Tuc de Mulleres. L'anticrònica

En aquests temps de cròniques èpiques, curses infinites, fòrums curulls de propostes mimètiques i resistències al límit, nogensmenys, de blogs a rebentar d'esbufecs, i tot sigui dit, amb certa pudor de suat, em ve de gust explicar la no ascensió -i per tant, rotund fracàs- a un cim dels Pirineus, anomenat -a tot arreu així l'anomenen, i per tant, jo no seré menys- el 3000 més fàcil.

Quan sona el despertador, el meu Casio estimat, company de nombroses fatigues, automàticament l'aturo amb poca esma i continuo sobat a sobre el llit. Més tard, passades les nou, em llevo com ressacós. La previsió és clara: temps inestable i alta probabilitat de xàfec i tempesta a les muntanyes. Miro per la finestra i és evident que des de qualsevol punt d'El Pont de Suert, allò que puja entapissat de tot de vegetals són les anomenades muntanyes, així que aviat començarà a ploure. Efectivament, el radar del meteocat ho corrobora, però després d'esmorzar dos donuts -també ressacosos dins el seu embolcall-, les coses ja es veuen d'una altra manera i em deixo endur per la inèrcia de la proposta vespertina.

Tot just sortint de l'habitació, la Neus ojo-avizor ja em demana que faré, i sense immutar-se per la meva resposta, em desitja bona sort. Conduint per la carretera, faig càlculs de com recuperar eixes hores que a muntanya són tan valuoses, i no me'n surto. Segurament no trobaré a ningú, marxant tan tard i amb uns núvols que treuen el nas des del cantó aranès i que ja anuncien la pedregada. Vaig tard, però abans que res, honrado. O más vale muerto que sencillo. Imagina't que trobés uns coneguts: "Què Luigi? Que no saps que per fer un 3000 s'ha de sortir a punt d'alba?" I és clar, jeje, se'm quedaria la cara llarga sense saber què dir, jeje, com si fos davant d'en Jordi Hurtado, jeje. Allargant aquest paràgraf, explicaré que dos dies abans a Bossòst, ja em va aturar una bici -jo anava totalment d'incògnit, en pla gavatxo de rebaixes- i vés per on que era en Danistal!

El cas és que amb el nou puto-túnel de Vielha, ja no sabia quina sortida agafar. La primera, és clar, errada. Després, agafo la bona, i veient el nombre de cotxes aparcats, sé que-no-estaré-sol (sintonia d'"Encuentros en la tercera fase", o cançó de Nino Bravo al uso). A l'horitzó, les boires dansen a la testa del Tuc de Mulleres (atenció, no són "mujeres" en asturià), o Mulheres, o Molières, o vés a saber què! Bé, amb el vent xiulant a les orelles, més tard o més d'hora caurà aigua del cel, però continuo amb el meu r.e.p.t.e. personal (Pronunciese Como Es Debido). Em vaig entretenint mirant aquesta má-de-Déu de floretes tan maques que poblen la zona. Vaig girant-me, cercant la llum del sol que acaba desapareixent a les crestes diverses i com no podia ser d'una altra manera, com també li passa a la Heidi (a la Deluxe edition), fico els peus a un bassal. Però... és una bassal de muntanya, impossible is nothing!

De fet, ara ja hauria de ser a l'hotel, feta la piulada al facebook i recollit mil-i-un "m'agrada" i comentaris varis sobre heroicitats, sumatoris de kms, enumeracions de glòbuls vermells, enveges diverses i alguna estirada d'orelles. Però no, només porto un km i ja ha començat a ploure. Poc moviment veig, només alguna branca pel vent, quan m'adono que està més que clar que tothom és a l'Aneto: si és que no m'entero de la pel·lícula! Ara bé, segueixo amunt, con dos cuollones.

A l'alçada de les mulleres (repetim, no són "mujeres" en asturià... què més voldria!) el camí s'esvaeix i caldrà seguir les fites. Malament rai, ja que la meva conversió d'excursionista en corredor de muntanya m'ha capacitat últimament per només seguir cintes de plàstic. O sigui, que em perdo. I ara vindria la part emocionant i valerosa, però amic lector, avui la lectura només tractarà sobre errades i "desatinos", així que ara és el millor moment per abandonar l'autobús de la lectura, si així és desitja. Per si de cas, queda dit.

Doncs estàvem al camí perdut. I aviat retrobat, ja que anant pel fons de la vall seria totalment d'ineptes no aconseguir retrobar-lo, tothora que pitjors coses s'han vist. De la pluja, rebem amb els braços oberts (perquè em vaig vestint amb la capelina) la calamarsa, fina, freda i sempre indesitjada. Tocaria retirada però decideixo anar més amunt, guardar la rèflex digital, i arribar fins el refugi. De fet, no m'he mirat tampoc el mapa, però ara ja estic segur que no em trobaré cap conegut/da perquè plou amb ganes i començo a anar xop. Sota el xàfec, sol a la muntanya, amb una mica de fred i amb la única companyia de les primeres congestes, vaig pensant coses diverses, concentrant el pensament tot sovint en un únic punt en concret, o sigui, el mantra del dia: la pizza del dinar. Siguem realistes: què bé que s'està menjant pipes al sofà!

Darrera d'una pujada interminable per salvar una cascada, fent marrades amb les sabates xopes, els peus freds, i desencisat de les dotze del migdia, per fi es veu el refugi metàl·lic de la FEEC, on podré descansar. Quan hi arribo, tot just marxen quatre excursionistes que no em veuen -o si ho fan, deuen pensar "Què Luigi? Que no saps que per fer un 3000 s'ha de sortir a punt d'alba?"-, i em quedo amb el dubte d'on cuollons van muntanya amunt amb la que està caient (?). I arriba el moment brillant del dia. Ja ho sé: deuen anar a l'Aneto!

Dins el refugi -on diria que Farruquito s'hi sentiria molt agust- vaig a seure a una cadira de tres potes, de les dues que hi ha. Amb prou feines sé on deixar la samarreta xopa i per poc previsor que sigui, porto una altra samarreta (tècnica, o sia, de skyrunner championship, of course). Què cuollons es pensa aquesta muntanya, que podrà amb mi? Doncs sí.

La pluja continua caient incensant, va a moments, i jo només penso en la pizza i en l'horari del Super-Plus, no sigui que em tanquin. Aquí la grandesa de la muntanya. Aprofito per tancar el GPS, que s'està tornant boig a dins del refugi, pobret. Odio aquests aparatets. Semblen molt autosuficients i eixerits, però tothom sap que sota una roca amoltonada de 30 kgs no són ben bé res, simplement serien maquinària inerme. O vés per on, contaminació mediambiental. En fi, que va a parar al costat de la rèflex digital, la qual va rient a dins la motxilla.

I... aixxxx, la crònica s'acaba, de la resta per molt que ho expliqui no se'n parlarà. Amic lector, si has arribat fins aquí, l'esforç haurà estat proporcional a pujar un 3000, tot i que senzillet -bé,no n'estic pas massa segur-, però sàpiques del cert que la pizza mediterrània era a l'expositor del Super-Plus d'El Pont, tota i únicament per mi.