Encara que aquesta vegada ha estat inèdita doncs voluntàriament no he acabat la cursa, o sia, he decidit abandonar, estic força content de l'experiència viscuda durant un bon grapat d'hores a Andorra. De fet, tal com havia anunciat en aquest blog, ja em trobava de "vacances" totals atlètiques i el pòsit dels últims mesos era tan minso que poca cosa podia fer davant la burrada de xifres d'aquest ultratrail (maleïda paraula... no li podrien dir en algun llenguatge ibèric?). Al final, tot i les meves negatives, la Lídia va perseverar i només va faltar el petit gran cop de mà del Xavier per aprofitar la inscripció que havia fet molts mesos enrera, ben bé a la prehistòria. Així que divendres cap a Andorra, a intentar fer el màxim de recorregut, a gaudir-lo al màxim i també acompanyar els companys del Koala's Team i ajudar quan fos necessari.
La festa comença tot just a Oliana, on coincideixo amb en Ramón i la resta del Komando de Hueska: Javi, Teíto i David. La opinió és unànime: la intenció és acabar i el respecte màxim. Ja al País dels Pirineus -on el caòtic trànsit continua sent el seu màxim exponent- pujo fins a Ordino on recullo la bossa del corredor i tot seguit assisteixo al briefing (una altra paraula maleïda...) on hi regna la expectació dels concerts dels Rolling Stones. Los nervios a flor de piel. Si fins i tot en Salvador Calvo estava com un flam! Retrobada amb molts companys, per mi un dels al.licients, tot i que em sento una mica amb complex d'inferioritat. Poc després, amb en Xavier i en Raül baixem fins a la Massana a descansar, a una mínima habitació d'hotel que no està a cap dels nostres noms. La programació del canal internacional no convida a dormir i efectivament, no ho fem. Això sí, la cervesa no falta ni la llauna de tonyina, marca del Koala's Team. Que tremolin els defensors de la maltodextrina! Omplim les hores restants xerrant del més enllà i del més cap aquí, no tot havia de ser surrealista! De nou a Ordino, esperant el bus que ens durà cap a Arcalís, nova retrobada amb amics, entre ells l'Albertus, fitxatge estrella d'última hora i component essencial del Koala's Team. També gaudim de companyia femenina, inclús internacional. Segons un estudi de la Universitat de Michigan, això últim manté i fins i tot augmenta la trempera pre-competitiva. Que n'aprenguin!
Mitja hora abans de la sortida, ens tanquen a una pleta asfaltada on anem tots disfressats de les maneres més enginyoses. Tot està pensat per la supervivència. En aquells moments encara no estava massa mentalitzat i em trobava enraonant sobre el sentit del recorregut: no sé com, pensava que seria horari, però vés per on la gentada correria en sentit contrari. Com aleshores la meva sapiència muntanyenca havia quedat en entredit, ara mateix la reafirmo dient que jo SÍ ja havia pujat al Comapedrosa, joer, i que per tant, sabia on era. Encara que ben mirat, de nit tot es veia fosc. Bé, el cas és que d'una manera o una altra, la passejada seria excessiva i... ¡yo con estos pelos! Per fi sona la música -la última escena del Príncep Igor de Borodin (¡)- i apa, marica l'últim! Perquè, com a mínim, els del davant surten cagant llets. A les 0 o'clock!
De bon principi intento no perdre els companys. Sempre m'agrada anar al meu aire, però avui no tinc l'esperit fort com per marxar tot sol. Emociona sentir la cridòria dels voluntaris i familiars animant. Anem baixant per asfalt fins enllaçar a un corriol que encara davalla més fortament. Sobta molt veure per davant i per darrera la corrua de llumets dels frontals enmig de negra nit. De tant en tant, anem paral.lels a la carretera i comprovem que els cotxes ens van seguint, animant tot el possible. Fa calor, comencem a suar i la veritat és que em sento feliç de ser aquí en aquests moments, tot i que una part meva encara renega. Mentrestant m'ha abandonat la mandra i anem dient parides, trencant el gel, si fem això és perquè ens agrada i no tenim cap obligació. L'estona passa i el cos de mica en mica va agafant el ritme, impropi d'un dia normal a aquestes hores. Aleshores m'adono que al cel haurien de brillar les estrelles però en canvi no es veu res, tot i la lluna quasi plena. Amb la tonteria -que entre uns i altres no ens abandonarà- arribem a Llorts.
Nou "bany de masses" i primera pujada seriosa. Pocs minuts després ens hem d'aturar a canviar-nos de roba. Ens adelanten una gran quantitat de corredors, cosa que impacienta l'Albertus, així que novament en marxa, intento marcar al davant un ritme sabrosón però no massa viu. Tot plegat la incertesa dels ritmes serà ben patent, no sabrem del cert si anem dosificant convenientment, doncs 107 kms són molts kms pujant i baixant muntanyes. El cas és que adelantem la colla abans esmentada -menuda tonteria allà al km.10- i de mica en mica, la cosa es posa més i més empinada. Com tots els desnivells siguin així, estem arreglats! Anem pujant cap a la carena i tot i la foscor, el punt de referència són els llumets dels frontals, com una bella i petita serp lluminosa enmig de la negror de la muntanya. Comencen a caure quatre gotes, fredes, erràtiques, no desitjades. Certament, el cel està tapat.
Aviat tenim pluja, però no ens tapem, seguim guanyant alçada i ja es nota la fresca. Pel terreny ja es veu que hem pujat als prats i de seguida dominarà la roca. La pluja comença a caure amb més alegria i finalment a una tartera ens vestim amb els xubasqueros. Ara en Raül podrà testar la utilitat de la peça d'1 euro que va comprar a un basar xino... El festival tot just comença i les relliscades enlenteixen el pas. Un cop al llom de la muntanya, a més de 2600 m, bufa un vent fred no massa acollidor i aleshores apareixen els flashos, no dels paparazzi, sinó dels llamps que cauen molt a prop... La tempesta gira cap a on som i en un moment la tenim a sobre... Llum i espetec, llum i espetec... Houston, Houston, ¡sálvese quién pueda!... Aquesta sí que és la "cresta corrible" que van anunciar al briefing! La veritat és que el moment és seriós i més val actuar amb seny i rapidesa. Correm avall tot el possible fins a mig vessant, empapats i aterits de fred. Ens reagrupem i seguim davallant. Fem càbales sobre el destí de la cursa quan trobem un control on no saben informar-nos.
Trotem i caminem per un corriolet que travessa una pineda, flanquejant la muntanya i una vegada allunyades les llampegades -no així la pluja, que seguirà caient intermitentment- recuperem el bon humor. Novament en pujada, travessem uns prats entollats i veiem més enllà tot de llumetes: el refugi del Pla de l'Estany. Aquí ensopeguem amb una aglomeració total de gent, gairebé no es pot ni avituallar i en certa manera, recorda les restes d'una guerra: gent morta de fred, altres que pleguen camí d'Arinsal, alguns lesionats, comentaris no massa positius... aleshores des de la organització anuncien que la cursa continua, però sense fer els últims 100 m de desnivell fins el cim del Comapedrosa, tindrem com a mínim 3 hores seguides de bon temps... si més no, mengem, canviem de roba i després d'una estona, decidim continuar, una mica moixos, tot sigui dit...
El camí s'enfila de valent per una típica tartera d'aquesta banda dels Pirineus: llosses mitjanes recobertes de líquens relliscosos. Continua negra nit i jo en comptes de sortir fresc se m'entravessa i em començo a marejar, pujant moltíssim les pulsacions. No puc seguir el ritme de l'Albertus, però en Raül també vacil.la. Vaig reduint i regulant, passa l'estona i no milloro. Quin greuge! Procuro no forçar doncs no vull vomitar. Els companys m'esperen, em canvio novament de roba i ara sí que em noto millor, però veig que la fatiga ha aparegut molt abans del que preveia. Amb la conya que portem! Els llumets es perden a l'horitzó, aquesta ascensió és de primera! De tant en tant trobem a gent tirada pel "camí", ens adelanta algú, adelantem nosaltres... la cursa és viva! Sempre molt ben senyalitzat i en un ambient bellíssim d'alta muntanya amb les primeres clarors matinals.
El road-book (ho estic mirant ara) ja ho deia "subida muy severa... hacemos un desnivel de 900m sobre 2 quilómetros". Ens cau una minutada mentre fem equilibris entre pedres basculants i blanques congestes. Puges i puges i el petit port no apareix. Tot és bàsicament mental, cal agafar un ritme personal adient, però si no t'ho coneixes es fa dur, els bessons a punt d'explotar. Entre bromes superem la tartera final i al coll ens rep un cantaire amb un sac de gemecs, que no sé si pel fred o el cansament, desafina més que el Fari -q.e.p.d.- en un karaoke. Descanso breus instants per contemplar meravellat la sortida del sol (...moment místic...). Fot molt fred i més val marxar.
Els companys ja han pres las de villadiego i aprofito per tirar alguna foto més. Potser fa quinze anys que hi vaig ser aquí, però ho recordava una mica més amable. Voregem l'estany Negre, amb prudència per no relliscar a la congesta que l'orna i no mullar-nos una mica més. És sensacional. Bellesa pura. Sóc conscient que bado massa, no estic ficat en cursa, la fatiga creix i resten quasi 90 kms i portem 6 hores... la opció més natural comença a prendre forma: abandonar. Els companys ja són com puntets molt més avall, així que decideixo fer un descens més consistent a veure si em desperto, el cos s'activa i no estic tant fatigat. Definitivament, em falta rodatge, al refugi del Comapedrosa em sento muscularment cansat. La decisió ja està presa. Pujant a la Portella de Safons em sento malament per no poder seguir amb els companys (quin grup més maco!), però estic molt alegre pel camí realitzat i per la bona experiència conjunta (filosofia Ramon Anglada, que malauradament també hi hauria de ser avui amb nosaltres i no ha pogut venir). Ara vaig seguint-los pel corriol amb una descarada inèrcia i al coll de la Botella, després de 8h 40min, finalment plego. Això sí, menjo meló. Meló per esmorzar: ¡toma ya!
Des de la organització no ens informen del canvi de recorregut. De fet, pensàvem que encara restaven 80 kms amb totes les seves hores, de dia i de nit. Potser sabent-ho hagués continuat, qui-ho-sap, sembla ultra ficció, però de totes totes no hi ha marxa enrera i continuo molt satisfet del camí realitzat i des d'aquí vull agrair la companyia del Xavier, en Raül i l'Albertus. He rebut molt més del que jo he donat a canvi.
Ara bé, les eines ja les començo a esmolar de cara a l'any vinent...
La festa comença tot just a Oliana, on coincideixo amb en Ramón i la resta del Komando de Hueska: Javi, Teíto i David. La opinió és unànime: la intenció és acabar i el respecte màxim. Ja al País dels Pirineus -on el caòtic trànsit continua sent el seu màxim exponent- pujo fins a Ordino on recullo la bossa del corredor i tot seguit assisteixo al briefing (una altra paraula maleïda...) on hi regna la expectació dels concerts dels Rolling Stones. Los nervios a flor de piel. Si fins i tot en Salvador Calvo estava com un flam! Retrobada amb molts companys, per mi un dels al.licients, tot i que em sento una mica amb complex d'inferioritat. Poc després, amb en Xavier i en Raül baixem fins a la Massana a descansar, a una mínima habitació d'hotel que no està a cap dels nostres noms. La programació del canal internacional no convida a dormir i efectivament, no ho fem. Això sí, la cervesa no falta ni la llauna de tonyina, marca del Koala's Team. Que tremolin els defensors de la maltodextrina! Omplim les hores restants xerrant del més enllà i del més cap aquí, no tot havia de ser surrealista! De nou a Ordino, esperant el bus que ens durà cap a Arcalís, nova retrobada amb amics, entre ells l'Albertus, fitxatge estrella d'última hora i component essencial del Koala's Team. També gaudim de companyia femenina, inclús internacional. Segons un estudi de la Universitat de Michigan, això últim manté i fins i tot augmenta la trempera pre-competitiva. Que n'aprenguin!
Mitja hora abans de la sortida, ens tanquen a una pleta asfaltada on anem tots disfressats de les maneres més enginyoses. Tot està pensat per la supervivència. En aquells moments encara no estava massa mentalitzat i em trobava enraonant sobre el sentit del recorregut: no sé com, pensava que seria horari, però vés per on la gentada correria en sentit contrari. Com aleshores la meva sapiència muntanyenca havia quedat en entredit, ara mateix la reafirmo dient que jo SÍ ja havia pujat al Comapedrosa, joer, i que per tant, sabia on era. Encara que ben mirat, de nit tot es veia fosc. Bé, el cas és que d'una manera o una altra, la passejada seria excessiva i... ¡yo con estos pelos! Per fi sona la música -la última escena del Príncep Igor de Borodin (¡)- i apa, marica l'últim! Perquè, com a mínim, els del davant surten cagant llets. A les 0 o'clock!
De bon principi intento no perdre els companys. Sempre m'agrada anar al meu aire, però avui no tinc l'esperit fort com per marxar tot sol. Emociona sentir la cridòria dels voluntaris i familiars animant. Anem baixant per asfalt fins enllaçar a un corriol que encara davalla més fortament. Sobta molt veure per davant i per darrera la corrua de llumets dels frontals enmig de negra nit. De tant en tant, anem paral.lels a la carretera i comprovem que els cotxes ens van seguint, animant tot el possible. Fa calor, comencem a suar i la veritat és que em sento feliç de ser aquí en aquests moments, tot i que una part meva encara renega. Mentrestant m'ha abandonat la mandra i anem dient parides, trencant el gel, si fem això és perquè ens agrada i no tenim cap obligació. L'estona passa i el cos de mica en mica va agafant el ritme, impropi d'un dia normal a aquestes hores. Aleshores m'adono que al cel haurien de brillar les estrelles però en canvi no es veu res, tot i la lluna quasi plena. Amb la tonteria -que entre uns i altres no ens abandonarà- arribem a Llorts.
Nou "bany de masses" i primera pujada seriosa. Pocs minuts després ens hem d'aturar a canviar-nos de roba. Ens adelanten una gran quantitat de corredors, cosa que impacienta l'Albertus, així que novament en marxa, intento marcar al davant un ritme sabrosón però no massa viu. Tot plegat la incertesa dels ritmes serà ben patent, no sabrem del cert si anem dosificant convenientment, doncs 107 kms són molts kms pujant i baixant muntanyes. El cas és que adelantem la colla abans esmentada -menuda tonteria allà al km.10- i de mica en mica, la cosa es posa més i més empinada. Com tots els desnivells siguin així, estem arreglats! Anem pujant cap a la carena i tot i la foscor, el punt de referència són els llumets dels frontals, com una bella i petita serp lluminosa enmig de la negror de la muntanya. Comencen a caure quatre gotes, fredes, erràtiques, no desitjades. Certament, el cel està tapat.
Aviat tenim pluja, però no ens tapem, seguim guanyant alçada i ja es nota la fresca. Pel terreny ja es veu que hem pujat als prats i de seguida dominarà la roca. La pluja comença a caure amb més alegria i finalment a una tartera ens vestim amb els xubasqueros. Ara en Raül podrà testar la utilitat de la peça d'1 euro que va comprar a un basar xino... El festival tot just comença i les relliscades enlenteixen el pas. Un cop al llom de la muntanya, a més de 2600 m, bufa un vent fred no massa acollidor i aleshores apareixen els flashos, no dels paparazzi, sinó dels llamps que cauen molt a prop... La tempesta gira cap a on som i en un moment la tenim a sobre... Llum i espetec, llum i espetec... Houston, Houston, ¡sálvese quién pueda!... Aquesta sí que és la "cresta corrible" que van anunciar al briefing! La veritat és que el moment és seriós i més val actuar amb seny i rapidesa. Correm avall tot el possible fins a mig vessant, empapats i aterits de fred. Ens reagrupem i seguim davallant. Fem càbales sobre el destí de la cursa quan trobem un control on no saben informar-nos.
Trotem i caminem per un corriolet que travessa una pineda, flanquejant la muntanya i una vegada allunyades les llampegades -no així la pluja, que seguirà caient intermitentment- recuperem el bon humor. Novament en pujada, travessem uns prats entollats i veiem més enllà tot de llumetes: el refugi del Pla de l'Estany. Aquí ensopeguem amb una aglomeració total de gent, gairebé no es pot ni avituallar i en certa manera, recorda les restes d'una guerra: gent morta de fred, altres que pleguen camí d'Arinsal, alguns lesionats, comentaris no massa positius... aleshores des de la organització anuncien que la cursa continua, però sense fer els últims 100 m de desnivell fins el cim del Comapedrosa, tindrem com a mínim 3 hores seguides de bon temps... si més no, mengem, canviem de roba i després d'una estona, decidim continuar, una mica moixos, tot sigui dit...
El camí s'enfila de valent per una típica tartera d'aquesta banda dels Pirineus: llosses mitjanes recobertes de líquens relliscosos. Continua negra nit i jo en comptes de sortir fresc se m'entravessa i em començo a marejar, pujant moltíssim les pulsacions. No puc seguir el ritme de l'Albertus, però en Raül també vacil.la. Vaig reduint i regulant, passa l'estona i no milloro. Quin greuge! Procuro no forçar doncs no vull vomitar. Els companys m'esperen, em canvio novament de roba i ara sí que em noto millor, però veig que la fatiga ha aparegut molt abans del que preveia. Amb la conya que portem! Els llumets es perden a l'horitzó, aquesta ascensió és de primera! De tant en tant trobem a gent tirada pel "camí", ens adelanta algú, adelantem nosaltres... la cursa és viva! Sempre molt ben senyalitzat i en un ambient bellíssim d'alta muntanya amb les primeres clarors matinals.
El road-book (ho estic mirant ara) ja ho deia "subida muy severa... hacemos un desnivel de 900m sobre 2 quilómetros". Ens cau una minutada mentre fem equilibris entre pedres basculants i blanques congestes. Puges i puges i el petit port no apareix. Tot és bàsicament mental, cal agafar un ritme personal adient, però si no t'ho coneixes es fa dur, els bessons a punt d'explotar. Entre bromes superem la tartera final i al coll ens rep un cantaire amb un sac de gemecs, que no sé si pel fred o el cansament, desafina més que el Fari -q.e.p.d.- en un karaoke. Descanso breus instants per contemplar meravellat la sortida del sol (...moment místic...). Fot molt fred i més val marxar.
Els companys ja han pres las de villadiego i aprofito per tirar alguna foto més. Potser fa quinze anys que hi vaig ser aquí, però ho recordava una mica més amable. Voregem l'estany Negre, amb prudència per no relliscar a la congesta que l'orna i no mullar-nos una mica més. És sensacional. Bellesa pura. Sóc conscient que bado massa, no estic ficat en cursa, la fatiga creix i resten quasi 90 kms i portem 6 hores... la opció més natural comença a prendre forma: abandonar. Els companys ja són com puntets molt més avall, així que decideixo fer un descens més consistent a veure si em desperto, el cos s'activa i no estic tant fatigat. Definitivament, em falta rodatge, al refugi del Comapedrosa em sento muscularment cansat. La decisió ja està presa. Pujant a la Portella de Safons em sento malament per no poder seguir amb els companys (quin grup més maco!), però estic molt alegre pel camí realitzat i per la bona experiència conjunta (filosofia Ramon Anglada, que malauradament també hi hauria de ser avui amb nosaltres i no ha pogut venir). Ara vaig seguint-los pel corriol amb una descarada inèrcia i al coll de la Botella, després de 8h 40min, finalment plego. Això sí, menjo meló. Meló per esmorzar: ¡toma ya!
Des de la organització no ens informen del canvi de recorregut. De fet, pensàvem que encara restaven 80 kms amb totes les seves hores, de dia i de nit. Potser sabent-ho hagués continuat, qui-ho-sap, sembla ultra ficció, però de totes totes no hi ha marxa enrera i continuo molt satisfet del camí realitzat i des d'aquí vull agrair la companyia del Xavier, en Raül i l'Albertus. He rebut molt més del que jo he donat a canvi.
Ara bé, les eines ja les començo a esmolar de cara a l'any vinent...
16 comentaris:
Tal i com em vares explicar per telefon, bona crònica i com has dit, Un dels objectius del 2010, espero que a part de gaudí del camí, poguem gaudí de l'arribada.
Ens veiem
Luigi molt bona crònica i bon video il.lustratiu!
Em sembla que som uns quants que tornarem a estar amb les eines esmolades per l'any vinent, a veure com respon l'organització. Que segur que faran bona feina!
Apa, salut i ens veiem!!
Ànims Lluís, m'agrada que sapigues veure sempre la part positiva de les coses, que evidentment sempre hi és, però fa falta tenir aquest esperit teu tan obert per fer-ho.
Moltes felicitats i l'any vinent...caurà, segur!
Doncs les haurem d'esmolar, jijijiji....
Salut.
"Vaia" matxacada us vareu fotre...
Quan vaig pasar per la congesta de l'estany negre poques hores desprès de vosaltres poc m'imaginava la moguda que hi havia hagut a la nit per allà.
Salut !
Com diu en Bodi, esmola, esmola... però esmola bé !!!
Lluís, molt bona crònica (om m'estic mal acostumant...) i millor decissió presa. Com em vas dir, les muntanyes resten al mateix lloc i continuen esperant-nos.
Em breu les compartirem.
Fins ara.
No dubtis que tornarem a prendre la sortida! més preparats no ho sé, però de moral portarem la mateixa o més. Ho dic pq anaves animat i divertit, que és el q compta. Ara bé, no massa preparat per patir. La tarda de divendres i el matí de dissabte va ser dels q es recorden sempre. Per cert, et va agradar Ice Age 2?
Gràcies pels vostres comentaris.
Raülete - Pensa que d'on no n'hi ha no en raja, així de senzill, no em calia patir. La cursa acaba quan tornes amb els teus. I espero que hagis après que un pitrall no et salva dels llamps ni d'una hipotèrmia...
(No he vist Ice Age 2)
Et dono tota la raó. Per una cursa així cal motivació i moltes altres coses. La tempesta no em va fer massa gràcia i el pitrall suposo q no tapa gaire...
Una experiència collonuda!
sort!!!
Molt bona crònica! Jo també vaig córrer i em va agafar la tronada pujant al Comapedrosa, així que abans del fred vaig patir bastanta por. Després les sensacions van ser molt similar a les teues, però com al Coll de la Botella ens van dir que havien fet canvis em vaig decidir a continuar i vaig poder acabar. Això sí, per a l'any vinent toca preparar-ho molt millor per poder gaudir d'una cursa que acabarà sent mítica.
Bona crònica!
L'any que ve, a tornar-hi!
A mi em sembla una animalada, però ha de ser molt xulo.
A cuidar-se.
Luigi, satisfet ho has d'estar, sí senyor! Malgrat que sempre hi ha una primera vegada...
He vist el vídeo. De veritat van pujar la gaita fina allà dalt???
Agus - Benvingut al blog!
Jordi Casanovas - Potser fa tres anys a la Travessa Massana-Ordino hi havia un paio a 2700 m també tocant un sac de gemecs. No sé si són andorrans... o de Bilbao!
Ei Luigi!!
Clar que sí, l'any que ve a tornar-hi... i ja pots comptar amb nosaltres per el suport moral i logístic. Una abraçada.
Hola Alba, sense la teva ajuda moral i logística, està clar que l'empresa no tindria èxit. Gràcies novament. Records al Marc
Nen ets un crack!!!
I la crònica em fica la gallina de piel....casi em fico el xubasquero i em tiro a terra pels llamps.
Enhorabona i l'any vinent a tornar-hi
PD Canvio "ultratrail" per "demà torno" molt bo jajaja
Publica un comentari