Dijous, 4 d'agost
Presa de Llauset (Aneto, Ribagorza Oriental, Huesca)
13 kms - 1100 m+ - 6h
Els pics de Vallibierna formen un petit massís amb cim bicèfal separat lleugerament del veí massís de la Maladeta (pel coll dels Isards o de los Bucardos). Presideix la bonica vall de Vallibierna, i per tant, és un magnífic mirador d'aquesta banda dels Pirineus. No només això, l'ascensió per sí mateixa és molt agraïda doncs és un cim força interessant des d'altres punts de vista. A més a més, per assolir tots dos cims (Vallibierna, 3067 m i Tuca de las Culebres, 3062 m) cal superar el cèlebre Paso del Caballo, que si bé és aeri, exposat i impressiona de bon principi, és relativament senzill de passar (a l'estiu). L'accés des de l'embassament de Llauset assegura una excursió curta i gratificant (i també concorreguda). Aquesta serà la nostra via d'accés.
Arribem passats dos quarts de set a l'aparcament de la presa després de travessar el claustrofòbic túnel. La carretera des d'Aneto està força bé i salva increiblement el desnivell a una vall profunda i molt tancada. Altres excursionistes hi han passat la nit i som els primers de començar a caminar. La visió de la gran massa d'aigua a 2000 m i al fons la immensa muntanya que s'eleva i volem conquerir, és d'aquelles que no s'obliden mai. De fet, tot el dia trescarem envoltats per bells paisatges d'alta muntanya i revifaran la nostra estimació per aquests medis. Més encara, avui, al contrari que el dimarts al Posets, gaudirem d'un dia clar, nítid i lleugerament fresc, blau al cel i d'intensos colors a tot arreu, en definitiva, un cant a la vida.
El tram d'inici, vorejant el perímetre de l'embassament, significa una ràpida presa de contacte amb la roca, on les cames aniran despertant-se. Aviat arribem a un primer pal senyalitzador, on prenem el corriol de la nostra dreta, costa amunt. Més tard, passarem per aquest mateix punt provinents del coll de Llauset, tancant el cercle. Així doncs, pugem sofertament cap a l'ibón de Botornás, el qual desguassa a un petit cúmul de roques on l'aigua desapareix sorprenentment (i reapareixen a un punt que hem deixat més avall). Aquí hi ha un petit refugi lliure que pot ser útil en casos d'urgència. El camí és fàcil de seguir doncs hi ha marques blanques i vermelles de GR.
Una vegada deixat enrera el petit ibón, guanyem desnivell travessant una zona de caos de roques i canviem a l'altre vessant del torrent. El medi alpí postglacial, sofert i poc acollidor a l'hivern, ofereix una cara amable i acollidora a l'estiu: el bon temps és curt i tot va amb pressa, és ben cert que tot de floretes i animalons viuen intensament aquestes setmanes favorables. Una marmota dalt d'una roca observa impassible la nostra petita travessa. Un còlit revola de roc en roc com emprenyat de la nostra visita. Al capdavall, una munió de falgueres d'un verd tendre s'escolen entre el tarteram per desitjar-nos sort a on elles mai hi arribaran.
Al següent trencall continuem camí de l'ibón Chelat, deixant a un costat la via que segueix cap al coll de Vallibierna, de manera que hem de passar a estar atents a les fites de pedra. El recorregut en teoria és prou evident, encara que estem tan meravellats d'aquesta natura única i absorbent que a l'ampla collada on aterrem per inèrcia, més amunt dels 2700 m, descobrim que no hi ha fites per enlloc. En aquest pas natural entre valls, que Armengaud i Jolís anomenen Coll Arnau, hi ha la primera visió de la Maladeta, on quedem bocabadats de la seva magnificència...
A la collada -"tant se val, tirem pel dret", hi vaig pensant- entrem directament a una cresta retallada que molt més amunt, s'enfila cap al cim. Per la seva banda nord ofereix una muralla com inexpugnable i on cal atenció, mentre que per la banda de Llauset és molt més accessible, malgrat que les roques punxagudes, moltes puntes, no massa hospitalàries, ens van complicant la travessa, fins que al capdavall arribem al fons d'una petita bretxa i com la trescada ja passa a grimpada -que no per complicada, sinó per inesperada-, finalment ens fa consultar el mapa que per desídia no miràvem feia estona: hem errat el camí i si bé hi podríem continuar, el seny mana i decidim davallar per una dreta canal fins a l'ibón Chelat, mut i solitari (quin fred a l'hivern!). Aquest periple extra ho salvem amb èxit tot exhaurint gairebé una hora.
Després de dansar per caos de blocs i tarteres inestables, retrobem el recorregut gràcies a un grup de cinc excursionistes que tenen el nostre mateix objectiu. Som al tram final de pujada, per un fressat corriol enmig d'un pedruscall, al costat d'una imponent cresta que neix del cim i va cap al sud (es veu perfectament des de la presa de Llauset). Després d'un bon nombre de curtes i nombroses marrades sortim a l'estreta i aèria cresta cimera, de caràcter molt més inaccessible que el que hem fet fins ara. En resum, una ascensió molt i molt agraïda.
Després del pic de Vallibierna (o Vallhiverna) seguim cap a la Tuca de Culebres i és aquí on hi ha el Paso del Caballo. Primer, cal fer una desgrimpadeta cap a una petita bretxa i a continuació neix la cèlebre i fina aresta que porta a l'altre cim. A la banda dreta la roca baixa amb una forta inclinació cap al fons de la vall; a la banda esquerra, està com mig desplomat (però és per aquí per on es pot baixar amb atenció, i sobretot, sense relliscar, per estalviar-se el pas). Ara bé, un parell de marcades esquerdes a la llosa permeten enfilar-se per la dreta i avançar senzillament agafant-se a diverses preses. Com sóc molt poruc, passo primer, i m'obligo a no mirar avall. El pas final, passades les esquerdes -només diversos metres-, és a on molta gent puja a cavall a l'aresta, encara que comprovo que es pot seguir com feia abans amb una mica més de cura i així ho faig. La Lídia, en canvi, travessa tot el pas sencer com mig corrents en poc més de 10 segons... Suposo que a l'hivern amb gel, neu o amb la pedra molla la dificultat del Paso deu créixer enormement. Més endavant, des de la Tuca de Culebres, el paisatge és impressionant i no em faré pesat enumerant cims i valls. Només cal veure les imatges!
Per retornar a l'embassament de Llauset, desgrimpem una estona i caminem amb compte fins al coll de Llauset, amb una part per la vall de Castanesa. El terreny, molt descompost, no és massa bo per trescar i cal extremar la precaució, més encara quan sembla que totes les dificultats abans hagin estat superades. Des del coll (2835 m) no puc estar-me d'arribar fins el Pic de Llauset, que amb 2910 m, evidentment, resta ben solitari i oblidat. Deixo la motxilla i per uns moments, em dedico a córrer per la muntanya, quin goig! Sobta moltíssim el canvi de material: del blanc-rosat del granit de Vallhiverna, gira a uns inmensos pedruscalls inestables de pissarra oxidada, on costa avançar i on la fosca fesomia recorda terres volcàniques. Des d'aquest nou Pic, he pogut gaudir d'una altre visió dels Vallhiverna, drets i desafiants, així com de l'ampla vall de Castanesa. Retornat al coll corrents, on m'esperava la Lídia, baixem cap a l'embassament, de vegades novament corrent, de vegades caminant. Finalment, desfem part del camí que hem fet a primera hora del matí i just a la presa, tornem a gaudir de les belles vistes d'una muntanya que ja té reservat un petit bocí del nostre cor.
Presa de Llauset (Aneto, Ribagorza Oriental, Huesca)
13 kms - 1100 m+ - 6h
Els pics de Vallibierna formen un petit massís amb cim bicèfal separat lleugerament del veí massís de la Maladeta (pel coll dels Isards o de los Bucardos). Presideix la bonica vall de Vallibierna, i per tant, és un magnífic mirador d'aquesta banda dels Pirineus. No només això, l'ascensió per sí mateixa és molt agraïda doncs és un cim força interessant des d'altres punts de vista. A més a més, per assolir tots dos cims (Vallibierna, 3067 m i Tuca de las Culebres, 3062 m) cal superar el cèlebre Paso del Caballo, que si bé és aeri, exposat i impressiona de bon principi, és relativament senzill de passar (a l'estiu). L'accés des de l'embassament de Llauset assegura una excursió curta i gratificant (i també concorreguda). Aquesta serà la nostra via d'accés.
Arribem passats dos quarts de set a l'aparcament de la presa després de travessar el claustrofòbic túnel. La carretera des d'Aneto està força bé i salva increiblement el desnivell a una vall profunda i molt tancada. Altres excursionistes hi han passat la nit i som els primers de començar a caminar. La visió de la gran massa d'aigua a 2000 m i al fons la immensa muntanya que s'eleva i volem conquerir, és d'aquelles que no s'obliden mai. De fet, tot el dia trescarem envoltats per bells paisatges d'alta muntanya i revifaran la nostra estimació per aquests medis. Més encara, avui, al contrari que el dimarts al Posets, gaudirem d'un dia clar, nítid i lleugerament fresc, blau al cel i d'intensos colors a tot arreu, en definitiva, un cant a la vida.
El tram d'inici, vorejant el perímetre de l'embassament, significa una ràpida presa de contacte amb la roca, on les cames aniran despertant-se. Aviat arribem a un primer pal senyalitzador, on prenem el corriol de la nostra dreta, costa amunt. Més tard, passarem per aquest mateix punt provinents del coll de Llauset, tancant el cercle. Així doncs, pugem sofertament cap a l'ibón de Botornás, el qual desguassa a un petit cúmul de roques on l'aigua desapareix sorprenentment (i reapareixen a un punt que hem deixat més avall). Aquí hi ha un petit refugi lliure que pot ser útil en casos d'urgència. El camí és fàcil de seguir doncs hi ha marques blanques i vermelles de GR.
Una vegada deixat enrera el petit ibón, guanyem desnivell travessant una zona de caos de roques i canviem a l'altre vessant del torrent. El medi alpí postglacial, sofert i poc acollidor a l'hivern, ofereix una cara amable i acollidora a l'estiu: el bon temps és curt i tot va amb pressa, és ben cert que tot de floretes i animalons viuen intensament aquestes setmanes favorables. Una marmota dalt d'una roca observa impassible la nostra petita travessa. Un còlit revola de roc en roc com emprenyat de la nostra visita. Al capdavall, una munió de falgueres d'un verd tendre s'escolen entre el tarteram per desitjar-nos sort a on elles mai hi arribaran.
Al següent trencall continuem camí de l'ibón Chelat, deixant a un costat la via que segueix cap al coll de Vallibierna, de manera que hem de passar a estar atents a les fites de pedra. El recorregut en teoria és prou evident, encara que estem tan meravellats d'aquesta natura única i absorbent que a l'ampla collada on aterrem per inèrcia, més amunt dels 2700 m, descobrim que no hi ha fites per enlloc. En aquest pas natural entre valls, que Armengaud i Jolís anomenen Coll Arnau, hi ha la primera visió de la Maladeta, on quedem bocabadats de la seva magnificència...
A la collada -"tant se val, tirem pel dret", hi vaig pensant- entrem directament a una cresta retallada que molt més amunt, s'enfila cap al cim. Per la seva banda nord ofereix una muralla com inexpugnable i on cal atenció, mentre que per la banda de Llauset és molt més accessible, malgrat que les roques punxagudes, moltes puntes, no massa hospitalàries, ens van complicant la travessa, fins que al capdavall arribem al fons d'una petita bretxa i com la trescada ja passa a grimpada -que no per complicada, sinó per inesperada-, finalment ens fa consultar el mapa que per desídia no miràvem feia estona: hem errat el camí i si bé hi podríem continuar, el seny mana i decidim davallar per una dreta canal fins a l'ibón Chelat, mut i solitari (quin fred a l'hivern!). Aquest periple extra ho salvem amb èxit tot exhaurint gairebé una hora.
Després de dansar per caos de blocs i tarteres inestables, retrobem el recorregut gràcies a un grup de cinc excursionistes que tenen el nostre mateix objectiu. Som al tram final de pujada, per un fressat corriol enmig d'un pedruscall, al costat d'una imponent cresta que neix del cim i va cap al sud (es veu perfectament des de la presa de Llauset). Després d'un bon nombre de curtes i nombroses marrades sortim a l'estreta i aèria cresta cimera, de caràcter molt més inaccessible que el que hem fet fins ara. En resum, una ascensió molt i molt agraïda.
Després del pic de Vallibierna (o Vallhiverna) seguim cap a la Tuca de Culebres i és aquí on hi ha el Paso del Caballo. Primer, cal fer una desgrimpadeta cap a una petita bretxa i a continuació neix la cèlebre i fina aresta que porta a l'altre cim. A la banda dreta la roca baixa amb una forta inclinació cap al fons de la vall; a la banda esquerra, està com mig desplomat (però és per aquí per on es pot baixar amb atenció, i sobretot, sense relliscar, per estalviar-se el pas). Ara bé, un parell de marcades esquerdes a la llosa permeten enfilar-se per la dreta i avançar senzillament agafant-se a diverses preses. Com sóc molt poruc, passo primer, i m'obligo a no mirar avall. El pas final, passades les esquerdes -només diversos metres-, és a on molta gent puja a cavall a l'aresta, encara que comprovo que es pot seguir com feia abans amb una mica més de cura i així ho faig. La Lídia, en canvi, travessa tot el pas sencer com mig corrents en poc més de 10 segons... Suposo que a l'hivern amb gel, neu o amb la pedra molla la dificultat del Paso deu créixer enormement. Més endavant, des de la Tuca de Culebres, el paisatge és impressionant i no em faré pesat enumerant cims i valls. Només cal veure les imatges!
Per retornar a l'embassament de Llauset, desgrimpem una estona i caminem amb compte fins al coll de Llauset, amb una part per la vall de Castanesa. El terreny, molt descompost, no és massa bo per trescar i cal extremar la precaució, més encara quan sembla que totes les dificultats abans hagin estat superades. Des del coll (2835 m) no puc estar-me d'arribar fins el Pic de Llauset, que amb 2910 m, evidentment, resta ben solitari i oblidat. Deixo la motxilla i per uns moments, em dedico a córrer per la muntanya, quin goig! Sobta moltíssim el canvi de material: del blanc-rosat del granit de Vallhiverna, gira a uns inmensos pedruscalls inestables de pissarra oxidada, on costa avançar i on la fosca fesomia recorda terres volcàniques. Des d'aquest nou Pic, he pogut gaudir d'una altre visió dels Vallhiverna, drets i desafiants, així com de l'ampla vall de Castanesa. Retornat al coll corrents, on m'esperava la Lídia, baixem cap a l'embassament, de vegades novament corrent, de vegades caminant. Finalment, desfem part del camí que hem fet a primera hora del matí i just a la presa, tornem a gaudir de les belles vistes d'una muntanya que ja té reservat un petit bocí del nostre cor.
0 comentaris:
Publica un comentari