Vall de Ribelles (II)

Diumenge, 15 de gener
Aprox. 30 kms i 1200 m+ - 8 hores
Rocabruna (Ripollès)

Seguint amb l'entrada sobre Ribelles d'ara fa dos anys, l'excursió que comentarem a continuació fa referència al racó probablement més recòndit i isolat d'aquesta petita vall garrotxina.

© Editorial Alpina

De fet, la sortida ha consistit en diverses "etapes", en funció de la resposta d'un meu bessó que no acaba de fer net després d'una forta contractura.

Així, la primera part ha set l'ascensió al Puig de Comanegra des de Rocabruna, ja tot un clàssic, passant pel collet de Bocabartella i el coll de Malrem, i després seguint la carena fins el cim. El dia net i lluminós ens ha regalat unes dilatades vistes cap a totes bandes: mentre que bona part de les congelades valls dormien encara tapades amb una densa capa de boira, les muntanyes despuntaven mirant el cel. Les baixes temperatures s'han fet sentir i a qualsevol aturada s'acabava agafant fred. Com fa dies que no plou, a diversos llocs hi havia acumulat una gran quantitat de fullaraca, que gràcies al gebre que les hi enfarinava, per moments quasi "esquiaves" al llarg d'alguns corriols. Després de dues hores i quart d'agradable trescada, hem acabat esmorzant breument al cim. La talaia del Comanegra sempre ofereix paisatges senzillament sublims.

Coll de Malrem

Camí del Comanegra

"Fullaraca a-la-glacé"

Les muntanyes del Canigó

Mar de muntanyes

Com el bessó ho permetia, després hem continuat per la carena assolint el bonic pic de les Bruixes, i poc després, davallant sensiblement fins el collet de Sant Marc. Des d'aquí, podríem haver retornat cap a Rocabruna visitant Monars i refent les nostres passes, però al final hem decidit tancar la volta endinsant-nos a la vall de Ribelles.

Vall de Ribelles des del Pic de les Bruixes. En primer terme, el Camp d'en Roc. Darrera, Puig Sa Noguera, el Brull, Martanyà, Bassegoda...

El Puig de Comanegra

Efectes d'un llamp a un faig: branca esberlada i marca fosca del rebot al camí

A partir d'aquest moment l'excursió ha donat un tomb i ha pres un caire molt més bosquerol i certament, un xic misteriós. Els boscos que tapissen la falda del pic de les Bruixes i el Comanegra, resten silents i solitaris doncs aquesta petita contrada es manté relativament allunyada de qualsevol accés fàcil. A l'hivern i en aquest veral l'esponerosa fageda es presenta grisa i freda. El corriol, senyalitzat amb marques grogues als arbres, fa marrades travessant en descens la boscúria, on gairebé només se senten els nostres peus conversant amb les fulles del terra... A un trencall on per una banda pots continuar submergint-te completament a la fondalada de Sant Aniol o per altra, seguir cap al cor de Ribelles, triem per aquest últim fins que desemboquem a una pista carretera a tocar del Camp d'en Roc, on només hi queda un pany de paret d'una antiga casa que, com totes les de la vall, està abandonada. Nosaltres tirem amunt.

Baga d'en Pòlit

El camí carreter aviat esdevé corriol i ara la fageda passa a ser molt més salvatge, sobretot més enllà del collet de la Maçana -un tímid pas a un caire que davalla del pic de les Bruixes-, on s'entra a la baga d'en Pòlit i on tenim la sensació de ser molt petits. Tot aquest obac vessant, en fort pendent, està solcat aquí i allà per drets torrents a on aflora la roca viva al llit i a on de tant en tant, despunten alguns despreniments rocosos que el bosc ja quasi ha engolit, aportant un color diferent. Precisament en aquests torrents -podríem dir que ben bé aixaragalls desproporcionats-, destaquen alguns teixos o algun roure enmig de la grisa fageda. Fins i tot, i ja propers al coll de les Falgueres, sembla com si el silenci hagi de ser trencat per alguna presència extraordinària, per alguna bèstia insospitada, com podria ser l'ós... però el terrabastall i la fugida que acabem escoltant, probablement pertanyin a un cabirol. I com a recordatori de l'ocupació humana, una antiga plaça carbonera. No debades, fa tan sols un segle hi vivien més d'un centenar de persones només a la vall.

Des del coll de les Falgueres, ara ja traspassada la frontera, baixem directament fins a l'església romànica de Santa Cristina i d'aquí fins a La Manère, on a l'hora que hi passem, més tard de dos quarts de quatre, el sol ja s'ha amagat i fot un fred que pela. Immediatament i sense descans, tot en pujada, seguim el bonic camí -batejat com a GR83 o Camí de l'Exili- que du fins el coll de Malrem, on definitivament tanquem el cercle. Quaranta minuts més tard donem per acabada la caminada.

Santa Cristina

El torrent del coll de Malrem al seu pas per La Menera

Castell de Rocabruna