Diumenge, 13 novembre
Port Aventura, Salou
42,195 m - 3h 42min 11s
Web Classificacions
La crònica comença el dimecres quan -tal i com vaig fer l’any passat-, m’inscric in extremis a la marató. Aleshores no anava tan curt de kms –aquest any uns 300 els últims quatre mesos, cap tirada llarga i zero d’asfalt-. Via facebook en Marc homedferro m’assegura que “ho sabia, ho sabia que t’inscriuries” (deu tenir alguna cosa de bruixot), i sabent que també correria la Neus (d’El Pont), estaria bé fer una barqueta comuna, no sé, alguna cosa compartida, seria maco, però jo no estic pas per fer 3h30min, que és la seva pretensió. De fet, no estic pas per fer cap previsió, així que millor no donar-li voltes i que surti el que vulgui. Ante todo, mucha calma.
El dia D a la hora H, arribem amb la family a l’aparcament de Port Aventura, on el primer corredor que veiem és... l’homedferro, però és clar, és mig bruixa, i quedem en veure’ns a la sortida. Aquesta edició han modificat lleugerament el circuit i la sortida es fa davant l’Hotel Caribe, del qual m’ha quedat la impressió que hi ha més gent als lavabos que fora, però vaja, podria ser circumstancial. Amb la bossa del corredor a la mà, tornem al cotxe a disfressar-nos (he fet servir poc el traje de luces aquest 2011) i poc més tard ja formem part del ramat.
Ambient fashion, música xumba-xumba protagonista, moment tens, il•lusió i expectació a parts iguals, músculs d’acer, pocs segons per les nou o’clock, el grup es mou, però… aviat es ralentitza i ens aturem! Però, però... què passa? Cares de sorpresa que de mica en mica canvien d’aspecte quan ens fan retrocedir. Els minuts van passant i queda clar que tot i la crisi, encara es manté un rampell de bon humor, malgrat que l’ambientador Pudor Sensations vagi calant i s’acaba fent evident que per molt soferts i obstinats que siguem, no som uns matats. Per no allargar-ho més.. ens estem palplantats mitja hora sense saber el perquè (de tot plegat) i comencem a córrer amb la mosca al nas…
Vaig seguint com puc l’homedferro que porta la torxa groga (groga cargol... ehem, no la de Caspe) i encara que no era el que jo volia -ja hem begut oli novament-, em distrec pensant què maca és la Costa Daurada quan la previsió de pluja no es compleix. De fet, sembla que l’homedferro va seguint la Neus (l'Arnau i en Jordi fa stona que volen molt endavant) i tot el núvol groguenc hi gira el seu voltant. Va passant l’estona (amb e) i seguim igual, ara amb tot el grup estiradet: els dels 10 kms més avançats i els maratonians enrera. La bufeta fa esssstona que em demana a crits una aturada, obeeixo i aprofito una lletja zona verda per buidar-la, així que se m’escapa el meu grupetto. Però els continuo seguint amb la vista. Em sorprenen els kms, tots per sota o quasi de 5, quan el ritme que porto ni de bon tros és aquest (vaig respirant amb el nas). Bé, faig com el motor dels avions després d’enlairar-se, agafo un ritme estable i a tirar milles: fffffffdddddddd. Novament, torno a anar sol en una marató.
Quan entrem al passeig, on pica el sol i sincerament, no esperava això d’un novembre, a cada avituallament vaig agafant una ampolleta: mitja gola avall i mitja a sobre del cap. Més endavant, entrem a Cambrils, on a banda i banda de la carretera, hi ha tot de xiringuitos i botigues tancades, així com ningú al carrer animant ni seguint la cursa. De tant en tant, brilla alguna russa passejant el gos o algun policia controlant el trànsit. Un noi se m’enganxa i em demana per la previsió que porto i davant la meva resposta “quan porti dues hores t’ho diré”, aleshores dubta uns segons, i em confessa que tot just és la seva primera marató. Semblo borde, és cert, però ja m’ha passat més d’una vegada!!! Sóc del parer que a la primera: 1) t’has d’estavellar i valorar l’eficàcia de la maquinària, o 2) has de fer una gran marca i vanagloriar-te eternament; la resta, of course, no està escrit. Mentrestant, el noi esmentat ja interrogava els corredors d’uns metres endavant...
Per no allargar-ho massa, explicar que a Cambrils un vent fresc tocava de valent (per en Molina seria huracanat) i si més no, refrescava. Definitivament, el grup de l’homedferro ja no estava al meu abast i m’anava entretenint mirant el terra o fent somriures al personal dels avituallaments. Cal tenir en compte que tornaríem a passar per aquest mateix indret uns moments més tard (i moltes més calories menys). A un punt indeterminat, se m’ajunta l’Alina a una banda i en un petit esprint, se’ns escapa endavant amb un lleuger «adéu», fet que ens fa riure a tots els corredors del voltant.
Però això no s’acaba aquí. Com a una pel•li de terror, on durant molta ehtona no passa res, però el suspens hi circula subterràniament, aviat algun detall trencarà la monotonia: el nombre d’ampolletes al terra!!! Sí, sí, km.20. alguns ja van tocats i fan una cara pasmosa. Fa meditar i sembla com si a tu també et pugui arribar el virus, així que redreço forces, postura i concentració i retorno a la cursa on sembla que feia estona que no hi era. Al pas per la mitja, que és la mateixa arribada, marco 1h 50min i a l’altre cantó veig la Neus caminant i assistida pel seu home, en Bernardo. Òstres, quin mal rotllo!! Quan hi passo per aquest punt ja no hi és, però més enllà els veig apartar-se fora del recorregut. Jorl!
Menjo un gel i ara sí que em trobo bé, velocitat de creuer, encara que el bessó dret estossega que fa mal i les plantes dels peus em foten un mal de mil dimonis. Vale, poc entrenament i sabates quasi sense sola. Però què més vull? Faig càlculs i veig els 3h35min al marcador de l’arribada, juasjuas, si encara em queda més d’1h 30 de cursa!!! No estic fent res del que m’havia promès tot just llevar-me, i de tant en tant, com a The night of living dead, surt per aquí o per allà algun cadàver. Ep, potser que anem amb compte!!!
Per fi enfilem per última vegada la recta que va cap a Cambrils i encara les quatre noies de l’avituallament continuen animant (deu gallifantes per cadascuna). Ara són unes altres russes que passegen al gos, però el policia és el mateix. Tot quadra amics. El mal muscular va in crescendo però no perdo la fe en enllaçar amb el grup de l’homedferro que, com els ABBA al seu moment... s’ha acabat esmicolant fa xtona. Aquest ara està amb l’alexriu trucant pel mòbil i dubto si aturar-me, els llenço un crit i no em senten... mmm.... malassumptu.
Els cartells dels kms es succeeixen, i afortunadament en ordre, i estic esperant la meva debacle, doncs no pot ser que estigui fresc com un enciam i pensant tonteries després de tres hores de cursa pim-pam. Així doncs, cap al km.34-35 la debilitat comença pel cap, un lleuger mur (sembla que la dosi només és hipnòtica), i com feia anys que no en patia, aprofito per fer una mini-tesi doctoral sobre «El muro y sus consecuencias a tres cuartos de hora de meta». Deu minuts més tard, les cames comencen a fer figa, la cama redueix la gambada, la visió queda limitada, la ment s’ofusca, oblides el teu nom, etc. etc., símptomes típics, etc. etc., del que en definitiva el senyor Malestar General, com un ultracuerpo, s’apodera del cos i no hi pots fer res. Aleshores, jejeje, hi penso en els 300 kms en quatre mesos, l’absència de tirada llarga, etc, etc. tot molt previsible, però l’esforç titànic i èpic de tot maratonià de raça em permet anar mirant de reüll els locals de restauració de Salou, doncs, al cap i a la fi -i perdoneu la obvietat-, després caldrà dinar. Com aquell d’El último superviviente, però ai las!, amb dorsal.
I ara ve la part còmica. Doncs hi ha una part còmica, no tot és trascendent. Quan passem del 40, quan fa estona que alterno caminar i footing, quan les neurones ratllades només treballen pitagòricament, ens fan seguir un carrer paral•lel al carrer on hi ha el km.41, a mi se m’escapa el riure, què voleu que us digui, quin país, si amb això també hi ha retallades. Sincerament no li dono més voltes, només tinc ganes d’acabar, acabar una marató que quilomètricament és deficitària, però que m’ha tornat a oferir una bona experiència, en bona companyia i fent allò que més ens agrada. Una marató com el donut de l'arribada: rodona.
Port Aventura, Salou
42,195 m - 3h 42min 11s
Web Classificacions
La crònica comença el dimecres quan -tal i com vaig fer l’any passat-, m’inscric in extremis a la marató. Aleshores no anava tan curt de kms –aquest any uns 300 els últims quatre mesos, cap tirada llarga i zero d’asfalt-. Via facebook en Marc homedferro m’assegura que “ho sabia, ho sabia que t’inscriuries” (deu tenir alguna cosa de bruixot), i sabent que també correria la Neus (d’El Pont), estaria bé fer una barqueta comuna, no sé, alguna cosa compartida, seria maco, però jo no estic pas per fer 3h30min, que és la seva pretensió. De fet, no estic pas per fer cap previsió, així que millor no donar-li voltes i que surti el que vulgui. Ante todo, mucha calma.
El dia D a la hora H, arribem amb la family a l’aparcament de Port Aventura, on el primer corredor que veiem és... l’homedferro, però és clar, és mig bruixa, i quedem en veure’ns a la sortida. Aquesta edició han modificat lleugerament el circuit i la sortida es fa davant l’Hotel Caribe, del qual m’ha quedat la impressió que hi ha més gent als lavabos que fora, però vaja, podria ser circumstancial. Amb la bossa del corredor a la mà, tornem al cotxe a disfressar-nos (he fet servir poc el traje de luces aquest 2011) i poc més tard ja formem part del ramat.
Ambient fashion, música xumba-xumba protagonista, moment tens, il•lusió i expectació a parts iguals, músculs d’acer, pocs segons per les nou o’clock, el grup es mou, però… aviat es ralentitza i ens aturem! Però, però... què passa? Cares de sorpresa que de mica en mica canvien d’aspecte quan ens fan retrocedir. Els minuts van passant i queda clar que tot i la crisi, encara es manté un rampell de bon humor, malgrat que l’ambientador Pudor Sensations vagi calant i s’acaba fent evident que per molt soferts i obstinats que siguem, no som uns matats. Per no allargar-ho més.. ens estem palplantats mitja hora sense saber el perquè (de tot plegat) i comencem a córrer amb la mosca al nas…
Vaig seguint com puc l’homedferro que porta la torxa groga (groga cargol... ehem, no la de Caspe) i encara que no era el que jo volia -ja hem begut oli novament-, em distrec pensant què maca és la Costa Daurada quan la previsió de pluja no es compleix. De fet, sembla que l’homedferro va seguint la Neus (l'Arnau i en Jordi fa stona que volen molt endavant) i tot el núvol groguenc hi gira el seu voltant. Va passant l’estona (amb e) i seguim igual, ara amb tot el grup estiradet: els dels 10 kms més avançats i els maratonians enrera. La bufeta fa esssstona que em demana a crits una aturada, obeeixo i aprofito una lletja zona verda per buidar-la, així que se m’escapa el meu grupetto. Però els continuo seguint amb la vista. Em sorprenen els kms, tots per sota o quasi de 5, quan el ritme que porto ni de bon tros és aquest (vaig respirant amb el nas). Bé, faig com el motor dels avions després d’enlairar-se, agafo un ritme estable i a tirar milles: fffffffdddddddd. Novament, torno a anar sol en una marató.
Quan entrem al passeig, on pica el sol i sincerament, no esperava això d’un novembre, a cada avituallament vaig agafant una ampolleta: mitja gola avall i mitja a sobre del cap. Més endavant, entrem a Cambrils, on a banda i banda de la carretera, hi ha tot de xiringuitos i botigues tancades, així com ningú al carrer animant ni seguint la cursa. De tant en tant, brilla alguna russa passejant el gos o algun policia controlant el trànsit. Un noi se m’enganxa i em demana per la previsió que porto i davant la meva resposta “quan porti dues hores t’ho diré”, aleshores dubta uns segons, i em confessa que tot just és la seva primera marató. Semblo borde, és cert, però ja m’ha passat més d’una vegada!!! Sóc del parer que a la primera: 1) t’has d’estavellar i valorar l’eficàcia de la maquinària, o 2) has de fer una gran marca i vanagloriar-te eternament; la resta, of course, no està escrit. Mentrestant, el noi esmentat ja interrogava els corredors d’uns metres endavant...
Per no allargar-ho massa, explicar que a Cambrils un vent fresc tocava de valent (per en Molina seria huracanat) i si més no, refrescava. Definitivament, el grup de l’homedferro ja no estava al meu abast i m’anava entretenint mirant el terra o fent somriures al personal dels avituallaments. Cal tenir en compte que tornaríem a passar per aquest mateix indret uns moments més tard (i moltes més calories menys). A un punt indeterminat, se m’ajunta l’Alina a una banda i en un petit esprint, se’ns escapa endavant amb un lleuger «adéu», fet que ens fa riure a tots els corredors del voltant.
Però això no s’acaba aquí. Com a una pel•li de terror, on durant molta ehtona no passa res, però el suspens hi circula subterràniament, aviat algun detall trencarà la monotonia: el nombre d’ampolletes al terra!!! Sí, sí, km.20. alguns ja van tocats i fan una cara pasmosa. Fa meditar i sembla com si a tu també et pugui arribar el virus, així que redreço forces, postura i concentració i retorno a la cursa on sembla que feia estona que no hi era. Al pas per la mitja, que és la mateixa arribada, marco 1h 50min i a l’altre cantó veig la Neus caminant i assistida pel seu home, en Bernardo. Òstres, quin mal rotllo!! Quan hi passo per aquest punt ja no hi és, però més enllà els veig apartar-se fora del recorregut. Jorl!
Menjo un gel i ara sí que em trobo bé, velocitat de creuer, encara que el bessó dret estossega que fa mal i les plantes dels peus em foten un mal de mil dimonis. Vale, poc entrenament i sabates quasi sense sola. Però què més vull? Faig càlculs i veig els 3h35min al marcador de l’arribada, juasjuas, si encara em queda més d’1h 30 de cursa!!! No estic fent res del que m’havia promès tot just llevar-me, i de tant en tant, com a The night of living dead, surt per aquí o per allà algun cadàver. Ep, potser que anem amb compte!!!
Per fi enfilem per última vegada la recta que va cap a Cambrils i encara les quatre noies de l’avituallament continuen animant (deu gallifantes per cadascuna). Ara són unes altres russes que passegen al gos, però el policia és el mateix. Tot quadra amics. El mal muscular va in crescendo però no perdo la fe en enllaçar amb el grup de l’homedferro que, com els ABBA al seu moment... s’ha acabat esmicolant fa xtona. Aquest ara està amb l’alexriu trucant pel mòbil i dubto si aturar-me, els llenço un crit i no em senten... mmm.... malassumptu.
Els cartells dels kms es succeeixen, i afortunadament en ordre, i estic esperant la meva debacle, doncs no pot ser que estigui fresc com un enciam i pensant tonteries després de tres hores de cursa pim-pam. Així doncs, cap al km.34-35 la debilitat comença pel cap, un lleuger mur (sembla que la dosi només és hipnòtica), i com feia anys que no en patia, aprofito per fer una mini-tesi doctoral sobre «El muro y sus consecuencias a tres cuartos de hora de meta». Deu minuts més tard, les cames comencen a fer figa, la cama redueix la gambada, la visió queda limitada, la ment s’ofusca, oblides el teu nom, etc. etc., símptomes típics, etc. etc., del que en definitiva el senyor Malestar General, com un ultracuerpo, s’apodera del cos i no hi pots fer res. Aleshores, jejeje, hi penso en els 300 kms en quatre mesos, l’absència de tirada llarga, etc, etc. tot molt previsible, però l’esforç titànic i èpic de tot maratonià de raça em permet anar mirant de reüll els locals de restauració de Salou, doncs, al cap i a la fi -i perdoneu la obvietat-, després caldrà dinar. Com aquell d’El último superviviente, però ai las!, amb dorsal.
I ara ve la part còmica. Doncs hi ha una part còmica, no tot és trascendent. Quan passem del 40, quan fa estona que alterno caminar i footing, quan les neurones ratllades només treballen pitagòricament, ens fan seguir un carrer paral•lel al carrer on hi ha el km.41, a mi se m’escapa el riure, què voleu que us digui, quin país, si amb això també hi ha retallades. Sincerament no li dono més voltes, només tinc ganes d’acabar, acabar una marató que quilomètricament és deficitària, però que m’ha tornat a oferir una bona experiència, en bona companyia i fent allò que més ens agrada. Una marató com el donut de l'arribada: rodona.
5 comentaris:
Luigi is BACK AGAIN !!!!
Back on the road, back on the keyboard... ;-))
Buena crónica Luigi, que teniendo en cuenta el fatal cronometraje, no es fácil de hacer una cronica sin rencor. Siempre pensaba que para ti el muro era un obstáculo minúsculo, pero ya veo que también eres parte de los humanos !!
Nuevamente gracias por las fotos de la mujer, y a ver si este sprint de la Alina es un inicio de una gran carrera de ultrafondo...
Nos vemos en la próxma Marató (aunque tú creas que no :-)
Dennis!
La crónica la escribí para el fórum de Km 0. Aprovecho para actualizar el blog y así creo que no me lo cerrarán (por inactividad... vaya metáfora general, jejeje)
Aunque el resultado es modesto en cuanto a crono, acabé muy satisfecho, porque ya no me rijo por el reloj, sino por las sensaciones, y aparte de caminar varias veces (¡aquí el RENCOR que comentas!), muy muy contento de volver a participar y disfrutar de la distancia mágica y su ambiente
Y tú ya eres todo un experto. Vaya temporada, nano, para enmarcar
Saludetes
Que valent, anar a un exàmen sense estudiar...
però si les sensacions son bones, ja n'hi ha prou, no?
Tampoc puc demanar més... sin preparación, sin entreno, sin expectativas, sin agobios, sin alcohol... es el nou "método Luigi", ni tarahumaras, ni Kilians, ni peras al (Marco) Olmo, jejeje
Igualment, l'horabona.
I sí, de fet, sóc molt despistat, i em va "pillar" de sorpresa aquesta de la Costa Daurada, l'any vinent cau, si no hi ha inconvenients de darrera hora.
Publica un comentari