Cavalls del Vent (I)

(Fotos: Jordi Casanovas - Jaume Soler - Luigi)

DIVENDRES 1 D'AGOST

A 8 euros l'hora de son

El divendres arribo al vespre al Refugi del Gresolet de Saldes mentre cauen quatre gotes del cel i encara tinc a la retina la impressionant imatge de la majestuositat del Pedraforca. Tothom està entaulat i sopant. M'assec amb en Jaume i en Jordi, els meus dos companys de fatigues i riures les properes dues jornades. Fa pocs dies que m'havia assabentat que aquest parell intentaria Cavalls en dos dies i després de la bona experiència conjunta a la Marxa de la Selva del Camp sabia que podríem fer un bon equip. En Jaume -a l'igual que jo mateix- ja havia fet la travessa anteriorment i en Jordi és una font inesgotable de comentaris sorneguers, quan no, sardònics. I el més important per mi, són de fiar a muntanya. Mentre compartim taula amb altres companys, decidim l'hora de sortida i altres detalls. La meva senzilla intenció és caminar i caminar per la muntanya, sense pressions de competicions ni marques personals. Simplement, m'agrada caminar moltes hores per la muntanya.

El guarda del refugi -de cuyo nombre no quiero acordarme...- ens adreça a l'habitació que hi ha a la planta baixa. Comprovo que després de passar tot un any continua fent pudor de resclosit -amb grans taques d'humitat a la paret- i les mantes i les màrfegues estan plenes de pols. Un altre inconvenient és que les lliteres estan situades al costat de la porta de sortida i també magatzem de motxilles, de manera que el tràfec de gent incessant va estar destorbant el nostre descans. Un grup va sortir a les 12h, un altre una mica més tard i finalment, altres a les 4 de la matinada. No menteixo si en total vaig tenir una hora de son, no gaire més. I no he parlat del tracte prepotent ni de la mala educació. Aquesta vegada sí que definitivament no tornaré mai més al Gresolet.

DISSABTE 2 D'AGOST

Un intent Sub24 h

Ens llevem a les 4 i a les 4.50 iniciem camí enmig de negra nit -hi ha lluna nova-. Per anar escalfant i no tenir ensurts, agafem la pista i no el corriol que puja al coll de la Bauma. Avui teníem previst una etapa força llarga, més de 60 kms, fins el refugi de Cortals. En principi, caminant. Amb una temperatura molt agradable, però amb molta humitat, ens acompanya la simfonia estranya del cant dels grills.

A mi al principi em costa agafar el ritme. Cal recordar que anem carregats amb motxilles per passar dos dies, amb roba de recanvi, menjar, etc. i avui a més a més, porto bastons -no els acostumo a dur habitualment- que psicològicament em frenen, malgrat seran d'una gran ajuda. Arribats al coll de la Bauma, queda enrera la bonica però en aquells moments invisible fageda de Gresolet i agafem a l'esquerra el corriol que comença a baixar per una pineda de pi roig. Encara de nit, perdem un moment el camí, però rectifiquem i aleshores decidim anar més lleugers de ritme. De mica en mica comença a clarejar, però els cims a l'horitzó -per on passarem després- no es veuen: hi dominen els núvols. El silenci és gairebé absolut i sembla que no puguem articular paraula per por a trencar-lo.

Amb l'arribada de la claror, el frontal acaba a la butxaca i imperceptiblement ens comencem a animar. Passat el coll de la Bena, novament a una zona caducifòlia bastant humida, ens adelanta el grup d'en Joan Abellan, en Javi i un altre corredor. Són com una onada d'aire fresc, doncs porten un ritme envejable, i poc després nosaltres també accelerem. Però sense arribar a córrer. Els kms passen sense adonar-nos i aviat som a Cal Cerdanyola, ara en remodelació. Comença la pujada dels Empedrats. Baixa aigua però no excessivament, de manera que el pas pot ser segur. Tot i així, bado buscant enquadres per fer fotos i suco de valent. En realitat, tots tres acabarem amb els peus molls degut a la rosada, o sigui, que no ve d'aquí. Sense cap acord tàcit, em situo al davant marcant les pujades, fet que s'anirà repetint cada vegada que se salvi algun desnivell. La zona dels Empedrats té un gran encant, però hem de seguir amunt. Suem de valent, la pujada s'accentua i després del primer calentón del dia per fi arribem al Refugi de St.Jordi. Són les 8 i 5 minuts.

Aprofito per fer un tallat, menjar alguna barreta i passar pel lavabo. En aquells moments hi arriben el grup de Reus, en Xavi Solé i tres companys més, amb la intenció de fer-ho sub24 h. No ens volíem retrassar massa, però els minuts cauen fàcilment sense adonar-nos (en total serien vint-i-cinc). De retruc, l'aturada se'ns posa d'allò més bé i ens mentalitzem de la llarga pujada que trobarem aviat. Flanquegem per la muntanya per antics camins cap al coll d'Escriu i marxem d'allò més animats, al costat de fajos gegantins. La pujada al coll fa tornar la suada i ens ajuntem amb els de Reus que venien per darrera i passaven al davant. Un cop al coll madurem la idea d'intentar sub24h, encara que arribèssim de nit al Gresolet. De la roureda es passa radicalment a la fageda, novament amb el seu silenci i foscor característica, i trotem a estones, donat que anem de baixada. A en Jaume li cauen algunes barretes i també el mòbil, però aquest últim no el trobarem a faltar fins arribar a Grèixer. Aquí baix dubtem uns moments si recular a buscar-lo o continuar endavant. Amb tot plegat, el ritme s'ha refredat i amb l'inici de la pujada al Rebost els ànims es van calmant i retornem a la idea de fer-ho amb tranquilitat en dos dies. El paisatge se'ns obre amb les roques característiques del Moixeró i trepitgem uns prats ufanosos i xops de la rosada. El sol ja pica però no molesta. Torna la pujada.

De nou al capdavant, anem xerrant d'això i d'allò, passant l'estona agradablement. La vall està esplèndida i de mica en mica el desnivell es fa més feixuc. Travessem la carretera del Coll de Pal i després de deixar enrera uns bellíssims camps verds -on no puc estar-me de recordar la gran pàjara que vaig patir aquí el 2006- el Refugi del Rebost apareix amb la seva sensacional vista sobre el Pedraforca. Descansem una bona estona, prop de 45 minuts. Ens comenten la nova travessa de la Ruta de l'Ermità i petem la xerrada amistosament amb el guarda i família. Ens costa marxar, però som a tocar del migdia i no ens podem adormir, doncs encara falten molts kms. Novament marxa sinprisaperosinpausa a l'exigent pujada cap a Comafloriu. És alliçonador comprovar la successió dels diferents estadis de vegetació a mesura que guanyem altura, fins arribar al domini de la roca nua al caire de la carena. Algun isard amenitza l'ascensió, però aviat ens quedarem sense vistes degut a la boira. Aquest tram carener fins arribar a a la Tossa provoca algun defalliment dins el grup. Un cop reunits novament al refugi del Niu de l'Àliga, allà a tres quarts de dues, sucumbim a la proposta de fer uns entrepans i descansar una altra estona.

The Twilight Zone

Aquest refugi-restaurant-àrea de descans, d'oblidable arquitectura, el trobem atès per un personatge un tant curiós, una mena de Potxolo de l'alta muntanya ataviat amb un barret d'aire hongarès. Tot just arribar-hi, em trobo inmers en un ambient discotequero lolailo, amb els altaveus passats de decibels escupint Los Chunguitos. El fet de dir hola, em costa no una, ni dues, sinó tres vegades -aleshores ja seria "HOLA!!!"- fins que el personatge en qüestió s'adona de la meva presència. Un cop situat -ell-, demano una cervesa, que malauradament no acaba d'arribar. Surto a fora i és quan arriben en Jaume i en Jordi. Els poso al corrent de la situació. Un cop novament a dins tots tres demanem per dinar uns entrepans. Aleshores en Jordi fa un comentari sobre l'autoria de la melodia que ressona als nostres caps i automàticament el High Pocholo -diguem-li així- deixa anar un "PERO SI SON LOS CHUNGUITOS", fet que corroboro jo mateix amb un "joder, aquesta joventut d'avui en dia és inculta de mena; no hi ha respecte per res", de manera que ipso facto, em guanyo al personatge i així, espero que ens atengui ben aviat, doncs la cosa meteorològica a la Tossa no millora i podria ser interessant sortir d'aquest capítol de la Dimensió Desconeguda en el qual participem i que per cert, no ens ho han demanat, i anar fent camí, que és del que es tractava.

Poc després ocupem un lloc a un angle de la sala, sentim un cotxe i apareixen un parell d'agents rurals amb un gosset petit i rabiut. Per la nostra sorpresa, també hi havia una noia atenent al refugi, que sospitosament, es dirigeix sol.lícita als agents, fent veure que no existim. Mentrestant anem fent estiraments i fent temps, o sigui, esperant-nos. Tres noves persones s'afegeixen al grup: l'atractiva madureta que havíem deixat allà a la carena, el seu marit i el seu fill/filla (no ho tenim del tot clar, però semblava nena). El gosset i el gos del refugi s'emboliquen en una baralla a mossegades que, com no podia ser d'una altra manera, queda arbitrada pels agents rurals que estaven fent una birra, per tant, estaven de servei (i amb el 4X4 a 2550 m). Finalment, arriba la prototípica família gavatxa de somriure profiden i amabilitat versallesca. Com els minuts passaven i els entrepans no arribaven, m'apropo a la barra. La noia ja no hi era i en Pocholo al veure'm fa un amago sobre el portàtil -doncs de lloro res de res, els temps canvien-, em mira, i amb un cert aire solemne i trascendent diu: "Ahora vas a oir UN TEMAZO", de manera que dels altaveus surt el "Dame veneno, dame veneno" més famós i universal que el papamòbil. El cop és tan fort que només puc respondre "Un CLASICORRO de toda la vida. Sí señor" mentre moc el cap amunt i avall. Després d'uns compassos -vaja, els mateixos compassos que s'anaven repetint matxaconament i que per mi ja es feien eterns- em torna a mirar i diu "¿Quieres que lo suba?", al que li responc: "Por mi perfecto, pero a aquellos que son franceses no sé si les gustará, quizás si pones Los Chichos no les moleste y así se culturizan" A lo que ell em respon "Les Chichés no sé, pero también tengo los Gypsy Kings". Afortunadament apareixen aleshores els entrepans i podem descartar la hipoglucèmia com a fet més rellevant del nostre pas per allà. Subtilment anem a ocupar una taula d'una altra sala.

Des d'aquesta nova posició gaudim més del refugi i les seves circumstàncies -que diria Ortega-. Els entrepans ens els ventilem aviat i proposo rematar-ho amb uns tallats, encara que en Jordi ja començava a estar nerviós per l'estona que hi portàvem. Queda clar que això no s'acaba aquí. Mentre torno a ser a la barra esperant que m'atenguin, m'assabento de les últimes notícies dels llops al Cadí, envoltat ara per la música ambiental del "Vivir así es morir de amor" de Camilo Sesto, en una immillorable versió de -evidentment- Los Chunguitos. Que si surten de dia, que si jo l'he vist, que si no ataquen, que si jo l'he vist, que si van sols, que si jo l'he vist, que si ja se'n coneixen diversos, que si t'havia dit que jo l'he vist, que si estigueu al cas, etc. etc. Recomanacions d'un dels agents a una de les noies quan et voilà, n'apareix una altra de dins la cuina encara amb més interès pel tema. En fi, que arribo a la conclusió que el llop se'n cuidi prou d'aparèixer per allà per evitar-se maldecaps. Per fi, després d'una bona pila de minuts, demano un tallat per després un altre de tallat -els feien d'un en un-. Com a aquelles alçades ja tenia influències, el mateix Pocholo s'encarrega que els tallats estiguessin llestos per nosaltres. Ara bé, el quart d'hora d'espera no ens el treu ningú.

Anem a pagar i una de les noies -en aquells moments ja experta en la biologia del Canis lupus- em pretèn cobrar només dos tallats. Tonto de mi, li faig relació de les consumicions. En Jordi és més viu i només li cobren 2 euros. Sortim cagant llets a tres quarts de quatre.

Trescant pel Moixeró

Abandonem la Dimensió Desconeguda i entrem al món del karst calcari. La mole de la Tossa, encara que desgraciada per les instal.lacions de les pistes d'esquí, és un cim de gran entitat i fesomia força diferenciada del seu entorn. No presenta vegetació arbòria i abunden les tarteres per tots els seus cantons, sobretot el nord, força castigat. Nosaltres seguim el corriol que en fortes llaçades va davallant direcció ponent cap al coll de Jou, passant al costat d'algunes estribacions o puigs de noms ben expressius, com el Puig de la Canal Freda o la Roca del Llamp. Gràcies a la boira, totes les penyes del Moixeró apareixen envoltades d'un ambient misteriós i apoteòsic, d'un fort romanticisme, més encara quan a mesura que baixem les muntanyes cap a on anem van creixent.

Ara sí que anem per feina i marxem a ritme ràpid. La zona del Moixeró és força salvatge i de tant en tant treiem el cap a la banda meridional, enmig de desnivells que treuen la son. Malauradament, no veiem el trencalòs que havia promés, doncs l'hora és molt dolenta per a la observació de fauna. Els collets se succeeixen i després dels comentaris sobre l'experiència al Niu de l'Àliga arriba el silenci i l'anar fent camí. De tant en tant recollim alguns embolcalls de barretes i restes recents d'altres corredors (sic). Arribem al collet dels Molins i decidim estalviar-nos la pujada a Penyes Altes, donat que anem justos de temps. És una llàstima, doncs l'ascensió bé s'ho val, però per altra banda així coneixem un nou camí. Aquest és un corriolet que s'endinsa al complicat relleu amanit amb la pineda de pi negre amb neret i té un descans al collet Marginós, breu collet herbat enmig del roquissar. Després d'una puntual desorientació, reprenem el corriol i el paisatge canvia tot just arribar al Collet Raset, amb el verd dels rasets i el so de les esquelles. Un últim descens ens deixa al coll de Moixeró, coll de dilatada història i també dilatades vistes. Un parell de minuts per gaudir una altra vegada més del paisatge i sentir-nos afortunats, abans d'emprendre el definitiu descens cap al Refugi del Serrat de les Esposes.

Propera estació: l'hora de sopar

A la baixada per la coma agafo uns metres de separació. Hi ha un moment que en Jaume cau al terra -després de més de 10 hores de marxa el cansament ens comença a dominar- i se li trenca un dels bastons. Sembla que està de mala sort, primer el mòbil i ara això. Mentre ells baixen una mica més parsimoniosos, tiro ràpid envoltat d'avets centenaris. Estic sol i el silenci és aclaparador. Es fa difícil d'explicar, potser el sentiment seria d'un "Aquí m'hi quedaria, donant gràcies". Cada bosc presenta una fesomia determinada i produeix als nostres ànims un estat determinat. El camí continua, prenem una pista ombrívola i frescal, sentint entusiasmats la melodia de l'aigua del torrent. Malgrat que anem netament direcció nord, s'agraeix que la travessa doni a conèixer una de les avetoses més interessants de la Cerdanya. Una última pujadeta, les sis de la tarda i el refugi del Serrat de les Esposes.

No arribant als vint minuts d'estada, tenim temps d'omplir els càmels, fer alguna cervesa o coca-cola, seure com domingueros i xerrar amb altres excursionistes. Només ens queda una breu etapa i aquest pensament recomforta, no creiem que passi de l'hora. Ens posem en camí fent una forta drecera en pujada que va a parar a una pista enquitranada força molesta que haurem de seguir ben bé durant mitja hora. Darrera queden totes les alçades del Moixeró presidides per les Penyes Altes. Després del collet de la Font Freda, davallem al costat de la Font del mateix nom i apareix el Refugi de Cortals una mica més avall. En un moment hi som. Fi d'etapa: les 19.11.

Descansem, estirem, descansem, ens dutxem, descansem, xerrem, descansem, sopem i encara descansem molt més quan tanquem els ulls i ràpidament ens adormim.