I Mitja marató de muntanya de Colera

Diumenge, 4 de desembre
Colera (Alt Empordà)
21,097 m - 1100 m+ - 2h 27min 22s
(Fotos: Organització -d'un altre dia- / Pròpies)

A l'igual que està succeïnt a tot arreu, l'Empordà també està vivint un boom de les curses populars. L'empresa Diversport és la responsable d'organitzar-ne una bona colla, i la nova mitja de Colera n'és una d'elles. Aquesta petita raconada del país no la coneixíem i afegit el fet del disseny del recorregut, ideat per en Carlus Soler -i per tant, diversió assegurada-, ens va fer seduir per passar un matí en bona companyia. A més a més, l'Alina també hi podria córrer doncs també se celebraria una cursa infantil.

Colera és un poble petit, definit per situar-se a vora mar al final d'una petita vall nascuda a un dels estreps del massís de les Alberes. Vaja, que de pla en té ben poc i si bé les muntanyes no són excessives, sí que marquen el caràcter de la contrada. La forta influència mediterrània i la tramuntana en fan la resta. La història diu que el nucli modern és recent, al voltant del s.XIX (les razzies periòdiques dels pirates..) i en canvi, l'antic era situat a mitja muntanya (entre d'altres, el poble abandonat de Molinàs, que serà un dels llocs que visitarem) i es perd a la nit dels temps (megalits, restes medievals...). Les feixes d'antics cultius de vinya -que també visitarem- van ser abandonades arrel de la fil·loxera (i que ben a prop, ja a França, s'han recuperat). En definitiva, m'agrada conéixer alguns detalls dels llocs que trepitgem. M'agrada pensar que en certa manera algun dia en formarem part.

A les deu en punt, poc més d'un centenar de corredors ens posem en marxa. La gran majoria són corredors de la zona i es respira un cert ambient assossegat, encara que és clar, els primers ja van per feina. Jo com no tinc massa clar quin serà el meu rendiment, sobretot mental (ja ho explicaré després), surto sense forçar gaire. Aviat abandonem el poble i ens enfilem per un camí que guanya ràpidament metres costa amunt, tot i que es pot trotar, i així faig, col·locant-me darrera l'estela d'en Xavi Nadal, un company de l'antic 10de1000, gran maratonià però no massa experimentat a muntanya. Com ja he dit, ens anem enfilant per un costerut corriol que fa marrades i a on la vegetació comença a deixar algun "record" a les nostres cames. Vés per on, aviat el cor ja em comença a sortir per la boca però per contra començo a quedar encisat del meravellós paisatge que s'albira.

Després d'una intensa estona d'esforç en fila india, assolim un turonet i comença una baixada, bruta, regirada, amb pedra solta, o sigui, ben bonica, on acabo deixant passar un corredor i... "nomás"! coi, que semblo babau... decideixo canviar la passa, n'adelanto a aquest i un parell més, i just al collet em refresco amb un got. Seguim per una pista encara més amunt, on el motorcillo funciona perfectament i on ja em sento dins de la cursa. La pista cabrona continua i m'estic ratllant per moments, córrer em costa molt però caminar seria indecent, només espero que en Xavi, molt més bon rodador, se m'enganxi, però quan miro enrera... no hi ha ningú!

Vaig veient que tinc una mala percepció del meu estat de forma, així que m'oblido del rendiment i em dedico a gaudir del paisatge, de les roques, de l'aire fresc, dels rajos de sol que escalfen agradablement. És evident que el que hagi de sortir.. sortirà sol. Mentrestant, és una sensació tot curiosa trescar per la muntanya i tenir ben al davant, immens, intensament blau, el mar mediterrani. Sobretot, mirar cap al sud i veure el cap de Creus. Suposo que com simplement no tenia cap expectativa competitiva, tot el que vaig rebent constitueix un gran regal...

La travessa per la carena, relativament franca, tota entretinguda i certament intensa, s'acaba i el recorregut, ara sí, es complica. Ja sabia que en Carlus ens oferiria algun tram més tècnic on els més avesats en gaudirien de valent -i d'altres el maleirien-. Jo sincerament m'ho passo molt bé en aquestes zones on cal dansar seguint el so de la música de la mala petja, el terreny enasprat, la vegetació punxeguda i les relliscades a l'aguait. De totes maneres, no forço en absolut, doncs qualsevol mal pas em portaria muntanya avall i n'hi ha algun punt on no està de més agafar-se a unes cadenes que la mateixa organització ha instal·lat per seguretat. En aquests moments el sol ja pica de valent i la constant presència d'un corredor darrera em fa pujar un puntet el rendiment. De fet, veig que són una colla que porto darrera mentre "obro" camí pel mig del vessant (les cintes, justetes i separades, com a mi m'agrada).

Ara en plena baixada (la cosa va llançada), entrem a una antiga zona de feixes a on es pot córrer molt més ràpid i fàcilment. Com ja estic una mica tip de que em segueixin, i una mica bastant de la competició, quan em surto momentàniament del camí i vaig a petar al mig d'una tendra argelaga, aprofito per indicar-los per on segueix realment el recorregut i així ho fan, deixant-me tranquil... collons, quina pressa! A partir d'aquest moment, perdo l'esperit competitiu, desconnecto totalment, vaja, que passo de tot i de retruc, tot se'm torna feixuc (a més a més ja em feia molt mal la planta del peu degut a la maleïda neuràlgia) i tant se me'n fa la classificació i la resta. Està clar que aquest any no és el meu millor any per fer curses, vaig pensant, com si fos un blues, mentre redueixo sensiblement per anar al trot quan arribo a Molinàs i poc després, entrem a la riera, tota seca i farcida de còdols que es claven a les sabates. Sort que de tant en tant es poden refrescar els peus.

Aquest últim tram tot i que pla, es fa llarg, molt llarg (són 4 kms), i vaig revivint dins el cap els bons moments viscuts avui i pensant en altres coses. Entrant al poble, continuem per la riera la qual esdevé encimentada, amb un parell d'alts murs a banda i banda, el que fa recordar la coneguda cursa de cotxes de la pel·li "Grease". Aquest últim km serà un tema molt esmentat a l'arribada, però sembla ser que no hi ha massa alternativa. Al passeig, on hi ha l'arribada, m'està esperant l'Alina com sempre i entrem junts animats per la Sònia de Diversport, micro en mà (gràcies senglar!).

Sobre la cursa dels petits (que no me n'oblido!), esmentar que van ser tan poca canalla, que dels 800 metres inicials, ho van reduir a uns 200 m descafeïnats on l'Alina va fer primera dona i quarta de la general, d'una vintena de nanos. Evidentment, es va quedar amb ganes de córrer més estona. Llàstima de fer-los sortir a les 11, doncs m'ho vaig perdre.

En definitiva, una gran cursa que recomano vivament i que algun dia m'agradaria repetir en condicions de llop (sencer), amb les urpes esmolades, i no de xai disfressat inicialment de llop...