El Ferran i Puig de Bestracà

Dissabte, 23 de juny

Oix (La Garrotxa)

25 kms - 1500 m+ - 11 hores

(Fotogravats i Mapa: C.A.Torras. Pirineu Català. Guia itinerari del excursionista a Camprodon. Vol. II. Vall de Ribes. Valls del Llierca. Tip. "L'Avenç". Barcelona, 1902.)

Sense saber com començar la crònica, no tinc cap més remei que fer servei de les meves pròpies paraules en aquest blog (1 i 2), per no repetir-me i fer-me pesat, doncs ja hi he tractat la zona en d'altres ocasions i el que més em ve de gust en aquests moments és divagar.

Efectivament, divagar. Ben a prop del que precisament en Josep Pla detestava, i que tal com ell mateix, tocant de peus a terra i referint-se a l'Alta Garrotxa, va deixar escrit: "és un espai de muntanyes alteroses, espectaculars, dramàtiques, el que els turistes anomenen "muntanyes de cine". Serralades imponents, engorjats de gran força geològica, raconades d'una tendresa bucòlica -si fa bon temps- prodigiosament viva", i que tot plegat, pot servir ara mateix com a resum de l'escenari travessat al llarg del recorregut. I confesso que citar en Pla sempre vesteix molt més a una crònica, que no pas p.ex. en Ramon Grabolosa o en Ramon Sala, per anomenar un parell de noms, molt més bons coneixedors del terreny. De fet, en Pla no tenia massa tirada per les muntanyes...

El Ferran, en primer terme, des del Pairé

I ara sí, les divagacions. I la veritable crònica!!!

Avui els caminaires es multipliquen i sumen fins a sis persones: en Marc, la Sílvia, l'Imma, l'Alina, la Lídia i el que això escriu. I una setena, que de tant en tant aixecarà la veu des de la perennitat de la lletra escrita, i és en Cèsar August Torras.

El motiu, ben simple: una sortida conjunta que potser s'ha demorat massa. I que, potser precisament per aquest mateix últim motiu, esdevindrà terra abonada per una bonica experiència. Perquè seran sis orelles que escolten; sis ulls que veuen -millor encara, que miren i espurnegen-; sis cames que caminen, ensopeguen, saltironegen; sis peus que trepitgen, es dobleguen, es reblinquen; sis mans que s'engarristen; sis persones que s'entenen, s'interessen, es sensibilitzen i per tant, estimen. Al capdavall, al davant de la caminada i sempre present, una terra que es fa estimar.

L'Alta Garrotxa no deixa indiferent. Tants indrets característics que en formen part i avui visitarem, com el Grau d'Escales, el Santuari del mateix nom, l'indret de Talaixà, la riera de Beget, el Grau de l'Escaladuix, el cim de Bestracà -amb les migrades restes del Castell i l'església de Sant Julià-... i molt i molt més. Els extensos alzinars a la solana, el marcat contrast amb la baga, el bosc de ribera allargassat, l'eixut estival de la riera o el seu discurs esquifit i mansoi a la Plantada, el fantasmagòric molsam pengim-penjam de la boixeda, algun teix aillat, la simfonia dels moixons del sotabosc, l'esclat multicolor de flors arreu, l'escarbatet que literalment es menja algunes floretes, la flaire a terra profunda i fèrtil, la roca nua i enasprada, i... la calor.

Aquella calor d'estiu tan característica, que escalfa la testa, bronzeja la pell i hi deixa emprenta al visitant, i per descomptat, a l'habitant. Aquell habitant, ara ja en passat -doncs avui ja forma part del record-, que al seu moment va afaiçonar la contrada, s'hi va amotllar i al llarg dels segles en va formar part, fins que la crida de la comoditat urbana va arrabassar definitivament l'esperit de permanència. D'ell, encara en molts casos encara viu, ens ha deixat algunes restes, molt més que interessants però malauradament cada vegada més migrades, i també una toponímia, rica, evocadora i aquesta sí, ben conservada.

I perquè la divagació no embafi, tot i que curta, aquí s'acaba.

Bestracà

I una última confessió. Personalment, ha set una bona alenada d’aire fresc en aquestes setmanes que per diversos afers m’estan sent molt absorbents.

Només resta aplegar l'excel·lent recull fotogràfic d'en Marc i gaudir-ne ara des de casa.