Dimarts, 24 de gener
Queralbs (Ripollès)
19,4 kms - 1300 m+ - 7 hores
Feia temps que trobava a faltar una caminada naturalista i sobretot assossegada per la muntanya, així que agafant quatre patracols aviat deixo enrera l'insidiosa boira de cada matí i remunto per la carretera fins a la central de Daió, al terme de Queralbs i aquí és on comença veritablement l'excursió. El dia blau i nítid augura una bona jornada, i el fred, molt diferent al d'altres geners, més aviat compta com a aliat per a fer més agradable l'ascensió. De fet, no porto cap pla específic en ment, sinó que em guio una mica pel caprici, però netament parlant, vaig trescant pel camí de les gorges del Freser.
L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral i de tant en tant, em vaig aturant a intentar fer alguna foto o també a escoltar alguns dels sons d'aquesta època, que tot sigui dit, no són gaire abundants. El Freser baixa molt menys cabalós que de costum, normal a l'hivern, i la nuesa que traspuen els caducifolis ajuda una mica a fer més obert el paisatge, ja que a les onze del matí per aquesta banda el sol encara no ha dit bon dia.
Després del Salt del Grill, on l'aigua queia com si plorés per la manca de cabal, deixo enrera el camí del fons de vall i a les Ribes em desvio amunt cap a les Collades. Aquesta coma, orientada al sud, gaudeix d'una millor exposició solar i vaig pensant si serà més encertat per observar fauna, com després comprovaré. El que sí que tinc clar és que avui i aquí, no trobaré pas ningú. De tant en tant, em vaig aturant novament, com quan volen unes grives (complicades de fotografiar) o com quan més endavant l'astuta guineu fuig parsimoniosament seguint el corriol. Ah, la guineu pirinenca de cua estarrufada!
De vegades, i quan més m'enfilo més evident serà, no se sent res. Mentre cerco entre els ginebrons i les brugueroles les perdius que no apareixaran, mentre queden avall tot d'isards o ben amunt, algunes gralles i voltors, mentre això succeeix, vaig notant que cada vegada hi ha menys so, fins que el vent deixa de bufar i aleshores l'audició passa a ser ínfima. Frego la cota dos mil metres, fa més fred, el cel mostra un intens blau molt més profund, el paisatge queda ben retallat per la nitidesa de l'aire, l'horitzó és tot un mar de serres que suren entre les boires, però el que més intensament es percep, el que els sentits capten com a més punyent, és aquesta manca de so. Ara sí que m'assec a fer un mos. En moments així, cal abandonar-se.
Més endavant i al llarg del camí dels Enginyers, la visió esdevé molt més sublim quan s'entra a les canals que davallen del Torreneules, tot un món de roca, agulles, portells i vessants abruptes, on novament em vaig aturant de tant en tant per si passa quelcom. Sobta que al pic del gener les canals restin sense neu i encara més, sense gel. Tot un món salvatge, caòtic i silenciós.
La solitud no és cap destorb, ans al contrari, més aviat la necessito. I el contacte amb la natura. Fins i tot sembla que el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall, segueixi de cua d'ull les meves passes. De debò tot plegat són futileses, doncs som petits en aquesta immensitat i a la muntanya li és ben igual quin peu calcem, més aviat som com les mosquetes que volegen a damunt el Freser i que pobretes, desconeixen el significat de la paraula "efímer". Tant real com que demà ja no hi seran.
És aquí, al planell de les Eugues, assegut a redós de la cabana, per allò del fred, on guaito l'aparició del trencalòs. L'ombra de la muntanya creix i creix, fins que m'adono que el sol no es pondrà per la banda de Fontalba com creia, sinó més cap a l'esquerra, així que si no camino aviat la nit m'atraparà. I sempre em fa recança marxar d'aquí, però és necessitat.
Per acabar, l'acudit del dia. Una vegada enllestida la travessa, amb els bessons a dins el Freser, compto fins a cinquanta. Però en realitat, diria que només passen poc més de vint segons...
Queralbs (Ripollès)
19,4 kms - 1300 m+ - 7 hores
Feia temps que trobava a faltar una caminada naturalista i sobretot assossegada per la muntanya, així que agafant quatre patracols aviat deixo enrera l'insidiosa boira de cada matí i remunto per la carretera fins a la central de Daió, al terme de Queralbs i aquí és on comença veritablement l'excursió. El dia blau i nítid augura una bona jornada, i el fred, molt diferent al d'altres geners, més aviat compta com a aliat per a fer més agradable l'ascensió. De fet, no porto cap pla específic en ment, sinó que em guio una mica pel caprici, però netament parlant, vaig trescant pel camí de les gorges del Freser.
L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral i de tant en tant, em vaig aturant a intentar fer alguna foto o també a escoltar alguns dels sons d'aquesta època, que tot sigui dit, no són gaire abundants. El Freser baixa molt menys cabalós que de costum, normal a l'hivern, i la nuesa que traspuen els caducifolis ajuda una mica a fer més obert el paisatge, ja que a les onze del matí per aquesta banda el sol encara no ha dit bon dia.
Després del Salt del Grill, on l'aigua queia com si plorés per la manca de cabal, deixo enrera el camí del fons de vall i a les Ribes em desvio amunt cap a les Collades. Aquesta coma, orientada al sud, gaudeix d'una millor exposició solar i vaig pensant si serà més encertat per observar fauna, com després comprovaré. El que sí que tinc clar és que avui i aquí, no trobaré pas ningú. De tant en tant, em vaig aturant novament, com quan volen unes grives (complicades de fotografiar) o com quan més endavant l'astuta guineu fuig parsimoniosament seguint el corriol. Ah, la guineu pirinenca de cua estarrufada!
De vegades, i quan més m'enfilo més evident serà, no se sent res. Mentre cerco entre els ginebrons i les brugueroles les perdius que no apareixaran, mentre queden avall tot d'isards o ben amunt, algunes gralles i voltors, mentre això succeeix, vaig notant que cada vegada hi ha menys so, fins que el vent deixa de bufar i aleshores l'audició passa a ser ínfima. Frego la cota dos mil metres, fa més fred, el cel mostra un intens blau molt més profund, el paisatge queda ben retallat per la nitidesa de l'aire, l'horitzó és tot un mar de serres que suren entre les boires, però el que més intensament es percep, el que els sentits capten com a més punyent, és aquesta manca de so. Ara sí que m'assec a fer un mos. En moments així, cal abandonar-se.
Més endavant i al llarg del camí dels Enginyers, la visió esdevé molt més sublim quan s'entra a les canals que davallen del Torreneules, tot un món de roca, agulles, portells i vessants abruptes, on novament em vaig aturant de tant en tant per si passa quelcom. Sobta que al pic del gener les canals restin sense neu i encara més, sense gel. Tot un món salvatge, caòtic i silenciós.
La solitud no és cap destorb, ans al contrari, més aviat la necessito. I el contacte amb la natura. Fins i tot sembla que el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall, segueixi de cua d'ull les meves passes. De debò tot plegat són futileses, doncs som petits en aquesta immensitat i a la muntanya li és ben igual quin peu calcem, més aviat som com les mosquetes que volegen a damunt el Freser i que pobretes, desconeixen el significat de la paraula "efímer". Tant real com que demà ja no hi seran.
És aquí, al planell de les Eugues, assegut a redós de la cabana, per allò del fred, on guaito l'aparició del trencalòs. L'ombra de la muntanya creix i creix, fins que m'adono que el sol no es pondrà per la banda de Fontalba com creia, sinó més cap a l'esquerra, així que si no camino aviat la nit m'atraparà. I sempre em fa recança marxar d'aquí, però és necessitat.
Per acabar, l'acudit del dia. Una vegada enllestida la travessa, amb els bessons a dins el Freser, compto fins a cinquanta. Però en realitat, diria que només passen poc més de vint segons...
"L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral..."
El bruel, l'ocell més petit d'Europa, ha de moure's contínuament per no sucumbir a la hipotèrmia i per fer això, ha de consumir el seu propi pes en aliment cada dia
Companys habituals de les valls i cims pirinencs
"...com quan volen unes grives (complicades de fotografiar)..."
També hi havia muflons que, com els isards, vestien pelatges d'hivern
"...l'horitzó és tot un mar de serres que suren entre les boires..."
"...tot un món de roca, agulles, portells i vessants abruptes..."
"...el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall..."
"...més aviat som com les mosquetes que volegen damunt el Freser..."
"I sempre em fa recança marxar d'aquí, però és necessitat."
I ara, l'homenatge
El passat 16 de gener ens va deixar en Gustav Leonhardt. Clavecinista, organista, director d'orquestra, musicòleg i també, mestre de mestres, va dedicar tota la seva vida a la música antiga i especialment, a Johann Sebastian Bach. La seva immensa tasca com a músic influent i esperonador de les corrents historicistes interpretatives li atorguen un racó important dins de la història de la música. Amb poques excepcions, i ja parlo a nivell personal, és el músic viu que hagi conegut que més he admirat i probablement, més m'hagi influït com a melòman. Requiescat In Pace
El passat 16 de gener ens va deixar en Gustav Leonhardt. Clavecinista, organista, director d'orquestra, musicòleg i també, mestre de mestres, va dedicar tota la seva vida a la música antiga i especialment, a Johann Sebastian Bach. La seva immensa tasca com a músic influent i esperonador de les corrents historicistes interpretatives li atorguen un racó important dins de la història de la música. Amb poques excepcions, i ja parlo a nivell personal, és el músic viu que hagi conegut que més he admirat i probablement, més m'hagi influït com a melòman. Requiescat In Pace
2 comentaris:
Luigi, has fet tu mateix les fotografies?? Són impressionants!!!
Hola Dennis! Sí, les fotos són meves, gràcies!
Publica un comentari