Córrer

Dilluns a mig matí un ampli i profund cel domina tot el paisatge, i per molt que el sol llueixi, encara dura la gelada, una gelada negra. Un profund cel finíssimament blau, com de fresc de Giotto, on els núvols s'escapen irreals i desapareixen. El fred intens des de sempre ha set un aliat personal, una mena de revulsiu que em convida a l'esforç i a la proximitat amb uns camins que tot just començo a trepitjar. Això sí, aquesta vegada no he descuidat els guants i evitaré dur les mans gairebé mortes. Aquests matins de cansada tardor ofereixen una lassitud com de transició, doncs és clar que qualsevol diria que ha arribat l'hivern. Una lassitud i una dolçor gèlida que a més a més de l'esforç convida al diàleg amb un mateix, als pensaments més propers i íntims. El camí, mil vegades visitat, en dóna novament el seu vist-i-plau.

Avall queden els companys atrafegats mentre impassible i determinat m'enfilo muntanya amunt. La neu, que fins ara no passava del turmell i de vegades, la mitja cama, de mica en mica va fent-se més i més espessa, que afegit a l'acusat pendent, m'obliguen a caminar inevitablement fent marrada. Però continuo amunt i amunt, no sé ben bé on, perquè ho desconec. Alguna cosa a dins meu, tot desconeguda i que m'empeny amb força, fan que la neu, el fred que no sento i sobretot, el vent, no siguin cap inconvenient. Pujo enlluernat per una blavor intensa que ho inunda tot, obrint traça ara ja a un mar de neu, doncs quasi m'arriba a la cintura i per moments, després d'alguna caiguda, m'obliguen a nedar. Fins i tot, amb tanta ensopegada, de mica en mica em vaig confonent amb el medi i en formo part. Després d'una bona estona i de molt esforç, ensortint de la clotada i suavitzant-se la costa, arribo a la carena, a on descobreixo nous horitzons molt més enllà i a on tot encisat, amb els ulls totalment sadollats d'alta muntanya, no sóc conscient que el cor em surt per la boca, les cames maleeixen el cansament acumulat i encara més la gelor que les envolta. I allà mateix, en una petita clariana propera, com a un oasi, reconec diverses taques blanques, vagament familiars i que sembla que tot d'una es moguin. Resto badoc i feliç en la immensitat, com gairebé diluït en el no-res, aliè al transcurs del temps, observant meravellat les perdius blanques quan quasi que les voldria tocar... fins que sento el meu nom, em giro i és en Lluís, que ha seguit la traça i tot i que també sorprès per la troballa, no pot evitar demanar-me on m'havia ficat i si sabia que per aquells verals havia d'anar molt més preparat...


Al parc del poble no hi ha ni una ànima i avanço travessant caòtiques clapes formades per les últimes fulles que quedaven penjades als plàtans, caigudes probablement aquests últims dies. L'alzinar ben bé continua com adormit, amb una molsa verda però fràgil mentre a l'aire ressonen uns buits lladrucs empipadors que s'extingeixen després d'un revolt. Si per una banda em sento trist de l'any tant curt de kms, per l'altra ja puc dir que he gaudit com mai del fet de córrer. A Colera fa uns dies em vaig sentir totalment feliç mentre dansava literalment ajudat per una corda. Una dansa, sincerament, una mica maldestre. I a l'arribada de la cursa, la felicitat de la retrobada, de sentir-nos vius i de tenir alguna cosa a explicar. I també el merescut descans.

Una vegada recollits els patracols, i comprovat per enèssima vegada la poca traça d'en Jordi a sobre el gel, la memòria em porta al bar de l'estació de tren, on al recer d'una enorme tassa de cafè amb llet, em va quedar gravada la mirada d'admiració d'en Raül després del relat d'aquesta petita aventura muntanyenca, tot amanit, això sí, amb diversos renecs desaprovatoris emesos per altres companys. Aquella mirada, aquell fugisser gest, aquella minsa mostra de companyonia, en aquell instant em va fer entendre algunes coses que avui dia encara tinc molt presents: l'esforç com a company i amic en moltes experiències; la possibilitat d'assolir aquell repte si així perseveres; la relació amb la muntanya i tot allò que proporciona... en definitiva, la llibertat que les paraules no poden expressar i alguna cosa més que se m'escapa inefable i intangible. És cert que la memòria és selectiva i el temps distorsiona favorablement les experiències una vegada les hem fos dins nostre, no debades, han passat vint-i-cinc anys.

Mentre escolto els batecs del cor, més i més perceptibles i potents, em ressigno a caminar per arribar a dalt del cim. Un de tants mantres diu que si no has tingut regularitat, no en pots esperar més. La lletja creu continua immutable i m'aturo a respirar amb ànsia, profundament, i de retruc, noto el cansament. Una breu visita d'un encuriosit pit-roig em provoca un somriure, i malgrat que continua fent un fred que pela, el dia promet doncs el sol llueix passat el migdia. Tot seguit, en la baixada, em deixo anar apurant amb cada passa la irregularitat del corriol, la duresa de cada pedra, la tendresa de cada tou de fullaraca, del sauló que rellisca, del benestar del moviment, perquè en definitiva, avui puc tornar a córrer per la muntanya i sóc feliç de fer-ho. Com vaig de tornada, augmento el ritme si les cames acompanyen, i si bé més endavant ja no ho faran, com si fos un joc m'entretinc novament a cada passa, a cada salt, preveient on seré i a on no seré instants després. La simfonia del córrer sona esplèndida i mentre l'escolto em passen pel cap mil-i-un pensaments i algun silenci molt significatiu. Voldríem que tot plegat fos etern, que no finalitzés, voldríem prioritzar aquest sentiment difícil d'explicar, ans el recorregut arriba a la seva fi i és aleshores quan més profund és aquest, quan tot un devessall d'emocions i sensacions ens recorren de dalt a baix, tornant i retornant subtilment. I tan gran és aquest sentiment que modestament ho volem explicar i compartir, per molt que imaginem paraules que de totes totes acabaran sent superficials.

BON NADAL