"L'home contemporani administra un tercer producte dopant a la seva vida emocional: la "geografia desviada". Amb aquesta expressió volem batejar el fet de recórrer el món amb l'objectiu d'extreure'n el màxim de sensacions. Heidegger, seguint el poeta Hölderlin, somiava en un home "que habitaria el món com a poeta". La nostra manera d'habitar el món és diferent. Ens hi movem cercant sempre sensacions, insaciables. La nostra actitud no és contemplativa, sinó predadora, devoradora. Som consumidors a l'aguait d'experiències engrescadores, insòlites, grandioses.
Així, determinats circuits turístics pel tercer món inclouen, com una "cirereta del pastís", algunes etapes pels llocs on la misèria és extrema, una leproseria, una deixalleria on els infants famèlics cerquen la subsistència. A Rio de Janeiro, certes agències de viatges preveuen excursions per les faveles. Al Caire, una agència proposa una visita al cementiri vell, on els infants dormen dins les tombes. "Terrible espectacle", diran els clients, horroritzats i satisfets alhora. I què podem dir del turisme sexual a l'Àsia o l'Amèrica llatina?
També els "herois de la vida intensa" practiquen aquest desviament geogràfic. Aventurers dels pols, navegants solitaris, surfistes, alpinistes, van a la recerca de les seves pròpies sensacions, més que a la recerca del món. Es tracta, per a ells, més que de visitar el planeta, de servir-se'n per fer vibrar la seva fibra emocional. Aquesta desviació de la geografia es veu afavorida pel material utilitzat. Uns recorren bancs de glaç amb esquís propulsats per una vela o a bord de trineus tirats per gossos, d'altres travessen l'Atlàntic en una simple barca de rems, o sobrevolen els massissos muntanyosos en ala delta, o bé fan la volta al món en globus. Absorts en el seu esforç, concentrats en els aparells, captivats per la proesa que acompleixen, llisquen sobre la superfície del món. Però, el miren?
És la naturalesa el que interessa aquests aventurers o l'efecte que la naturalesa els produeix? En realitat, els seus viatges no els parlen del món, sinó d'ells mateixos. La curiositat geogràfica és substituïda per una geografia subjectivada, una geografia del sentit, que acaba sent una forma d'indiferència pel món que potser no és menys deplorable que la seva "mercantilització" o la seva "cossificació" per mitjà dels diners.
En les aventures extremes, el món no és més que un jaciment de sensacions a consumir. Es redueix a espectacles inductors de sensacions fortes. La geografia desviada transforma la naturalesa en un estímul gegantí. "Fes-me vibrar", li ordenen els aventurers del límit, com Faust adreçant-se a Mefisto. Aquesta reducció a estimulants, aquesta ordre de produir sensacions és un avatar del que Heidegger denunciava amb el nom de "segrest per la tècnica".
La tendència a la instrumentalització del món s'accentua amb el veïnatge de la mort. Com és sabut, els aventurers extrems corren grans riscos. El més petit error els pot costar la vida. Així doncs, les sensacions que experimenten en contacte amb els oceans, de les muntanyes, de les neus externes, dels pols, de l'alta atmosfera, dels torrents entre espadats, són enriquides pel flirteig amb la mort. L'itinerari geogràfic que segueixen només és un pretext per assaborir el beuratge excitant de la potència i de la fragilitat. De la potència, perquè aquests herois tenen el privilegi de sentir la comunió eufòrica amb les forces gegantines del mar, de l'atmosfera, de la gravetat. Però també de la fragilitat, perquè la seva vida és poca cosa dins d'aquella immensitat.
Jugant en aquests dos taulers, els aventurers descobreixen així els seus propis límits, cosa que conseqüentment, els estimula el desig d'existir. L'anàlisi psicològica de les seves motivacions revela que, ben sovint, aquests aventurers tenien necessitat d'un cara a cara amb la mort per prendre consciència, d'una vegada, de la seva finitud. Calia que descobrissin els seus límits, que es deslliuressin de la tirania del "tot és possible", que despertessin del somni de l'omnipotència. Al final de les seves proeses, es diuen: "Finalment he arribat a la frontera on s'acaba el meu poder. La meva identitat, alliberada de l'obsessió del que és l'il·limitat, podrà sortir dels llimbs de la indeterminació." Llavors poden deixar la seva cursa insensata: "Ara sé qui sóc; ara puc viure." La sensació de la mort els ha despertat la sensació de la vida. Els perills que han corregut els han retornat al voler viure. Tot això és respectable, ben cert, però demostra clarament que aquestes aventures són essencialment narcissistes. En definitiva, aquests exploradors no han explorat altra cosa que el seu ego."
Michel Lacroix. El culte a l'emoció. Atrapats en un món d'emocions sense sentiments. pàgs. 144-148. Ed. La Campana (2005)
Així, determinats circuits turístics pel tercer món inclouen, com una "cirereta del pastís", algunes etapes pels llocs on la misèria és extrema, una leproseria, una deixalleria on els infants famèlics cerquen la subsistència. A Rio de Janeiro, certes agències de viatges preveuen excursions per les faveles. Al Caire, una agència proposa una visita al cementiri vell, on els infants dormen dins les tombes. "Terrible espectacle", diran els clients, horroritzats i satisfets alhora. I què podem dir del turisme sexual a l'Àsia o l'Amèrica llatina?
També els "herois de la vida intensa" practiquen aquest desviament geogràfic. Aventurers dels pols, navegants solitaris, surfistes, alpinistes, van a la recerca de les seves pròpies sensacions, més que a la recerca del món. Es tracta, per a ells, més que de visitar el planeta, de servir-se'n per fer vibrar la seva fibra emocional. Aquesta desviació de la geografia es veu afavorida pel material utilitzat. Uns recorren bancs de glaç amb esquís propulsats per una vela o a bord de trineus tirats per gossos, d'altres travessen l'Atlàntic en una simple barca de rems, o sobrevolen els massissos muntanyosos en ala delta, o bé fan la volta al món en globus. Absorts en el seu esforç, concentrats en els aparells, captivats per la proesa que acompleixen, llisquen sobre la superfície del món. Però, el miren?
És la naturalesa el que interessa aquests aventurers o l'efecte que la naturalesa els produeix? En realitat, els seus viatges no els parlen del món, sinó d'ells mateixos. La curiositat geogràfica és substituïda per una geografia subjectivada, una geografia del sentit, que acaba sent una forma d'indiferència pel món que potser no és menys deplorable que la seva "mercantilització" o la seva "cossificació" per mitjà dels diners.
En les aventures extremes, el món no és més que un jaciment de sensacions a consumir. Es redueix a espectacles inductors de sensacions fortes. La geografia desviada transforma la naturalesa en un estímul gegantí. "Fes-me vibrar", li ordenen els aventurers del límit, com Faust adreçant-se a Mefisto. Aquesta reducció a estimulants, aquesta ordre de produir sensacions és un avatar del que Heidegger denunciava amb el nom de "segrest per la tècnica".
La tendència a la instrumentalització del món s'accentua amb el veïnatge de la mort. Com és sabut, els aventurers extrems corren grans riscos. El més petit error els pot costar la vida. Així doncs, les sensacions que experimenten en contacte amb els oceans, de les muntanyes, de les neus externes, dels pols, de l'alta atmosfera, dels torrents entre espadats, són enriquides pel flirteig amb la mort. L'itinerari geogràfic que segueixen només és un pretext per assaborir el beuratge excitant de la potència i de la fragilitat. De la potència, perquè aquests herois tenen el privilegi de sentir la comunió eufòrica amb les forces gegantines del mar, de l'atmosfera, de la gravetat. Però també de la fragilitat, perquè la seva vida és poca cosa dins d'aquella immensitat.
Jugant en aquests dos taulers, els aventurers descobreixen així els seus propis límits, cosa que conseqüentment, els estimula el desig d'existir. L'anàlisi psicològica de les seves motivacions revela que, ben sovint, aquests aventurers tenien necessitat d'un cara a cara amb la mort per prendre consciència, d'una vegada, de la seva finitud. Calia que descobrissin els seus límits, que es deslliuressin de la tirania del "tot és possible", que despertessin del somni de l'omnipotència. Al final de les seves proeses, es diuen: "Finalment he arribat a la frontera on s'acaba el meu poder. La meva identitat, alliberada de l'obsessió del que és l'il·limitat, podrà sortir dels llimbs de la indeterminació." Llavors poden deixar la seva cursa insensata: "Ara sé qui sóc; ara puc viure." La sensació de la mort els ha despertat la sensació de la vida. Els perills que han corregut els han retornat al voler viure. Tot això és respectable, ben cert, però demostra clarament que aquestes aventures són essencialment narcissistes. En definitiva, aquests exploradors no han explorat altra cosa que el seu ego."
Michel Lacroix. El culte a l'emoció. Atrapats en un món d'emocions sense sentiments. pàgs. 144-148. Ed. La Campana (2005)
© Serre. Le Sport. Tome 2. La forme olympique. Glénat (1993)
0 comentaris:
Publica un comentari