Maratoneta casolana caminant (i un llibre)

Diumenge, 22 de gener

43,3 kms - 960 m+ - 7h 30min

Els mesos d'hivern em van força bé per córrer llargues distàncies per muntanya, així que cada gener, intento fer alguna tiradeta omplint l'horari solar, com la de l'any passat. Però ai las!, l'inesperada lesió al bessó de moment m'està negant aquest caprici. De totes maneres, no em penso pas quedar quiet i m'invento una llarga caminada per omplir les hores de llum.

Marxo de casa tard, passades les 10, encara que podrien ser les 9 o les 8 o qualsevol hora, perquè com cada dia, la densa boira desafia l'hora del rellotge i la sensació és de desorientació, a part de la temperatura acompanyant, gairebé sempre tropical. Bé, com ja estem adaptats a aquest clima osonenc, si no tenim paisatge exterior, mirem cap al paisatge interior i anem pensant les nostres coses.

El que semblava començar amb uns agradables acords de concert per a piano de Mozart, aviat canvia radicalment a una música atonal estrident i in crescendo... és la llei òmnibus! Sí amics, sembla que torna i amb força la tradició comarcal del motor de combustió arreu, i en un nombre bastant destacable. Tant és així que durant gairebé dues hores només faig que ensopegar i sentir (sentirem, perquè aniré coincidint amb altres excursionistes, corredors o ciclistes) motos d'enduro i quads amunt i avall. Fins i tot, hi ha un punt on s'ha format un petit embús i a on els esquifits diàlegs són a grito pelao... No em vull ni imaginar com serà a la primavera-estiu...

Ara bé, carregat de paciència, sé que cap a l'hora de dinar tota aquesta fauna s'amagarà i efectivament, al voltant de la una/dues del migdia ja em quedo sol per aquestes muntanyes que tanquen la plana de Vic per llevant. No és difícil imaginar que aleshores la caminada pren una altra filosofia, afavorida a més a més per la sortida del sol. Vaig seguint una mitjana sense parar de 6 kms per hora, que està prou bé i, de moment, el bessó no es queixa.

El recorregut és similar al de l'any passat, però no m'allunyo tant, mentre aprofito per investigar alguns corriols que en aquesta època són més fàcils de seguir i també per comprovar com de dúctil són aquests boscos: els últims anys, entre nevades, ventades i pluges abundoses, per una banda s'han obert noves clarianes o per contra, han desaparegut alguns camins ofegats per la vegetació. Tampoc em complico massa la vida perquè sincerament, quan es porta cinc/sis hores seguides caminant al mateix ritme (amb una breu aturada de deu minuts), el cansament s'afegeix com a fidel acompanyant. Finalment, reinicio la tornada cap a casa calculant un total que s'apropi a la màgica xifra i els últims deu minuts m'arrisco a trotar per canviar el xip i provar la maquinària (que funciona correctament). Una activitat tan senzilla com caminar i que a canvi, aporta moltíssim.

Perfil Karakorum, de (ehem!) 960 m+

Boira...

...i més boira

La llei òmnibus, en directe

Això ja és una altra història!

La foto més repetida en aquest blog

El Puig dels jueus, on sembla que antigament hi havia hagut un castell,

actualment resten dues torres... elèctriques

El mas de Collsameda, on se sent (se sentia? gràcies a la MAT) el duc

Després de 36 kms aquest em va fer una agraïda companyia

Bells paisatges hivernals de la Plana...

...amb vistes cap al Berguedà

Com un jardí zen

El llibre

¡Qué bonitos son los Pirineos! de Hipólito Maeso (Ed. Innominada). Amb aquest suggerent títol, l'autor, consumat muntanyenc i escalador, explica l'ascensió als 212 tres mils dels Pirineus (la llista de Buyse et al.), al llarg de 34 dies, la majoria en solitari i sempre a peu. Maeso, que aquell 1999 complia 50 anys (i que malauradament va morir als Alps el 2004), explica d'una manera senzilla i sovint, austera, el seu pelegrinatge pels diferents massissos de la serralada, recordant tot sovint algunes ascensions ja realitzades en algun altre moment, i descrivint amb tot de detall com assoleix cada cim, com supera més d'una cresta o simplement l'estada als diversos refugis visitats. La narració, en primera persona, mostra com Maeso aconsegueix el seu repte sempre endut per la tenacitat, un profund coneixement del medi i sobretot, una gran estimació per les muntanyes. Fins i tot, una vegada ha aconseguir fer l'últim tres mil (el Montcalm) i vessat alguna llàgrima, es queda rumiant si continuar el dia següent fent el Medacorba...