La perspectiva

L'altre dia mentre anàvem pujant al cim del Posets -i també el dia dels Vallibierna- em va envair com un vague sentiment d'estar lligat per una corda invisible -però a la vegada ferma-, la qual anava tibant muntanya amunt i conduia precisament cap al punt més alt d'aquella muntanya. També anava rumiant que la resta de persones amb les que vam coincidir devien anar lligades amb un fil similar, doncs de manera ineludible, tots vam anar a parar al mateix lloc -excepte algú que, sense esma, es va veure obligat a aturar-se a mig camí-. Un cop al cim, i degut al fort vent i fred, vam restar dempeus breus instants tots dos i una petita colla d'excursionistes catalans, els quals després de les inevitables fotos, van girar cua ràpidament cap avall, pel mateix camí per on havien vingut, i vaig pensar que baixaven segurament tibats per una corda imaginària -i novament, ben ferma-. Després d'arrecerar-nos a la cresta, i sense cap tipus de sensació d'haver fet quelcom extraordinari -potser perquè no ho és-, em va envair un cert neguit de buit espiritual.

A principis de juliol, un ramat de més d'un centenar d'ovelles va caure daltabaix un barranc i de resultes, van acabar totes mortes, suposadament empaitades i temeroses per l'aparició d'un òs bru, al terme municipal de Bisaurri (vall de Benasc). No és la primera vegada que els últims mesos els ramaders d'aquesta zona reporten algun atac d'un plantígrad. Com se sap, l'òs bru és una espècie que defuig especialment el contacte amb l'home i de fet, és una espècie força complicada per observar-la directament, inclús per naturalistes i agents rurals que s'hi dediquen especialment al seu estudi.

Aquests dos fets -l'ascens al Posets i l'atac de l'òs-, tenen dos punts en comú que són el gregarisme humà i la proximitat geogràfica. És obvi que una activitat com pujar a una muntanya tan cèlebre com el Posets no passa de ser una obvietat en aquests moments. Ara bé, ens podríem preguntar l'arrel d'aquesta celebritat i el sentit de qui realitza aquesta ascensió per "conquerir" la muntanya. Possiblement, un tant per cert molt alt de gent hi puja per afegir un número més a la seva llista de muntanyes assolides (s'estima que a l'Aneto hi pugen unes 7000 persones/any). Ara bé, no vull donar importància al fet de fer una llista o simplement de fer/conquerir un cim -activitats del tot plausibles i respectables-, sinó que la meva reflexió gira entorn a aquesta sensació d'anar lligats amb una corda imaginària quan tresquem per determinats punts a la muntanya, perquè de fet, de trescar no es fa a tot arreu -hi ha molt territori on trobar una persona és difícil-, sinó que aquesta sensació sol ser comuna a indrets on el gregarisme humà és més intens. Almenys a mi em passa. El dia del Turbón, on em vaig sentir lliure i solitari -i per cert, no massa lluny de la suposada aparició de l'òs-, no vaig notar la corda invisible fins ben a prop del cim.

Tot plegat em fa pensar en la raó última que motiva a fer muntanya, si realment hi ha darrera algun motiu espiritual o d'algun tipus de recerca interior i personal, o més aviat, no passa de ser una activitat difusa i quelcom superficial. De vegades, em pregunto què passaria si no hagués un llistat de 3000s, 4000s o 8000s, o també, què passaria si no existís la competició a diversos esports relacionats amb aquest medi. Una possible resposta seria que potser badaríem molt més, sense fites ni horaris, amb recorreguts molt més flexibles, sense tant gregarisme, etc., al cap i a la fi, activitats que bé podem realitzar molt més sovint, no les tenim pas privades, però que no acostumem a fer amb tanta asiduitat. Arribats a aquest punt -o potser més encertadament cruïlla-, i ja per acabar, ens podríem demanar i questionar personalment què tenim de nostre propi quan sortim a la muntanya i què ens imposa el gregarisme. Al capdavall, les nostres mateixes passes són les que ens permetran fer camí.

A sobre, el monte Igeldo des del monte Larrun
A sota, el monte Larrun des del Monte Igeldo