Montserrat

Dimecres, 10 de setembre
Collbató
19,2 kms - 1314 m+ - 4 hores

(Fotos: Ismael Flores - Xavier Martorell)

Sembla mentida que en ple segle XXI encara hi hagi gent a Catalunya que no hagi estat mai a Montserrat. Que no hagi vist la Moreneta, ni hagi agafat el telefèric, ni pujat a St.Jeroni. Sembla mentida, oi? I no parlo de les noves onades d'immigrants -aliens encara a la història i els llocs més emblemàtics del catalanisme-: parlo de la gent de la terra, parlo de la gent que hi ha viscut aquí tota la vida i no han tingut la decència de fer una visita a la muntanya sagrada, parlo de... mi mateix.

Conyes a part, no me n'amago pas. Ha anat com ha anat i avui per fi he pogut tastar les muntanyes montserratines, en tota la seva esplendor i la veritat és que m'han agradat molt. Tant, que ja hi penso en tornar aviat!

Quedem a 2/4 de 4 a Manresa amb l'Isma i en Xavier. Una mica més tard, a les 4, ens trobem a Collbató amb l'Albert malfieten. Tots tres bons coneixedors de la zona i jo ben peix. Sortim d'una zona d'esbarjo (als mapes apareix com "La Salut") i emprenem mitjançant forta pujada el camí de les Coves de Salnitre. Fa un dia típic d'aquestes dates: temperatura agradable + humitat alta = xafogor assegurada. Així doncs anem xino-xano, que la retornada al setembre no només és al cole. El camí aviat fa un petit descens i podem trotar, envoltats d'una màquia baixa típica mediterrània. Després planeig, però a les primeres llaçades en pujada sorprenem una cabra assilvestrada, ben resguardada a l'ombra. També volta algun rapinyaire. Ja apareix el típic ambient montserratí i -per ajudar-me amb una metàfora- es pot dir que la gola s'ens assedega. Xerrint-xerrant aviat som al Pla dels Soldats, on comença un tram pavimentat que, en forta baixada, permet estirar les cames. Progressivament va augmentant el nombre de persones: la Basílica la tenim a tocar. Si més no, la companyia de francesetes sempre és d'agrair.

Bevem i reomplim els dipòsits, tot i que l'aigua té un gust molt desagradable. Aviat som a les escales del camí que porta a Sant Jeroni, però com que la tiradeta havia de ser llarga, triem un trencall que flanquejant tot el massís es dirigeix cap a Santa Cecília, a la banda nord. L'Isma decideix tirar amunt sol. Encara que amb pocs kms, ja estem una mica cansats. A favor nostre hi ha el descens de la temperatura i una breu brisa gairebé insignificant. La sortida es fa molt amena gràcies a les explicacions del Xavier -amb les seves nombroses escalades a la zona- i l'Albert -que es coneix la contrada pam a pam-. Ara ja fem càlculs per esbrinar si arribarem de fosc i ens veiem obligats a apretar, doncs hem oblidat els frontals. Per fi Sta.Cecília i el seu Refugi, però no badem i prenem el camí de la canal de Sant Jeroni.

Menuda canal! Són més de 400 m de desnivell en poc més de 1000 m horitzontals, a on de vegades cal grimpar -ajudats amb cordes fixes- i també anar amb compte de no relliscar. Desaconsellable amb pluja. Jo els últims metres acuso l'aturada de l'agost i m'he d'esforçar de valent. Els bessons sembla que esclatin i la suor és abundosa. És un paratge preciós amb una marcada fesomia romàntica. Un cop a la carena s'entreveu una baixada vertiginosa. Darrera d'un breu descens, arribem a l'ermita de St.Jeroni, on feia estona que ens esperava l'Isma.

Ràpidament anem a fer cim. El tram per les escales és senzill però les cames ja fan mal. A dalt de tot el paisatge és d'una gran bellesa. Sincerament, em sap greu no haver vingut abans. Aquí dalt estant no hi comento res, però no m'estranya en absolut la denominació de muntanya sagrada -independentment de patrones, ideologies i merchandising diversos-, l'ambient palpat és molt místic, similar al que he sentit altres vegades p.ex. a la Serra de Cardó o la Sierra de Francia. Aquests sentiments són molt personals i sovint difícils d'explicar.

Després del kit-kat espiritual ataquem el descens. Una cabra salvatge apareix del no res -però podem assegurar que és ben bé real!- i ens ofereix tot un espectacle de desafiament al buit i "domini tècnic". No tenim gaire temps abans de la foscor i anem per feina. Però tampoc ens atabalem, doncs ja anem una mica tocadets.

Prenem el camí de Sant Joan i una mica abans el trencall del camí de les bateries. L'atenció és màxima, doncs qualsevol errada ens podria fer anar per terra amb tots els ossos. Desfem desnivell acceleradament, només en Xavier s'atreveix a anar condimentant el passeig amb algun comentari. Per acabar de diversificar la sortida, ens estrenem a la drecera de Fra Guerí: un camí que baixa per un caire i canal al mig de la roca, força aeri de vegades i que sembla tenir els seus anys, doncs de vegades fins i tot hi trobem esglaons tallats a la pedra. Un fi de festa adrenalínic i divertit que culmina una sortida rodona. Gràcies companys!