Puig de Bassegoda

Diumenge, 16 de novembre
Sadernes
26,4 km - 1380 m+ - 5h 34min

D'aquesta manera tan rotunda, curiosa i prefabriana, l'escriptor olotí Marià Vayreda descrivia el 1904 a la seva novel.la "La punyalada" les terres que senyoreja el Puig de Bassegoda. Les coses hi han canviat força, no cal negar-ho, però l'esperit de la contrada crec que continua sent el mateix. L'Alta Garrotxa mai decep, i un cop hi has anat una vegada, el cuquet de les ganes de tornar-hi només fa que començar a créixer.

Dissabte a la tarda rebo una trucada d'en Ramon: serà baixa a la Marxa Rupit-Taradell, objectiu conjunt d'aquest diumenge. Aleshores em fa trontollar la proposta i decideixo canviar de plans, consultant en Xavier, que a última hora també ens havia d'acompanyar. De fet, no les tinc totes, arrossego agulletes del divendres, estic cansat, tinc mal de panxa i a més a més, pateixo un insidiós flemó. Per tant, considero més prudent fer una sortida a la nostra bola i reduir quilometratge.

Deixem el cotxe a Sadernes, al costat de l'Hostal i l'església de Santa Cecília, punt típic d'inici de molts recorreguts per la zona. A un quart de vuit fa un fred intens, ha gelat lleugerament i ens anem escalfant anant al trot. Els primers kms per la pista són fàcils, passem pel coll d'ampolla de Castell Sespasa, a on en Xavier hi havia escalat feia anys i a on també hi sol passar el vent creant estranyes sonoritats. Això sí, parlo del dia que el vent hi bufa amb ganes, doncs avui regna una total placidesa. Bé, una freda placidesa que al llarg del matí esdevindrà placidesa a seques.

Passem al costat del corriol que porta al pont d'en Valentí, nosaltres seguim pista amunt, per poc després girar a l'esquerra per anar a travessar la riera de Sant Aniol per les passeres de la farga. No cal mullar-se travessant la riera, doncs no hi baixa prou aigua, però volem guardar-nos una imatge amb la càmera: una tènue boira dansa sobre el llit del riu que, talment sembla adormit. El paisatge es va obrint i al fons guaitem el vigilant del cor de la vall: el Brull. A tot arreu, densos i intricats boscos fins allà on es perd la vista, cims abillats amb llargaruts i estrets cingles com collars i un cel blau intens d'una gran claredat i transparència.

Adelantem una colla excursionista, i aviat canviem de ritme a l'alçada de la resclosa del Gomarell. Reduim la passa i caminem, no tenim pas pressa. El corriol esdevé -en terminologia de corredor- tècnic i cal anar amb compte trescant per aquestes pedres tan i tan pulides. Amb pluja representa un maldecap, però avui el camí és sec i es pot anar contemplant les gorges de Sant Aniol, de merescuda fama. Ens endinsem al cor de l'Alta Garrotxa, els paisatges són fantàstics i ens trobem ben sols. És lògic, donat que fins aquí només es pot arribar a peu i encara és d'hora per l'època. El sol no arriba a tocar aquest cantó i encara passarà estona fins que el veiem.

Canviem de vessant a l'alçada del Salt de la Núvia, on la riera s'amanseix. En Xavier travessa a l'altra banda per un pont nou de trinca: la història és que fins fa poc s'havia de travessar per una palanca una mica insegura -formada per dos troncs- que, en dies d'avinguda i amb la passera xopa, suposava un repte i un desafiament a l'equilibri. Ens allunyem del riu i de nou trotem envoltats d'una vegetació caducifòlia on el verd és el protagonista i la fullaraca indica que som a la tardor. De nou, travessem la riera a un indret molt bucòlic. Pugem fins a la cruïlla a on haurem de decidir el camí a seguir: a mà esquerra es va fins a Sant Aniol; recte, també fins a Sant Aniol o l'espectacular -mai millor dit- camí de les canals. El nostre és el camí de la dreta, el camí que mena a Coll Roig.

Travessem la riera del Tumany i pugem per un sender molt marcat on abunda la fullaraca i dominen els castanyers i altres caducifolis. Aquest és el camí del GR11, de manera que no té pas pèrdua: les senyals blanques i vermelles en són testimoni. Més amunt, sentim uns moviments i fugaçment identifiquem un cabirol. Ens fem pagues de la dificultat que tindrem a la tornada, corrent de baixada, doncs ara de pujada només caminem. Amagats entre l'abundant fullaraca s'hi troben multitud de traïdors rocs, a més a més en un ambient frescal i humit, propens a les relliscades. Guanyem alçada molt ràpidament, en tenim ganes i el paisatge bé val l'esforç. Un petit descans a un collet i novament pujada, on finalment arribem a Coll Roig on parem a esmorzar: tot just una breu aturada on comentem la singular i regular aparició d'aquestes terres rogenques al llarg de tota la serralada dels Pirineus -l'abundància del topònim n'és una prova-.

El camí que travessa els Pirineus continua vall amunt, però nosaltres agafem un trencall a la dreta que davalla per una zona embosquinada d'antigues feixes amb alguns arbres gegantins. Trotant travessem el torrent de Principi -un altre torrent que com tots els d'aquesta zona s'acaba engorjant-, el corriol comença a fer marrades vessant amunt i s'extingeix la conversa. Novament una altra cruïlla: balmes del cànem / Can Gustí / collet de Sta. Maria. Agafem aquest últim, amb les forces renovades. Deixem enrera el Martanyà, cim que hem envoltat durant una llarga estona i entrem als dominis de la inmensa mole del Puig de Bassegoda, objectiu del dia.

Canviem de vessant i també de bosc, l'alzinar ens acompanya mentre correm en baixada per un magnífic sender. Ens aturem a la bella i recòndita ermita romànica de la Mare de Déu de les Agulles. La tradició diu que els fidels clavaven agulles a la imatge que s'hi venerava, que aleshores passaven a ser miraculoses. També és destacable la grossa i vella heura que creix a una de les parets de la rectoria, actualment en estat ruïnós. Continuem corriol amunt i desemboquem a la pista que va de Sadernes a Albanyà. Més enllà, per fi, el coll de Riu (993 m). Des d'aquí, hi ha ben bé 400 metres de desnivell fins el cim, en només una distància de 800 m. Això dona idea de la feixuga pujada que ens espera. Abans però, apareixen tres confiats cabirols que es deixen veure a plaer. Iniciem la pujada salvant un petit i dret diedre amb bones preses per grimpar. Poc després apareix la coneguda tartera del Bassegoda, on hi val la pena fer ús de bastons. A mig camí ensopeguem amb un tímid escurçó que s'estava assolellant, el perdem quan s'escola entre les roques. Pocs dies li deuen faltar per iniciar l'hibernació, doncs les dates són força tardanes per a aquesta espècie.

Després d'un bon treball de cames ens situem a l'alçada de l'escletxa que uneix/separa les dues unitats del cim: la Taula de l'Agustí a l'esquerra i la Taula d'en Sala a la dreta. Només queda la coneguda grimpada final: amb els actuals esglaons metàl.lics i les cadenes no presenta cap dificultat. A mitja grimpada veig tres cercavores, un ocell d'alta muntanya que a l'hivern baixa a la muntanya mitjana defugint el gel i la neu. Un bon regal, doncs són moixons simpàtics i confiats. Les vistes des del cim (1374 m), com a bona talaia, són dilatades i molt interessants en un dia tan clar com avui. Potser seria bon moment per rellegir "La punyalada"...

Malauradament, se'ns fa tard, són les onze i a la una hem de tornar a ser al cotxe. Desgrimpem i baixem ràpidament per la cara nord cap al coll de Principi passant pel pla de les Bateries. Trotem per la pista i trenquem cap al corriol que davalla al corral de Principi -de fet, és el camí del GR11-, després travessa el torrent i es torna a enfilar cap al mas de Principi, també abandonat i en ruïnes. Per aquest sender es disfruta molt corrent i a la vegada es gaudeix d'unes magnífiques vistes sobre el cim que acabem de pujar. La cosa va llançada, trepitgem coll Roig i novament tenim els peus endinsats a la fullaraca de la baga del Martanyà. Més d'una i més de dues vegades estem a punt de caure, patim alguna relliscada o alguna reblincada, però definitivament sortim victoriosos després d'un ràpid i vertiginós descens on hem desfet gairebé 1000 m mentre les cames demanen incesantment clemència. Darrera queda el Tumany i a la cruïlla agafem direcció Sant Aniol. Quan aquí hi arribem trobem una colla de gent preparant un dinar, ens miren com si fossim marcians, encara que nosaltres aprofitem per entrar a l'església i la cripta, doncs sortosament la porta apareix oberta.

Mengem quelcom i molt a desgrat nostre anul.lem la visita a Talaixà, modificant el recorregut previst, degut a que anem curts de temps. Poc després saltironem riera avall, de roca en roca, en un exercici molt plaent i perillós alhora, un exercici que es complica -si prou complicat ja és per sí sol el trànsit al costat de les gorges- quan anem trobant excursionistes de cara i els evitem inversemblantment entre l'estret espai de la paret i el fons de la riera a un ritme que aixeca més d'un i més de dos comentaris, com "a on aneu tan ràpid!" o "sí que teniu pressa!". Així, pocs minuts més tard correm per la pista, sense entrebancs. Aquí pateixo un cert defalliment -preludi del malestar que patiré a la tarda-, unit a un mal generalitzat a les cames, però el bo d'en Xavier tira endavant amb ganes marcant el ritme i finalment arribem a Sadernes a l'hora convinguda. Queda clar que tornarem!

TOTES LES FOTOS