensos només he tingut bones sensacions. Del Martanyà a can Agustí ha estat increible, baixant amb força i jugant amb les pedres de les tarteres. Del Bassegoda al Tumany, a mig matí, així com de Puig Salarsa a la Comella, al migdia, ha esdevingut un altre joc gràcies a uns corriols més corribles, on més que el físic, ha descansat lleugerament la ment de l'intensa concentració portada a molts moments al llarg del dia. Finalment, baixant del Brull a Sant Aniol, tot el contrari, 600 m- vertiginosos resseguits pam a pam amb molta cura pel pujant d'en Llebre, amb espectaculars vistes però comptant que amb un mal pas pots acabar estimbat cingle avall.

Avui no tenia masses ganes de voltar tot sol, però sembla ser que a la muntanya ens transformem, ens fem forts i donem tot el bo de nosaltres mateixos. M'he sentit acompanyat tothora per la fauna: per uns senglars que de bon matí m'han atemorit mentre roncaven; per cabirols a diversos llocs, sobretot per un en concret que li han lluït les petites banyes al sol mentre plàcidament travessava un corriol; per rapinyaires; per serps, llangardaixos, papallones, escarbats, formigues, mosques colloneres... i en definitiva, pels cingles, els rierols i els boscos, aquests boscos de fesomia tan canviant de l'Alta Garrotxa. Els murmuris del bosc.

La darrera mitja hora, saltant còmodament de roc en roc al camí de les gorges de la riera, demanant pas a d'altres excursionistes, m'ha envaït una sensació de pau difícil de definir, un cansament general que lluny de fer referència a buidor, s'aproximava més a una plenitud.

Tot sigui dit, que les agulletes han esdevingut plenament majúscules!!!

L'encís de la muntanya. IV. El cinema: el Bergfilme

2011-04-14T18:34:00.033+02:00

El setè art també ha quedat encisat per la muntanya. Al llarg de la història fílmica han aparegut un bon nombre de pel·lícules on la muntanya ha tingut un paper més o menys predominant. Fins i tot, se'n pot parlar de l'existència d'un gènere propi, l'anomenat Bergfilme.

El Bergfilme va aparèixer a l'Alemanya de la República de Weimar dels anys 20, a una època que es va fer popular el muntanyisme, i més específicament, l'alpinisme. Associat a aquest esport hi havia certs valors socialment respectats en aquells moments, com la resistència, el coratge o la determinació. En aquestes pel·lícules, les grans muntanyes posseien un enorme atractiu estètic que constituia la base on es desenvolupaven trames poc elaborades, sovint ingènues, on es donava importància a un cert dramatisme molt típic. Al llarg de la dècada dels anys 20 i sobretot, dels anys 30, va anar imbuint-se d'un indissimulat patriotisme i d'unes connotacions quasi mítiques, paral·leles a la situació històrica que va esdevenir: l'apogeu i triomf del nazisme. El règim de Hitler es va voler apropiar d'un gènere que li podia servir de propaganda dels seus valors, però alguns directors es van desmarcar del moviment. D'altres no.

Independentment de la seva relació amb els aspectes històrics esmentats, es tracta de pel·lícules filmades a la muntanya, amb totes les dificultats que això comporta, amb una concentració i un esforç físic importants. D'aquesta manera, els actors solien ser atletes consumats en esports com l'esquí, l'escalada o l'alpinisme. També cal destacar la preciosa fotografia i la treballada composició mostrades a moltes seqüències, on les muntanyes i els paisatges associats prenien un protagonisme quasi al mateix nivell que les persones que hi participaven al rodatge. A continuació hi ha una resumida selecció de directors i pel·lícules importants d'aquest gènere.

ARNOLD FANCK (1889-1974)

Geòleg de formació, sentia una gran passió per la muntanya. Va començar a rodar documentals i events esportius després de la primera Guerra mundial. Al llarg dels anys 20 la seva fama com a director i guionista només era igualada pels seus complicats, exigents i durs rodatges, on sovint els actors patien per les inclemències de l'ambient i fins i tot, acabaven accidentats. A meitat dels anys 20 va ser qui va donar a conèixer Leni Riefenstahl: ballarina, escaladora i incipient actriu. Tots dos van protagonitzar un tàndem força conegut, fins que la ideologia els va acabar separant. De fet, Fanck va tenir problemes amb Goebbels i es va exiliar al Japó, tot i que finalment va acabar col·laborant amb el règim de Hitler. Posteriorment, després de passar per penúries econòmiques, va treballar com a llenyataire i cap a finals dels anys 50 va rebre el reconeixement artístic per part del món del cinema.

Der Heilige Berg (La muntanya sagrada) (1926)

Leni Riefenstahl, com a Diotima, és el centre d'una disputa amorosa entre dos alpinistes: Vigo (Ernst Petersen) i el seu amic, sense nom (Luis Trenker, el qual també esdevendria un afamat director del Bergfilme) Tots dos acaben disputant una perillosa ascensió alpina, perdent-se a la muntanya, finalment sense poder ser rescatats amb vida. Un dels títols més famosos de l'època, amb paisatges bellíssims i espectaculars, cuidada fotografia, escenes increibles i una competició d'esquí memorable. Durant el rodatge van patir tempestes de tota mena, un fred intens i fins i tot, es van veure afectats per una allau, miraculosament sense conseqüències.

Die Weiße Hölle vom Piz Palü (L'infern blanc de Pitz Palü) (1929)

Stürme über dem Montblanc (Tempesta sobre el Montblanc) (1930)

(Resta de la pel·lícula)

Der weisse Rausch (El descens blanc)(1931)

(Resta de la pel·lícula)

LENI RIEFENSTAHL (1902-2003)

Al principi ballarina, més endavant actriu, aviat va col·laborar amb Arnold Fanck en aspectes tècnics i de fotografia a les seves pel·lícules, fins als començaments de la dècada dels 30 que va iniciar la seva carrera com a directora de cinema. Si bé són molt coneguts els seus documentals enaltidors del règim nazi, anteriorment havia realitzat una veritable obra mestra dins el gènere del Bergfilme:

"Das Blaue Licht" (La llum blava)(1932)

LUIS TRENKER (1892-1990)

Arquitecte, soldat a la primera Guerra mundial, escriptor, actor, escalador, guionista i també, director de cinema. Un gran amant de la muntanya. Al contrari de Fanck i Riefenstahl, va continuar amb la seva carrera cinematogràfica després de la segona Guerra mundial, encara que no amb tant d'èxit com als anys 30. Es poden destacar dues pel·lícules seves.

Berge in Flammen (Muntanyes en flames)(1931)

Basada en el llibre homònim escrit pel propi Trenker, a partir de la seva experiència personal a la primera Guerra mundial.

(Resta de la pel·lícula)

Der Berg Ruft (La crida de la muntanya)(1938)

Basada en els fets històrics de la primera ascensió al Cervino (1865): la rivalitat mantinguda entre Carrel i Whymper, i el conseqüent drama posterior durant el descens del cim.

Turó de l'Ortigar i Puigmal

2011-04-09T18:19:00.007+02:00

Dissabte, 9 d'abril
Queralbs (Ripollès)

Ens llevem ben d'hora per anar a passar el dia jugant a la neu. Les anormals altes temperatures d'aquesta setmana han accelerat el desglaç de la neu i a la coma de Fontalba les pales contínues -més aviat congestes- apareixen més amunt dels 2400 m a la solana, així que deixem el trineu al cotxe. Precisament a aquesta alçada és on decidim aturar-nos. Mentre jec amagat a una distància prudencial d'un cau de marmotes per intentar fotografiar-les, començo a escoltar la veu de la muntanya que de mica en mica va elevant el seu to, suggestionant-me i subtilment m'acaba convencent... de manera que: "Escolteu, si m'espereu aquí, pujaré un moment al Turó. Baixo aviat"

Quines bones sensacions! Retrobament amb les marrades a la costa, amb el vent tallant i la respiració a glopades, amb el ball quasi-zen a les cantelludes roques de les tarteres, els pedruscalls amarats d'aigua del desgel, les congestes relliscoses i a la vegada flonges on enfonsar-se, l'avantcim que preludia un altre avantcim, el quasi-tolerat mal a les cames, la satisfacció de l'esforç recuperat... i el que la paraula no pot abastar, tot reunit en el córrer més lliure que un pugui imaginar. Una vegada a dalt el Turó (2748 m) m'animo a continuar pel coll i la carena fins el mateix cim del Puigmal (2909 m), fi de l'ascensió. Aquí la soledat no existeix i s'hi congrega tota una petita romeria... Ben aviat ja sóc al trot pel dret camí que mena a Fontalba, vigilant de no caure, creuant-me amb altres excursionistes, saltant de roc en roc, musitant de tant en tant un "casi-me-mato" a la fi sense conseqüències, en definitiva, gaudint de la primera jornada d'autèntica alta muntanya d'aquesta primavera. Potser l'espera ha set d'una hora? Si fins i tot he anat ràpid, em sembla. O potser he set jo el que ha esperat massa?

Primavera a l'alta muntanya

Les set diferències

Mentre esperava captar aquesta imatge vaig sentir el cant de les sirenes (muntanyenques)

Apali, ara torno

Ésteeee, ¿qué hay de nuevo viejo?

Petit curs de petites millores de petita tècnica a la muntanya

El Ferran (des d'Oix)

2011-04-04T10:29:00.023+02:00

Diumenge, 3 d'abril
Oix (Garrotxa)
15 kms - 1000 m+ - 9 hores
(Track a Wikiloc)

Des de l'ascensió al Puigmal de l'any passat que no compartíem una sortida llarga familiar. Com encara hi ha força neu a l'alta muntanya decidim pujar a l'Alta Garrotxa, on la calor encara no és sufocant i comprovarem com l'Alina s'adapta al terreny de mala petja. De totes maneres, com m'he cuidat de muntar el recorregut, m'envaeixen tot de dubtes si serà adient i si la llargada i el desnivell seran raonables per una nena de sis anys: farem un bucle amb aturada al cim, pujant per Escales i coll de Terres, i retornant per Talaixà i el Vaquer. El repte no serà pas fer cim ni molt menys, sinó senzillament fer la caminada amb garanties de passar-nos-ho bé i tenir ganes de tornar tots junts a la muntanya.

Sortim d'Oix, a l'alçada de Cal Pei, a les 8 del matí quan encara fa fresca. Aquí sentim el primer colltort d'aquesta primavera. La pista aviat ofereix dificultats pel trànsit rodat i observem amb curiositat els efectes de les rierades de fa un parell de setmanes. Una vegada travessat el pont Trencat, girem a la dreta camí d'Escales i abans d'arribar a la riera, ens trobem al bell mig un senyor gran assegut que ens informa que per allà no passarem i que a més a més la palanca se la va endur el corrent. Òstres, sí que va baixar amb abundància i violència! Res millor que baixar nosaltres mateixos fins a les olles, on comprovem que la palanca d'Agafa l'Ase (nom prosaico-poètic genial) va resistir, però ha quedat força malmesa i es belluga massa com per arriscar-se a passar per allà. Es fa difícil imaginar que la riera arribés a aquella alçada però sembla ser que la va traspassar i tot, i no ha sigut pas la primera vegada ni molt menys... Finalment, busquem el millor lloc on ens descalcem i travessem la riera a gual, amb l'Alina a coll, cosa que li encanta.

Al cap d'una estona i deixades enrera les ruïnes de Cal Coc, arribem a una placeta on convergeixen diversos camins, potser el més destacable és el que prové del Salt dels Liberals -amb un altre que puja des del Molí-, però nosaltres continuem muntanya amunt fins al Santuari d'Escales, on ens aturem a esmorzar. Aprofito per córrer investigant tot de camins, cosa que aniré fent al llarg del dia, i l'Alina aprofita per dibuixar el Santuari. Més tard arriben un parell d'excursionistes i quan els hi demano per on han travessat la riera, ens diuen que "no saben res dels noms d'aquest lloc", "no s'ho coneixen" i simplement caminen completament refiats d'un GPS... El temps passa volant i malgrat que el lloc és deliciós, hem de marxar, doncs encara resta prou camí pel ritme que portem.

La calor ja apreta i seguint un trencall equivocat, arribem a unes feixes abandonades on aviat el viarany s'aperdua... buf, no vull desfer camí i davant la novetat, passo a fer de senglar pentinant en pla bulldozer tota la zona amunt i avall, sumant tot d'esgarrinxades a la meva particular col·lecció d'hivern-primavera... Per fi localitzo el camí correcte i passat un quart d'hora de nerviós punk-trail ens retrobem, però ara l'ànim de la tropa ha baixat enormement: tot plegat em fa dubtar si continuar o no, potser millor no dir res i... intentar seguir amunt. M'avanço un cop més i arribant al Maranyó em trobo amb una paio "estil Grateful Dead" allà assegut en plena contemplació, amb un gos que borda pels descosits i una eixerida cabra. Molt amablement (tots tres) passen a acompanyar-nos i explicar-nos el bon camí: "només cal seguir les fites", o sigui, verbi gratia, que és com ser a una escala i dir-te que has de pujar els graons... El cas és que la cabra mentrestant feia tota la cara de voler-se menjar els cabells de l'Alina, de manera que amb un cop d'efecte marrem ràpidament costa amunt per si les mosques. Tot sigui dit que no tinc res contra els hippies. De fet, m'encanten els Grateful Dead!

Al capdavall amb tantes emocions aplegades en tant poca estona esdevindrà el moment clau del dia: esforçar-se o retornar. Al final, l'Alina venç la calor i el desnivell i arribem a coll de Terres, on ens avituallem. Aprofito per estirar les cames, doncs sense motxillot -anava com un tigre engabiat-, corro com una moto amunt i avall per aquests corriols meravellosos! Ara bé, això no s'acaba aquí, ara toca l'ascensió final per terreny de mala-mala petja, però degudament hidratats ja fem unes altres cares.

Una miqueta abans del cim, al traïdor rascler de roques punxegudes, l'Alina es fot una bona nata, que no passa de xapa i pintura, però de resultes agafa por. Ha anat a caure al pitjor lloc del dia! Grans mals, grans remeis: un bon bocata sempre alleuja tots els mals i fa renéixer les motivacions. Cal dir que des d'aquí dalt les vistes són impressionants.

A les dues del migdia iniciem el descens cap a Talaixà. En un principi, a la baixada prou dreta l'Alina baixa com atrancada, fins que li suggereixo que s'animi a córrer i vet aquí que passa a caminar molt més segura, malgrat alguna relliscada. És sorprenent com la canalla saben grimpar i desgrimpar, o també portar un pal per caminar sense haver de fer-los cap explicació. A Talaixà no ens aturem i seguim muntanya avall direcció el Vaquer, pel conegut camí del GR-11. Sort dels recursos de la Lídia per entretenir el personal, doncs a mi aquest tram se'm fa força feixuc per la calorada. Per fi arribem a l'alçada de la palanca del Samsó, on ens desviem una estona a sadollar-nos i també vaig corrent pel camí del Grau d'Escales fins el Grau Petit. Una vegada travessada la riera de Beget, sortim a la pista d'Hortmoier i ja només ens queda desfer camí fins a Oix, arrodonint-ho amb un sprint final col·lectiu "a muette" (em reservo el resultat).

La cresta del Ferran i a la seva dreta, coll de Terres

A la palanca d'Agafa l'Ase no ens arrisquem a caure a les olles i decidim travessar la riera més amunt. Sembla que l'aigua la va sobrepassar durant les rierades de fa dues setmanes

El Santuari d'Escales (by Nikon)

El Santuari d'Escales (by Alina)

El Ferran és territori de roca nua i eixuta. Més enllà, la desafiant cresta del Bestrecà

Més amunt de coll de Terres es passa pel preciós Pujant Nou

Des del Pujant Nou hi ha bones vistes: en primer terme, la muntanya de Santa Bàrbara, i a baix a la dreta, el Maranyó. Al fons, Aiats, Cabrera, el Puigsacalm, Milany...

La típica imatge de Talaixà des del cim del Ferran

Hem fet el cim! (la cabra no va aparèixer)

Orella d'ós (Ramonda myconi) encara per florir, abundant a l'Alta Garrotxa

El Ferran des del Vaquer

Una petita serp d'aigua (Natrix maura), inofensiva i poruga

L'inici de la cresta del Ferran i a sota, el Grau d'Escales, amb el Salt dels Liberals

Novament el Ferran, bella i esquerpa muntanya

L'encís de la muntanya. III. L'espectre de Brocken

2011-03-31T23:31:00.026+02:00

"Hem de confessar que, malgrat haver estat sorpresos moltes voltes per tempestats a l'alta muntanya del Pirineu, no hem presenciat mai l'interessant espectacle de l'espectre de Brocken.

La primera vegada que sentírem parlar de la visió de l'espectre fou una tarda d'estiu que ens agafà un fort xàfec de muntanya dintre la carbuixola del pescaire de Lanós. Des de la foscor de la carbuixola, curulla d'estris de pesca, ròssecs de malla fina i canastrells de vims per a pescar truites, vèiem l'espectacle de l'aiguat seguit de llamps i trons pels vessants d'Andorra. El vell Barnola, el pescador de Porté, parlava de la possibilitat de veure l'efecte òptic pel damunt dels vessants del Carlit, si la boirada es corria de l'oest a l'est. En deia "l'ombra", però no en donava detalls pel motiu de la parquedat del parlar muntanyenc:

"-Vos ho puc pas explicar, perquè en só vistes de moltes façons!"

Passaren uns anys, i una altra vegada a Sant Martí de Canigó, amb motiu d'unes festes religioses a les quals concorrien bisbes francesos, entre ells el de Perpinyà, monsenyor Jules Carselade du Pont, que era un bon alpinista i que havia pujat a Núria manta vegada, es parlà de la freqüència amb què es veia el fenomen des de les crestes dels vessants que miren al Rosselló. Són molts els qui en sentir-ho contar atribueixen el fenomen a una emoció subjectiva, però per als incrèduls serà bo de consignar els testimonis dels qui han presenciat el fenomen i l'han descrit científicament en publicacions i revistes.

Brocken és el cim més enlairat (1.141 metres) de les muntanyes del Harz, les quals contenen els pics de l'Ilsestein, del Heinrichshoe i de l'Elend, tots els quals formen el massís del Blocksberg, isolat entre les planúries de l'Elba i del Weser de l'Alemanya del Nord. Un atribut famós i misteriós de l'enlairat cim del Brocken és el fenomen òptic de l'espectre, l'aparició sobtada sobre la boira d'ombres humanes de proporcions gegantines i de perfils esfumats, rodejades d'aurèoles acolorides i resplendents. Aqueixes ombres apareixen sobretot a l'hivern, a la sortida o a la posta del sol, a l'observador que es col·loca entre el sol i la boira. Quasi diàriament es dóna el fenomen a Blocksberg, la base del qual desapareix matí i tarda sota la flonja massa de núvols que s'hi arrapen de tots costats. Els alemanys anomenen el fenomen el Nebelbild (imatge de la boira).

Vegem com la descriuen els testimonis que l'han poguda copsar en les nostres latituds. El capità Ratheau, en el Butlletí de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals (1863), en una narració reproduïda a l'Anuari del Club Alpí Francès (1896, pàgina 302), deia que es trobava amb quatre companys al cim del Canigó entre tres i quatre de la tarda. Sota d'ells una densa nuvolada pujava del Bosc de Balaig. De sobte, llurs ombres es projectaren damunt dels núvols foscos, rodejades d'una aurèola, d'un veritable arc de Sant Martí d'una amplitud de 270º, tallada solament per l'ombra de la muntanya. Per al capità es tractava del fenomen que altres més tard observaren igualment el 14 de juliol de 1886.

En el Butlletí de la Secció del Canigó, O.Mengel deia que en la darrera excursió del 19 de desembre de 1909, a la Torre Massana (810 metres) a les onze del matí, a la terrassa de la Torre va anotar una temperatura de 6 graus sobre zero. Una mica de blavor al seu zenit feia esperar que al cap d'alguns metres es trobarien damunt dels núvols. Però no fou així. Era en acabar l'esmorzar quan els núvols varen destriar-se com una cortina màgica, desfets per mil raigs d'un sol radiant i brillant. Vers el costat de l'Est, apareixia damunt de l'abrillantada blancor dels núvols que cobrien la planúria un majestuós illot polar, inundat de raigs d'or i vermells. Era el majestuós Canigó. La claredat extraordinària de l'atmosfera l'acostava a pocs passos dels excursionistes, amb una grandiositat mai no somniada. De sobte sentiren que el cap d'excursió, Pauli Testary, president de la Secció de Fotografia, cridava: "L'espectre de Brocken!"

A la part oposada del sol, a un centenar de metres, no gaire més, d'on eren els companys, damunt la boira que passava pel mig entre la carena i la terrassa de la Torre on eren reunits, apareixia una aurèola lluminosa d'encesos colors: era l'apoteosi d'un espectacle fantàstic. L'aurèola que tenien al davant era formada per tres anells concèntrics de colors vius, oscats en llur part inferior per un angle ombrós, el vèrtex del qual semblava sobremuntat d'ombres lleugerament engrandides; cada espectador del grup reconegué la seva al mateix centre de l'aurèola. A la dreta es projectava igualment l'ombra de la Tossa, encara que visible a fora de l'aurèola que avançava sobre d'ella. El centre era ocupat per una corona circular lluminosa i molt brillant, esfumada vers l'exterior, d'un to que passava del blanc grogós al taronja roig vorejat d'un emmarcament carnejat. Aquest conjunt constituïa l'anell central. Venia després un cercle format d'un blau violeta, d'un groc i d'un vermell; després un altre cercle més grogós orlat d'un bell verd-blau vorejat exteriorment com l'anterior de groc i roig pàl·lid. Encara es percebia un altre anell més feble i fugisser, que podria ésser l'anomenat anell blanc d'Ulloa. El conjunt dels tres cercles devia tenir un diàmetre d'uns 12º aproximadament. El fenomen durà mentre la boirada romangué aferrada damunt del coll. Vers l'Oest una boira lleugera s'havia ensenyorit de l'atmosfera; el mar de núvols es dispersava i el Canigó se'ns havia allunyat. Evidentment no es tractava -deia l'articulista- del vulgar arc de Sant Martí (...)"

Rafael Gay de Montellà. "Els Pirineus màgics. De la Vall d'Andorra al Canigó" Ed.Selecta, 1954.

(Fotos: clickeu les imatges)

(Foto: Màrius Domingo, Gràcies Màrius!)

"Durante más de dos horas a partir de entonces, pensé casi de continuo que cada momento iba a ser el último de mi vida, porque los dos Taugwalder, desmoralizados, no sólo eran incapaces de ayudar, sino que su estado hacía esperar que sufriesen un resbalón de un instante a otro.

Pasado un rato hicimos lo que debiéramos haber hecho desde el principio, fijando cuerdas a las rocas firmes además de ir encordados. De tiempo en tiempo cortábamos las cuerdas y las dejábamos a nuestras espaldas. Incluso a pesar de ello, los dos hombres temían avanzar y varias veces Peter el viejo se volvió a mí, con el rostro lívido y los miembros temblones, diciéndome, con terrible énfasis: "¡No puedo más!"

Hacia las 6 de la tarde llegamos a la nieve que hay junto a la arista que baja a Zermatt, y todo peligro quedó desvanecido. Con frecuencia buscábamos, en vano, huellas de nuestros infortunados amigos, e inclinándonos sobre la arista les dábamos voces, pero ninguna respuesta llegaba. Al fin, convencidos de que estaban más allá de nuestra vista y oído, prescindimos de nuestros inútiles esfuerzos y, harto abrumados para hablar, recogimos nuestros efectos y los de nuestros infelices compañeros y nos dispusimos a seguir la bajada. Y he aquí que entonces un extraordinario fenómeno apareció, muy alto en el cielo, sobre el Lyskamm. Pálida, silente, incolora, pero clara y perfectamente definida, excepto allí donde se perdía entre las nubes, aquella aparición era como una cosa ultraterrena y de otro mundo. Luego, casi pasmados, vimos con indecible asombro cómo dentro del arco de bruma se formaban gradualmente dos enormes cruces, una a cada lado. Si los Taugwalder no hubiesen sido los primeros en ver aquello, yo hubiera dudado de mis sentidos. Ellos creyeron que tenía alguna relación con el accidente, y yo, tras un rato, pensé que debía tener relación con nosotros mismos. Pero nuestros movimientos no influían en la contextura de la visión. La forma, increíble y espectral, permanecía inmóvil. Era algo maravilloso y terrible, único en mi experiencia y mucho más impresionante de cuanto pueda decirse, por el momento en que sobrevenía (...)".

Edward Whymper. La escalada del Cervino (Scrambles amongst the Alps in the Years 1860-1869, 1871)

Rocallarga

2011-03-24T08:27:00.004+01:00

Dimecres, 23 març
Cantonigròs (Osona)
21 kms - 450 m+ - 2h 30min

Després d'un parell de mesos avui he anat a córrer una estona per la muntanya. Bé, per muntanya només ha estat si fa no fa una quarta part, la resta ha set pista més o menys en bon estat a la muntanya (o sigui, només desnivell). Tampoc volia saturar-me de terreny tècnic doncs vaig prou servit últimament amb les caminades a la Garrotxa. A més a més, com em feia il·lusió la reentrée, he anat fent gravacions, o millor dit, autogravacions, d'aquelles d'aturar-te, enquadrar, engegar, fer el paperina, retornar-hi... en fi, una gran tonteria que va desgastant de mica en mica amb tants canvis de ritme. De totes maneres, després de dues hores i mitja, sembla que la cafetera encara funciona.

Si és ben diferent córrer a 2000 m que a nivell de mar, sens dubte córrer a 1000 m també ho és. El Collsacabra està maquíssim i la primavera promet.

He penjat l'edició coleccionista del vídeo, amb tots els extres!!!

Comanegra... amb la calma

2011-03-20T22:45:00.007+01:00

Diumenge, 20 de març
Rocabruna (Ripollès)
23 kms - 1100 m+ - 8 hores
(Track a Wikiloc)

El Ferran (des de Sadernes)

2011-03-18T23:08:00.010+01:00

Divendres, 18 de març
Sadernes (Garrotxa)
13,5 kms - 850 m+ - 4 hores
(Track a Wikiloc)

Aquesta sortida pot esdevenir una bonica matinal a l'Alta Garrotxa, doncs encara que el Ferran presenti una modesta alçada (983 m), a nivell local aquesta muntanya té una gran anomenada i per qualsevol de les seves vessants és com un castell que costarà d'aconseguir-lo conquerir. A més a més, ofereix unes vistes impressionants. En definitiva, mai decep.

He començat la caminada a Sadernes. Tot seguint la pista que puja a Riu durant un parell de kms, m'he desviat a travessar la riera pel pont de Valentí. Agafant direcció les gorges de Sant Aniol, no gaire molt endavant comença a mà esquerra el camí del Grausadidorta. Aquest viarany aviat s'enfila amb curtes però ben decidides giragonses gairebé sense descans, pel mig d'un alzinar amb abundant boix, travessa primer una pista (que mor una mica més endavant) i més amunt mig planeja o descendeix quan arriba a peu dels cingles de la Manllada. La nostra direcció és clara: hem d'arribar a la marcada canal que queda entre els esmentats cingles i el Ferran. Tot de fites ens ajudaran a arribar-hi.

Un cop a la canal, que està ocupada per un caos de grans rocs, pujarem per on puguem fins arribar a peu del cingle. Actualment hi ha una corda per ajudar-se, però sembla ser que en altres temps aquest pas se salvava gràcies a una didorta, d'aquí el seu nom. El grau no és dificultós però sí una miqueta aeri, simplement s'ha d'estar al cas d'agafar-se bé i de no relliscar. També cal tenir present de no llençar pedres, doncs una vegada superat s'accedeix a un dret pedruscall bastant inestable i feixuc. Des d'aquest punt les vistes cap als cingles de Gitarriu, Riu, el Martanyà i el Bassegoda són fantàstiques. Ara ja només queda pujar cercant el millor camí pel mig de la bosquina fins assolir el coll de Terres.

Des del coll un bonic i marcat camí s'enfila direcció el Ferran. És el camí que porta a Talaixà. El seguirem fins que un trencall pugi decididament fins el cim, format per un rascler de mala petja. El paisatge ofert és ampli i dilatat. Destaquen sobretot els cingles que baixen del Comanegra, la petita vall d'Hortmoier i la serra de Bestrecà, on la cresta sembla una continuació de la mateixa del Ferran. També la vall d'Oix. A l'altra banda, la vall de Riu sospesa entre un enasprat Bassegoda i la serra de Freixenet. Més enllà, el cingle trencat del Martanyà i finalment, a l'horitzó, les Salines. En primer terme, i com si arribèssim amb un salt, Talaixà.

A Talaixà baixarem ràpidament mitjançant un eixerit corriol. Una vegada feta la obligada visita i ja pensant en la tornada, he agafat el camí tradicional que davalla fins el pont de Valentí, però a mig recorregut, poc després d'un aflorament d'argiles vermelloses, he triat un trencall a mà dreta que voltant el Ferran du fins al mateix peu del Grausadidorta, tancant així el cercle. La resta ha set desfer camí fins a Sadernes.

Castellsespasa

La cova del Bisbe

Al passant d'en Roca avui la riera baixava crescuda i amb força

El pont de (o d'en) Valentí

L'herba fetgera (Anemone nemorosa) dóna color i alegria al sotabosc

Bonica imatge del Martanyà i el Bassegoda. Entre ells, al centre de la imatge, Sant Feliu de Riu

El caos de blocs preludi del Grausadidorta. Pel tamany dels arbres es pot amidar la seva magnitud

Una fita

Els cingles de Gitarriu o Freixenet

L'escurçó pirinenc (Vipera aspis) és comú a l'Alta Garrotxa

Coll de Terres. Com a molts colls de la zona, hi ha una bassa, aquesta vegada amb aigua

Talaixà queda als peus del Puig de Sant Marc, encara que el Comanegra hi treu el nas

La cresta del Ferran continua cap a ponent amb la cresta del Bestrecà. Més a l'esquerra, la lluminosa vall d'Oix, el Montpetit, Montmajor, Talló, Puig Estela...

La bonica vall d'Hortmoier queda tancada a una banda per Bestrecà i a l'altra pels cinglerams que davallen del Comanegra. A l'horitzó, uns blancs Pirineus

La clotada de Sant Aniol queda enmig d'enasprades muntanyes

La muntanya de Santa Bàrbara, enrera Olot i la vall d'en Bas, i més enllà, el Collsacabra

Corona de rei (Saxifraga longifolia)

La Quera

Sant Martí de Talaixà. Totalment restaurada, ara només queda salvar la rectoria. Fa cosa d'un mes uns desaprensius van forçar l'entrada d'aquest edifici i van deixar mal apagat un foc que hi van fer a dins: es va cremar part de l'interior

La cresta del Ferran i el refugi (Cal Ferrer i la Casilla)

Rutes pedestres pel romànic de l'Alta Garrotxa. II

2011-03-13T02:51:00.009+01:00

Divendres, 11 de març
Sadernes (Garrotxa)
42 kms - 1775 m+ - 11 hores
(Track a Wikiloc)

Si bé el fil conductor d'aquesta sèrie de recorreguts és el romànic, aquesta sortida en concret ofereix molts altres valors afegits, com excursionistes, naturalistes, paisatgístics i muntanyencs, d'història local o també esportius, en una amalgama força atractiva on fa difícil destacar algun valor en concret. De fet, és fàcil que qualsevol excursió per l'Alta Garrotxa no sigui monotemàtica sinó "polièdrica". Ara bé, cal dir que la sortida d'avui és llarga i exigent, gairebé exclusivament per corriol o inclús zones sense camí marcat, amb un parell de grimpades, i cal tenir un previ coneixement de la zona i també un xic d'orientació. El recorregut no seguirà pas el camí més curt ni lògic, sinó que respon al caprici de l'autor i la seva tria, amb alguna desviació per visitar algun indret prou interessant. La crònica (com l'anterior) també serà personal, doncs ja existeixen fonts prou millor documentades que el que això escriu pugui afegir. Comencem la caminada!

Des de Sadernes el tram de la pista es fa agradable un dia com avui entre setmana, doncs només m'adelanta un 4X4 amb llenyataires que gairebé seran les úniques persones que veuré al llarg del dia. Avui vaig tot sol i la intenció és arribar-me fins a Sant Vicenç de Principi i Sant Corneli de la Muga, mitjançant un recorregut que aniré improvisant segons les apetències. Davallo cap al Pont de Valentí i a partir d'aquí ja serà tot muntanya per trescar. Fa un bon dia però aviat sorgiran núvols que enteranyinaran el cel i espatllaran el recull gràfic. Als Plans de la Muntada, tot just travessada la riera, abandono el camí de les gorges i m'enfilo per les feixes a buscar el camí de les marrades, que va fins a Can Gustí. Tot seguint el camí carreter costa amunt ensopego amb un gran roc, dos, tres... que acaben formant un caos on els esbarzers han trobat un ambient ideal on prosperar. Intento salvar com puc aquest tram i més endavant serà el mateix. Decideixo anar pel mig de l'alzinar, amb les seves conseqüències, i retornat novament al camí la cosa s'embolica que fa fort. Primera encigalada del dia! Arribo a la conclusió que és l'antic camí que puja a l'abandonat mas de la Llosa, localitzat a migdia del Martanyà. Desfaig camí patint una embardissada memorable (sobretot a les cames i una mà) però ho deixo com a "progressa adequadament" degut a la zona on som...

El camí bo segueix al costat de l'enrunat mas de Can Ferriol, amb un interessant forn encara dempeus. Aquí ja no hi ha "problemes de trànsit". De fet, ho havíem fet fa força anys enrera però només recordava certs trams. La pujada és sostinguda, amb un encaixonat Tumany al fons de la coma i un Bassegoda que creix per moments, oferint una atrevida imatge quasi ciclòpea. Mentrestant, les marrades fan pensar en l'enginy de l'home de muntanya, sempre associat a la força bruta i la rudesa. Quan el camí perd desnivell ja som a les envistes de Can Agustí, on aprofito per esmorzar sota el gran roure de Can Gustí, esperant que em doni sort. El sol desitja escalfar el cap però els núvols avancen de manera que quan després sigui als colls la contrada perdrà bona part de la seva magnificència.

Dels tendres i verds prats canvio sobtadament a la blanca roca, on inicio la dura pujada cap a la Placeta Blanca. Aquí la humitat és alta i el terreny esdevé relliscós. La Placeta simplement és una llosa nua que brilla quan li toca el sol. Tinc diverses opcions i la més òbvia podria ser baixar fins el Tumany i pujar cap a Coll Roig, però decideixo anar cap al Corral de Principi passant per la balma del Cànem al llarg de la baga del Bassegoda, que és un fresc de color faig amb pinzellades cristallines de torrent. Del Corral canvio a l'altre vessant i m'aturo a Can Principi. Investigant costa amunt descobreixo com una mena de grau per salvar les cingleres i que puja directament fins el cim de la Serra de Banyadors, una bona troballa perquè ho desconeixia. De la part de dalt de Can Principi continuo pel corriol que mena directament fins a Sant Vicenç. El solei de la serra de Banyadors és un fresc de color marró per fora i negre a dins l'alzinar, esquitxat amb punts blancs de roques calcàries. I la nuesa dels roures a primers de març.

Sant Vicenç de Principi viu un estat quasi comatós dins el bosc. Només resta el pany de mur de la façana, amb la part d'una finestra, l'inici de la volta i el perímetre de l'església. Anys anteriors recordo que inclús estava envaïda per la vegetació, però fins i tot amb aquesta neteja no la recordava així de decebedora. Certament està situada a un lloc bastant inaccessible. Cal destacar que és un temple del segle XI. Si ha romàs dret potser 1000 anys, perquè no ho hauria de fer 1000 anys més? Per contra, l'edifici veí de la rectoria ja forma part de l'ecosistema.

Seguint amb el recorregut, a partir d'aquí ja no hi ha un camí definit sinó que l'ascens fins a dalt de la serra de Banyadors ho farem seguint pel caire amb algunes escadusseres fites de pedra, algunes marques blaves de pintura (als arbres...) i sobretot, la nostra intuició. Primer s'ha de salvar un cingle amb una petita grimpada (a la base del qual he trobat una femella de mufló recentment morta) i després pel mig d'una bosquina s'arriba a la base d'un altre cingle. Jo he decidit voltar-lo cap a ponent i aprofitar-me d'un petit grau. Per aquesta banda però, al planell del cim ens rebrà una pineda de pi roig amb... tota una selva de bardisses! Sembla que m'agradi però juro que no és així. Tiro pel dret en diagonal gaudint novament de l'embardissada fins a trobar el camí carreter que neix a coll de Principi. Abans de fer el coll davallo (hi ha noves senyals de pintura blava als arbres...) fins a la cova d'en Massot, un d'aquells indrets prou cèlebres de l'Alta Garrotxa. La història del jove Massot és esgarrifosa i ja en vaig fer esment en un altre moment. La cova és petita, humida, poc profunda i resta bastant amagada enmig de la fageda. Ben a prop faig també una breu visita ja tradicional a la cista amb túmul de la Creu de Principi. Descarto pujar al Puig Salarça, donat que el temps ha girat sobtadament i encara em queda força camí.

Davallo molt poca estona per la pista direcció la Comella, doncs aviat trenco cap al nord per un fantàstic corriol que anirà seguint per la banda alta d'aquesta petita vall. De fet, vaig caminant llarga estona entre dues conques: la del Fluvià i la de la Muga. La contrada és deliciosa, per fageda i per roureda força extensa. Travesso el coll de l'Abellar, la Creu dels Miquelets, el coll de Prior i ja entrant a la vessant més humida de la Muga pel coll Xoriguer, arribar finalment a Sant Corneli de la Muga, on puc dinar amb una gran pau i silenci acompanyat pels cants d'un torrent que recita bells poemes. D'aquesta església existeixen molt poques dades. No així del proper Hostal de la Muga, fronterer amb França, que vam conèixer quan encara era obert i actualment està totalment abandonat. Malauradament, vaig just de temps i per prudència hauré d'augmentar el ritme.

Dalt de la coma es troba situat el Mas Sobirà, que gaudeix d'unes belles vistes cap a Ribelles i molt més enllà. No m'aturo pas, tot i que la pujada no és en va, però ara puc regular pel caminoi que mena fins a Sant Julià de Ribelles, un altre puja-i-baixa caducifoli. El temps s'empitjora per moments i els núvols ja acaronen els cims. Abans, visita al temple. A dins tot sol em passa pel cap si l'esperit del jove Massot, aquí enterrat, guaita des d'algun racó. M'hi quedaria però vés per on que he de marxar, mirant enrera quan tanco la porta per si de cas... M'espera la feréstega i inhòspita raconada de St Aniol.

Al mateix collet de Sant Julià i cap a ponent agafo un viarany que baixa directament al clot de les Puces, on la riera xiscla ben cofoia sense saber encara amb el que es trobarà. Ara pujo per la pista de Ribelles, per passar a endinsar-me a les entranyes del Brull pel bell camí que el flanqueja i que un cop passades les feixes de Can Llebre, just davant el salt de la Capa, o sia davant tot el cingleram, es pot contemplar en primer pla l'abisme. Allà amagada queda la Tuta dels morts, un indret que es mereix una sortida específica per ella sola. Més endavant havia pensat passar pel llegendari pas del Llebre, però quan sóc a la seva alçada continuo anant de pla investigant un corriol que desconeixia, el qual de mica en mica porta cap al nord. Finalment fa connexió amb el camí de les Canals i encara m'allunyo més davallant fins a la font del Sant. Estic content doncs quan fa anys veníem a voltar per aquest punt en concret, els camins no eren tan fressats i sempre perdíem molt de temps inspeccionant (o directament perdent-nos), i era una miqueta frustrant. Ara sí retornant a la bifurcació i de tornada per les Canals (la Gran) davallo tan ràpid com puc però sense arribar a trencar-me el cap. Des del collet de Clarioles camino fins a Sant Aniol d'Aguja.

El pla de Sant Aniol té quelcom d'especial. Assegut a la vora de la Font de St Aniol es gaudeix d'un ambient diferent, d'una acústica singular. Deu ser per estar situada a un amfiteatre natural. O a saber per què. Marxo com renovat, encara que després de quaranta kms en més de deu hores de trescada estic massegat i ben esgarrinxat... però almenys crec que progresso adequadament! A les gorges m'aturo on hi ha la singular inscripció de les tres creus, que segurament molta gent no deu parar atenció. Camí de Sadernes, ben sadollat de terreny de mala petja, inconscientment ja estic maquinant la propera...

A brand new day

Atrevida i ciclòpea imatge del Bassegoda

El Tumany baixa profundament engorjat cap a la riera de Sant Aniol.
Al fons Plansesserres i el Ferran

La plàcida vall de Riu i un incipient Bassegoda

La balma del Cànem. Al fons el Comanegra i els cingles
que tanquen la vall de Sant Aniol. Allà hi serem més tard

La serra de Banyadors. Al centre Can Principi
i ben bé a l'esquerra, al caire, hi ha Sant Vicenç

Can Principi en primer terme. A l'esquerra, Bassegoda, i a la dreta, el Martanyà; entre aquests, el Tumany. Al fons, Serra de Gitarriu

Sant Vicenç de Principi

La cova d'en Massot

La cista amb túmul de la Creu de Principi

La vall de la Comella està dominada per la roureda

Sant Corneli de la Muga

Sant Julià de Ribelles i el Brull, en una visió bastant
diferent de la oferta des de les gorges de Sant Aniol

La feréstega i interessant vall de Sant Aniol

El Salt de la Capa. La Tuta dels morts no es veu, però s'arriba caminant a través del vertiginós cingle

Una imatge diferent de Sant Aniol d'Aguja, on es veu la base on s'assenta l'església i hi ha la cova de l'Abat

Les tres creus inscrites a la paret es localitzen al punt de les gorges on més ens apropem a la riera

Gairebé un jardí zen

Rutes pedestres pel romànic de l'Alta Garrotxa. I

2011-03-08T14:27:00.012+01:00

Diumenge, 6 de març
Sadernes (Garrotxa)
34,5 kms - 1450 m+ - 11 hores
(Track a Wikiloc)

Romànic i Alta Garrotxa, Alta Garrotxa i romànic. Dos móns que s'imbriquen. La contrada és fèrtil en petites esglésies tot sovint situades a raconades ferèstegues i a la vegada on la petjada humana és antiga. Parlem de segles. Aquesta sèrie proposarà rutes muntanyenques on el nexe d'unió serà el romànic. Una bona raó per trepitjar l'Alta Garrotxa, una altra bona raó, on el visitant sempre queda amb ganes de retornar.

Mapa extret de "Santa Bàrbara de Pruneres" de Ramon Sala (1978)

Encetem la caminada al pont de Plansarenes, un pont tan ample com ample és el Llierca que passa a sota seu. Pujant per la baga es nota la humitat del microclima mediterrani, del batec del bosc, avui esponerós i dens, abans, no fa massa, font de subsistència. Aquí i allà s'amaguen places carboneres, feixes ofegades per la vegetació i fins i tot, un parell de petits avencs a peu de camí per on surt aire calent. Tot de marrades costa amunt a través del jove aulinar fem la primera parada a Can Pentinet, on rebem el bon dia per part d'un ramat de cabres. Amb quina curiositat ens miren! En canvi, més endavant, millor encara, una mica encara més amunt, a Can Diumenjó ens rep l'abandó i la sol·litud comuna a molts masos del país. La mirada descobreix que no ben bé del tot, mentre un gat estarrufat es llepa i s'assoleia lluny d'estar al cas de la nostra arribada. Més que gat sembla bruixa, de sigilós i silenciós com en un sospir desapareix enmig de les ruïnes. Darrera la Calma també ha pujat el sol que front a front serà fidel company durant la resta de la jornada.

Sant Grau d'Entreperes suposa la primera etapa de la ruta. A més a més de l'interès arquitectònic, la nostra conversa gira entorn el nom. L'Alta Garrotxa vessa abundant toponímia, sovint ferma i sonora, com arrelada a la seva enasprada terra, una toponímia de forta pronúncia amarada de ressons poètics. Pel que he llegit "Entreperes" vol dir "entre pedres", o sigui, entre cingleres, prou entenedor pel que ens envolta. Després d'esmorzar continuem camí per terreny de mala petja, blanc lluent fosc d'alzina. La Calma és tan propera i temptadora... però els últims esbufecs són per arribar a Collsabassa. Passem de la conca del Llierca a la conca del Borró. D'aquí tirem pel dret i davallem per un corriol.

A la bifurcació tresquem amunt i ja veiem que modificarem el recorregut. Cap problema, del lluminós Pla de Banyadors continuem cap al coll de Faja i d'aquí cap a Sant Andreu de Gitarriu, segona etapa on se'ns regala una gran bellesa paisatgísitca. La successió de serres, colls i valls remet a un mar petrificat no massa en calma. Per contra, dins el temple regna un intens aire de recolliment més palés a la moderna capella annexa. La penombra convida a la contemplació i ens hi estaríem hores. Sorprenent i prosaicament el guix blanc de les parets procedeix de la filmació d'una pel·lícula. Si més no, van respectar la curiosa pintura del sostre. Retornem a coll de Faja.

La propera fita és Bassegoda però tenim prou camí encara. Ens sadollem a la font i cerquem alguna drecera enmig del domini caducifoli abans del Polí. Terreny d'abundant fullaraca i profunds torrents, retornem a la pista acompanyats d'un agradable silenci. El Polí impressiona per les dimensions i per les acurades feixes on pasturen uns tendres xais de llarga cua. Més endavant, tot just voltat el turó on jeuen les migrades restes del castell de Bassegoda, arribem a les envistes de Can Nou i avall que fa baixada Can Garrofí. Cerquem alguna drecera però el temps i la natura han esborrat quelcom de transitable. Mentre el Mas de la Menera reneix de l'oblit, Can Garrofí en canvi traspua melangia i quelcom d'inevitable. Al contrari de l'alzina que li dóna ombra, quasi segur que seguirà el destí del pont del mateix nom, aquest pont que amb els peus al llit del Borró no encertem ni a ensopegar els seus ciments. El mateix destí que altres masos de l'Alta Garrotxa.

El Borró de tan complexa orografia es mostra salvatge a la seva capçalera. De la font de la Mosquerassa i una balma sense nom enfilem cap al collet de Can Nou, on podríem seguir fins a Corsavell: les cames i el cor diuen que sí però el cap diu que no. Les hores s'acumulen, fa calor de migdia i vent fresc de tramuntana, així que descansem a plaer a la font de Can Nou. Renoi quina font! Rentador, abeurador, ample i acollidor, però la deu seca com el terreny. Sentim el xivarri del mas malgrat que quan hi som no veiem ningú, sinònim de carn a la brasa al punt. Continuem amunt fins a Can Galan i més endavant Sant Miquel de Bassegoda, tercera etapa del dia. A tocar mig amagades ens miren dues reblertes entrades a l'interior del muntanyam. Feines de mineria ja traspassades.

Amb la solana encetem la pujada camí de coll de Riu. Sembla impossible trobar la drecera enmig de l'immens tarteram d'un superb Bassegoda, més encara quan han fet feines d'estassada i neteja de l'aulinar, i el brancam roman anàrquic sobre les roques. Perquè no ho he dit però el Bassegoda és esplèndid des d'aquesta vessant. Inclús tal visió promet ser esgarrifosa en dies de tempesta. Al mateix coll el famós camí d'ascensió per la tartera ja no ens tempta, des de que vaig llegir que era "carregós". I certament ho és! Amb calor, fred, boira, pluja o vent... és carregós. Tant se val, doncs avui no toca... Com sempre, vall de Riu ens rep acollidora i amistosa.

L'ermita de la Mare de Déu de les Agulles esdevé la quarta etapa de la ruta. Ja he cantat altres vegades sobre aquest indret i no em repetiré. Senzillament és un racó de món magnífic. Recomano si és possible guaitar el capvespre i obrir bé les orelles, asseguts mandrosament al petit pla. Seguint amb la caminada, camí de can Gustí, ens desviem a travessar la riera i sortim a la coneguda castanyeda. Més endavant la pista fa una ampla marrada molt graciosa abans d'arribar a la Plana. Aquí la foto del Bassegoda és inevitable, com també la del veí Martanyà. Els apaivagats i assossegats verds prats del fons de vall contrasten amb la duresa de la muntanya. En general, l'Alta Garrotxa és un món de contrastos!

Camí de Sant Feliu el sol juga a amagar-se darrera el Ferran. A l'horitzó Talaixà neix reviscolat com una aparició a la foscor gràcies als últims rajos. Com a les altres esglésies visitades, els carreus són ben treballats, de color clar, massissos i col·locats amb un cert ordre. També comparteixen volta apuntada i campanar de dos ulls. És ben bé una tipologia comuna molt elegant a un paisatge trencat. Més endavant ja anem veritablement de tornada i augmentem el ritme a través de l'entretingut viarany que ressegueix la muntanya sota l'esguard dels cingles de Gitarriu. La magnificiència aportada per una àliga daurada arrodoneix la sortida. Del corriol passem a la pista a tocar del Pont de Valentí, el qual les deu haver vist de tots colors. Si els ponts parlessin...

La última etapa és Santa Cecília, al nucli de Sadernes, a l'hora foscant, a l'hora del xiulet de la merla. Una església que segons com es miri sembla un castell. Si Sant Aniol té la campana Coralí, l'església de les Agulles la campana Bassegoda i Sant Feliu la campana Maria Carme, l'origen de la campana de Santa Cecília són les llantes del camió rus Katiuska d'ençà la Guerra Civil espanyola. A Plansarenes tanquem la volta d'una magnífica jornada farcida de detalls, rica en natura i història.

L'encís de la muntanya. II. El Mont Aiguille un 26 de juny de 1492

2011-03-03T21:40:00.010+01:00

L'any 1349 el rei de França Philippe V de Valois es va annexionar el Dauphiné. Més tard, Louis XI, rei de França del 1461 al 1483, va confiar el govern del Dauphiné al seu fill Charles, que a la fi del mandat del seu pare passaria a ser el nou rei Charles VIII. Des de feia temps la regió del Mount Aiguille -massís del Vercors, al sud de Grenoble- era ben coneguda per tots dos, com a terreny de caça i sense dubte també per ser una contrada amb una forta fesomia. El 1492 mentre Charles VIII estava de viatge a Itàlia va encarregar al capità de Montèlimar, Antoine de Ville, senyor de Dompjulien i de Beaupré, que pugés fins a dalt el cim del Mont Aiguille, d'uns modestos 2087 m d'altitud però que en aquells moments era conegut com la Muntanya Inaccessible (Supereminet invius). La forma única i característica d'aquesta bella muntanya havia generat al llarg de la història un important nombre de llegendes, d'entre les quals considerar la plataforma somital com un Edèn allunyat del món profà. Actualment les llegendes només resten com a llegendes però certament la situació no ha variat massa ja que el Mont Aiguille continua vertical i desafiant. A la fi, un llunyà 26 de juny de 1492 està considerat com la data del naixement de l'alpinisme.

Per aconseguir superar amb èxit l'empresa, Antoine de Ville es va acompanyar d'un bon nombre d'escales de fusta (fins a 5 kms...), claus, cordes i altre material, a més a més de les viandes. I també d'una desena de persones: el seu capellà i el seu lacai, el mestre de Teologia S. de Caret, a més a més de fusters, picapedrers i altres responsables. I especialment, va estar acompanyat de molt valor. El recorregut que va emprar per accedir al cim es desconeix, tot i que el mateix Antoine en parla com "la ruta més espantosa i terrible que jo mai hagi fet. Vam fer servir les escales durant mitja milla. El cim és el lloc més encantador que pugui existir. Vaig fer batejar la muntanya en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i en el nom de Carlemany, en honor al Rei. També vaig fer celebrar missa i erigir a cada cantó de l'altiplà tres grans creus"

No satisfets amb la duresa de l'ascensió, Antoine de Ville va voler deixar certificada aquesta gesta, de manera que va esperar durant tres dies i va fer arribar fins el peu de la muntanya un agutzil vingut expressament des del Parlament de Grenoble. "Menys mal que al cim hi havia un prat, a més a més de fer bon temps. Inclús vam trobar isards -que no podien sortir-, un gran nombre de flors i uns ocellets salvatges de tres colors: vermell, rosat i gris" Finalment el notari va prendre testimoni, a base de crits, i va aixecar una acta que va ser dipositada a la Cort de Grenoble. De Ville també va fer escriure per part del seu propi mossèn F.Bosco un certificat de l'escomesa. L'estada final va sumar un total de vuit dies, durant els quals sembla ser que el senyor de Dompjulien va ser visitat al mateix cim per una vintena de nobles i notables de la regió.

La gesta va ser prou cèlebre que fins i tot Rabelais en fa esment al Quart llibre (1552) de Gargantua i Pantagruel: "...y casi tan inaccesible como la montaña del Delfinado, así llamada porque tiene la forma de una calabaza muy grande, y desde tiempo inmemorial no hay quien haya podido ascender a ella, excepto d'Oyac, conductor de la artillería de Carlos VII, que allí subió con ayuda de máquinas miríficas y encontró en lo más alto un carnero viejo. No se sabe quién lo había llevado allí; unos dicen que cuando era un corderillo joven había sido robado por algún águila o búho y que se había escapado por entre la maleza. Ascendieron a duras penas, y no sin sudar, salvamos la dificultad de la entrada y encontramos la cima del monte, tan agradable, tan fértil, tan salubre y tan deliciosa, que yo pensaba que aquél sería el verdadero paraíso terrenal..."

(Fotos)