Durant els dies de vacances, s'amunteguen un munt de propostes que han anat madurant al llarg del període de no-vacances. Afortunadament, moltes quedaran verdes i hauran de madurar en una altra època, i entre proposta i proposta, queden dies lliures on la improvisació és el millor estímul. Són petites sortides, nascudes per generació espontània, que al capdavall deixen un molt bon record.
El dilluns pugem cap a Campelles. De poble hostil i ambient fred -aquesta és la meva impressió als 80s-, ha mutat a segona residència amb pretensions de qualitat. De fet, no ens aturem al poble, sinó que seguim cap al Pla de Prats on aquí sí que comencem la caminada. Tot i la presència de boletaires -a alguns els hi quedaria ample aquesta denominació...-, regna una certa tranquilitat de mig matí, amb un puixant i calent sol de migdia, i uns núvols que creixen com grans bolets a la banda del Puigmal. Prenem el camí que en destacat ascens mena al refugi de la Covil.
L'avetar, singularitat botànica de tota la comarca i fins i tot, dels Pirineus orientals, pateix una gestió definitivament deficitària -o sigui, talen com volen- des de fa una dècada llarga. La veritat
és que ja no és cap novetat, però més endavant quan trobem una eruga fent feines, ja ho trobarem una mica exagerat un festiu 15 d'agost. El cas és que mentre pugem xino-xano, anem recollint maduixetes, observant plantes i gaudint de les vistes que ofereix aquesta vessant. De l'avetar canviem cap a una pineda de pi negre d'aspecte sofert, on els dies d'hivern pica el fred de valent. El camí, marcat fa poc amb marques grogues d'Itinerànnia, desemboca a una pista que també fa poc han arreglat, així que tampoc ens estranya trobar un 4X4. Sense arribar als 2000 m, l'ambient és totalment d'alta muntanya. I és que som a la baga.
Després de visitar el refugi lliure, enfilem pels prats cap al cim de la Covil. La sobrepastura del bestiar modela la comunitat i per això abunden tant certs cards, i de retruc, els insectes amb ells associats. Darrera d'uns matolls marxen uns isards que no esperàvem i ja per fi, després d'altes negociacions infantils, superem el darrer desnivell i arribem a la carena, on curiosament (mai he sabut el per què) la fita cimera no és el punt més alt, sinó un avantcim. Com tantes altres vegades, bufa el vent des de la banda del Llobregat. Fa poc van muntar un pal marcador de la travessa d'Els Bastions: tinc curiositat per conéixer la seva durabilitat!
Esmerçada una estoneta en el dinar, continuem la trescada per l'ampla
carena direcció el sostre de la serra de Montgrony. Els núvols sembla que cridin festa i no tinc gaire clar si ens atraparà la pluja. Si més no, travessat el coll de Coma Ermada i guanyat el cim del Costa Pubilla (2056 m), iniciem el descens des d'un proper collet davallant amb ganes pel mig de la pineda -"pineda musgosa", tal i com les anomena el botànic Pere Montserrat-. L'Alina no és que s'adapti bé al terreny, inclús s'ho passa d'allò més bé fora de camí i mentrestant puc respirar tranquil. Aquest bosc sempre ofereix com un ambient misteriós, amb abundància de líquens recobrint les branques i tiges quasi nues dels pins negres, sense sotabosc i el fons extraordinari de la mola del Puigmal (avui tapat per les boires). 
Sembla com si en algun moment, en Dersu Uzala hagués de pujar perseguint algun ungulat siberià...
La imaginació és forta si la natura col·labora. Ara bé, a tocar de Coll Roig, les restes d'un búnquer són ben reals, l'origen del qual és degut a que el Caudillo també imaginava coses, com que potser els aliats
(o potser els alemanys) envairien Espanya després de la Guerra Civil. Del coll, sortim a la pista on trobarem l'eruga abans esmentada, i on trobarem també algun bolet interessant, però no dels culinaris, com uns preciosos bolets de tinta. Com el dia s'ha mig espatllat i amenaça pluja, ja anem tot de seguit i baixem directament pel Coll de Prat de Jou a cercar la pista que uneix Planoles i Campelles. Després de l'espant pels ulls d'una infant de sis anys d'observar per primera vegada un TÀBAC, el famós i terrible tàbac, tanquem una volta ben serena per la serra de Montgrony. Avui no hem vist el pigot negre, quina llàstima! Si la memòria no em falla, crec que fa vint-i-cinc anys del primer cop que vaig pujar al Costa Pubilla, així que a més a més de serena, una ocasió ben especial.
El dimarts vam estar també quatre hores per la muntanya, però en un recorregut molt més exigent, almenys per part meva, que vaig realitzar el clàssic 1532 m+, mentre l'Alina i la Lídia m'esperaven al Freser remullant-se.
Aquesta vegada he intentat anar lleuger, encara que comencés a una hora calenta: les 4 de la tarda.
La forta pujada central dels 6 primer kms (els 1500 m+) s'ha fet una mica feixuga, muscularment parlant, però a canvi m'he trobat molt bé de cardio i l'observació de fauna diversa li ha donat un punt entretingut. A partir dels 2100 m la boira ja tapava bona part del paisatge i hi ha hagut moments que no es veia gairebé res, com al coll de Torreneules, on el bè poliestereofònic d'un ramat d'ovelles properes però no visibles assolia certs nivells de música contemporània. Psicodèlies a part, al cim m'ha sobtat trobar escapçada la figura de ferro forjat dedicada a Sant Eudald.
Novament corrent enmig del vel fresc de la boira, saltant de pedra en pedra, novament un moment sublim quan la mateixa boira s'ha obert i tota la capçalera de la Coma de Vaca ha aparegut majestuosa. I el moment còmic quan un ramat d'isards, sorpresos per l'aparició no tan majestuosa del noi de la calça curta, han sortit esperitats en una coordinació digna del Llac dels cignes. I les marmotes, que no aprenen, que si fos el coyote ja les hauria mossegat, en fi... tots aquests amics que després trobarem a faltar!
Encara que com no mantinc massa bé la forma, de trompicons i reblincades n'hi ha hagut per donar i per vendre, però al final he complert escrupulosament el temps que havia promès: 3h 45min. Aquesta vegada m'he guanyat amb escreix el bany regenerador al Freser! I no m'allargo més!
El dilluns pugem cap a Campelles. De poble hostil i ambient fred -aquesta és la meva impressió als 80s-, ha mutat a segona residència amb pretensions de qualitat. De fet, no ens aturem al poble, sinó que seguim cap al Pla de Prats on aquí sí que comencem la caminada. Tot i la presència de boletaires -a alguns els hi quedaria ample aquesta denominació...-, regna una certa tranquilitat de mig matí, amb un puixant i calent sol de migdia, i uns núvols que creixen com grans bolets a la banda del Puigmal. Prenem el camí que en destacat ascens mena al refugi de la Covil.
L'avetar, singularitat botànica de tota la comarca i fins i tot, dels Pirineus orientals, pateix una gestió definitivament deficitària -o sigui, talen com volen- des de fa una dècada llarga. La veritat
és que ja no és cap novetat, però més endavant quan trobem una eruga fent feines, ja ho trobarem una mica exagerat un festiu 15 d'agost. El cas és que mentre pugem xino-xano, anem recollint maduixetes, observant plantes i gaudint de les vistes que ofereix aquesta vessant. De l'avetar canviem cap a una pineda de pi negre d'aspecte sofert, on els dies d'hivern pica el fred de valent. El camí, marcat fa poc amb marques grogues d'Itinerànnia, desemboca a una pista que també fa poc han arreglat, així que tampoc ens estranya trobar un 4X4. Sense arribar als 2000 m, l'ambient és totalment d'alta muntanya. I és que som a la baga.
Després de visitar el refugi lliure, enfilem pels prats cap al cim de la Covil. La sobrepastura del bestiar modela la comunitat i per això abunden tant certs cards, i de retruc, els insectes amb ells associats. Darrera d'uns matolls marxen uns isards que no esperàvem i ja per fi, després d'altes negociacions infantils, superem el darrer desnivell i arribem a la carena, on curiosament (mai he sabut el per què) la fita cimera no és el punt més alt, sinó un avantcim. Com tantes altres vegades, bufa el vent des de la banda del Llobregat. Fa poc van muntar un pal marcador de la travessa d'Els Bastions: tinc curiositat per conéixer la seva durabilitat!
Esmerçada una estoneta en el dinar, continuem la trescada per l'ampla
carena direcció el sostre de la serra de Montgrony. Els núvols sembla que cridin festa i no tinc gaire clar si ens atraparà la pluja. Si més no, travessat el coll de Coma Ermada i guanyat el cim del Costa Pubilla (2056 m), iniciem el descens des d'un proper collet davallant amb ganes pel mig de la pineda -"pineda musgosa", tal i com les anomena el botànic Pere Montserrat-. L'Alina no és que s'adapti bé al terreny, inclús s'ho passa d'allò més bé fora de camí i mentrestant puc respirar tranquil. Aquest bosc sempre ofereix com un ambient misteriós, amb abundància de líquens recobrint les branques i tiges quasi nues dels pins negres, sense sotabosc i el fons extraordinari de la mola del Puigmal (avui tapat per les boires). 
Sembla com si en algun moment, en Dersu Uzala hagués de pujar perseguint algun ungulat siberià...
La imaginació és forta si la natura col·labora. Ara bé, a tocar de Coll Roig, les restes d'un búnquer són ben reals, l'origen del qual és degut a que el Caudillo també imaginava coses, com que potser els aliats
(o potser els alemanys) envairien Espanya després de la Guerra Civil. Del coll, sortim a la pista on trobarem l'eruga abans esmentada, i on trobarem també algun bolet interessant, però no dels culinaris, com uns preciosos bolets de tinta. Com el dia s'ha mig espatllat i amenaça pluja, ja anem tot de seguit i baixem directament pel Coll de Prat de Jou a cercar la pista que uneix Planoles i Campelles. Després de l'espant pels ulls d'una infant de sis anys d'observar per primera vegada un TÀBAC, el famós i terrible tàbac, tanquem una volta ben serena per la serra de Montgrony. Avui no hem vist el pigot negre, quina llàstima! Si la memòria no em falla, crec que fa vint-i-cinc anys del primer cop que vaig pujar al Costa Pubilla, així que a més a més de serena, una ocasió ben especial.
El dimarts vam estar també quatre hores per la muntanya, però en un recorregut molt més exigent, almenys per part meva, que vaig realitzar el clàssic 1532 m+, mentre l'Alina i la Lídia m'esperaven al Freser remullant-se.
Aquesta vegada he intentat anar lleuger, encara que comencés a una hora calenta: les 4 de la tarda.
La forta pujada central dels 6 primer kms (els 1500 m+) s'ha fet una mica feixuga, muscularment parlant, però a canvi m'he trobat molt bé de cardio i l'observació de fauna diversa li ha donat un punt entretingut. A partir dels 2100 m la boira ja tapava bona part del paisatge i hi ha hagut moments que no es veia gairebé res, com al coll de Torreneules, on el bè poliestereofònic d'un ramat d'ovelles properes però no visibles assolia certs nivells de música contemporània. Psicodèlies a part, al cim m'ha sobtat trobar escapçada la figura de ferro forjat dedicada a Sant Eudald.
Novament corrent enmig del vel fresc de la boira, saltant de pedra en pedra, novament un moment sublim quan la mateixa boira s'ha obert i tota la capçalera de la Coma de Vaca ha aparegut majestuosa. I el moment còmic quan un ramat d'isards, sorpresos per l'aparició no tan majestuosa del noi de la calça curta, han sortit esperitats en una coordinació digna del Llac dels cignes. I les marmotes, que no aprenen, que si fos el coyote ja les hauria mossegat, en fi... tots aquests amics que després trobarem a faltar!
Encara que com no mantinc massa bé la forma, de trompicons i reblincades n'hi ha hagut per donar i per vendre, però al final he complert escrupulosament el temps que havia promès: 3h 45min. Aquesta vegada m'he guanyat amb escreix el bany regenerador al Freser! I no m'allargo més!
0 comentaris:
Publica un comentari