Puig de Balandrau

Dilluns, 23 de juliol

4h 20min

Sense cap fita a aconseguir, sense cap mena de recorregut previ, inicio la caminada des de la central de Daió. Encara ara em continua fascinant l'ambient sorollós i l'esclat de vida que domina la muntanya en aquesta època. Si a casa pensava que potser m'avorriria anant a donar el volt a una zona que hi he estat moltes vegades, estava equivocat, encara es manté dins meu la flama de l'encís per la natura, de l'encís per la muntanya. I si bé és l'hora de la retirada, passades les quatre, és quan per mi avui comença realment el dia, l'esperit s'allibera i tot just de sortida eclosiona la recança d'haver de tornar des de a saber on, perquè tot just començada la caminada, tot just els primers acords, reconec aquests compassos que anuncien l'agradable simfonia de la natura.

Fa calor, no massa, però sí la suficient per suar a raig a mesura que el camí s'enfila. Al Salt del Grill una breu aturada per aconseguir una imatge, una més d'entre les moltes que hem anat recopilant al llarg dels anys. Sembla que faig nosa a una família no massa amistosa i desapareixo silenciosament. Els últims anys potser hi ha hagut una nova onada de gent per la contrada, ja prou visitada d'anys ençà i potser sembli que no resti cap més raconet solitari ni per descobrir en aquestes muntanyes. Però sí que n'hi ha. I en conec uns quants. 

Els núvols al cel, bona referència de l'estat als cims, corren amb parsimònia, sense pressa, tot i que amb moviment. Des del sud. No em puc treure del cap els incendis de l'Empordà, el perill d'estendre's cap a l'Alta Garrotxa, l'esforç i la determinació d'una bona colla de gent, la desídia i cobdícia d'uns altres... i la terra que es crema, que es crema i no s'apaga.

Després de la palanca de les marrades ja vaig prou llançat com per caminar sense pausa. La idea d'anar fotografiant fauna s'ha esvaït, l'hora és prou dolenta i amb prou feines podré badar uns moments al planell de les eugues. Decideixo aleshores pujar al Balandrau i gaudir de les vistes des del cim, i potser de quelcom més que no espero i em sorprendrà. A terra baixa o a mitja muntanya mai se'm passa pel cap aquest pensament. Al cim ja decidiré per on retornar.

Les cames van soles pujant per les marrades però de tant en tant em mig ofego, les pulsacions pugen com eixalabrades... no ho entenc. Sort que cap als 1800-1900 m se supera una termoclina a on l'aire passa a ser més fresc i diàfan. Mentrestant, em dedico a cercar unes petites plantetes singulars, els licopodis, les primeres plantes vasculars conegudes. A poc a poc.

I a poc a poc continuo cap al coll dels Tres Pics. L'ofec anterior ja és general i de tant en tant m'he d'aturar perquè no pujo ni ralentitzant el ritme. Aquest fet em confon però les aturades les dedico a cercar alguna perdiu. Tot i el cansament, estic content d'haver triat l'opció de fer cim doncs potser al costat del Freser hagués passat fred. Menjo quelcom. El tram entre el coll i el cim em suposa un enorme esforç i quasi que estic a punt d'abandonar. Definitivament, em sento totalment confòs. No sé què passa.

Al cim (2584 m) foragito involuntàriament un gran ramat d'isards. Aviat serà hora baixa i clar sinònim és el sol que trinco-trinco marxa camí d'amagar-se darrera l'horitzó. De moment però, "només" són les set i també cal dir que duc el frontal a la motxilla. Així doncs, descanso i bado decidint el retorn. Ho faré per l'aresta que porta directament a l'anomenat pedró de Costa Rubí, al mateix lloc on he trobat els licopodis. No n'hi ha de camí i és prou espectacular, doncs davalla ràpidament al costat de les canals i amb un gran paisatge com a decorat. Curiosament el cansament sembla que hagi desaparegut com per art de màgia i ja corro al trot.

Posteriorment, la successió dels esdeveniments és prou ràpida i a la vegada, prou substanciosa com per significar una profunda experiència. Sempre que baixo corrent el camí de les marrades acabo molt satisfet. Hi ha trams on la concentració és màxima, a on una mala petjada o un error podria portar conseqüències; també hi ha trams on la petjada és fàcil i la ment pot descansar breument, encara que sense confiar-se massa. Pel meu gust, els trams més divertits són a on abunden les roques i cal exhibir una bona tècnica per no caure i més encara, avançar aprofitant la mateixa energia del moviment en avançada: un peu aquí i l'altra una mica més enllà, acaronant aquesta roca i entrellucant la següent que aviat quedarà enrera, sense tensió i suaument, calculant la gambada i de tant en tant fitant uns metres endavant.

De totes maneres, aquest descens s'acaba fent llarg, afegit que l'hora a la qual hi he passat l'ombra començava a fer-se més intensa, i s'havia d'assegurar més la passa, comptant també els ensurts amb la fauna dins el bosc... Tot plegat, una dosi exacta d'intens exercici allà on més a gust ens sentim. Per cloure la magnífica sortida, no hi ha millor premi que una bona remullada al Freser. De debò.