Entrenament: Marató de Muntanya de Berga

Berga
Dissabte, 12 d'abril
42 km - 5420 m acumulats - 9h 16min

Com qui no vol la cosa ràpidament muntem un entrenament i què millor que el recorregut de la marató de muntanya de Berga: llarg, exigent, preciós i afortunadament, en unes condicions molt òptimes, sense calor i amb el punt adequat de neu -estèticament d'una gran bellesa, per fer-hi un raconet als records de sortides muntanyenques-. Qui diu neu, també diu gel, algun problema sí que ens trobarem.


Arribem a les 6.30 a Berga. El divendres havia estat plovent i no sabíem en quines condicions trobaríem la muntanya. Tot i la fresca, la primera pujada a la Figuerassa són de les d'entrar en calor. L'equip està format per en Xavier, Pep-Lluís, Albert, Isma i Joaquim. Aquests dos últims "només" pujaran fins a Rasos i tornaran, seguint el recorregut de la Cursa d'Alta Muntanya, uns 24 km.

La primera hora és fàcil. Passat el km.3 de cursa ja trobem les primeres restes de neu. Amb els primers rajos del sol l'estampa és d'una bellesa exquisida. Però sembla desafiant: haurem triat un bon dia? Hi ha una certa inquietud per la situació a Ensija. Seguim pujant. Forta pujada. El microclima és fred, la riquesa de tonalitats va desapareixent, girant cap al domini d'uns matisos més uniformes. Ni rastre del vent que havien predit.

A dalt de la Figuerassa el blanc és immaculat, aviat embrutat per les nostres petjades. No anem ni lents ni ràpids, anem a un ritme ben assimilable. Domina el bon ambient entre nosaltres. Fins i tot sembla que farà calor. Ho sembla.

Petit descens, ara sí que trotem, encara que falta decisió. Torna la pujada quan passem pel Santuari de Corbera. No podem evitar que la neu es vagi acumulant a sobre nostre un cop som al corriol. La pujada passa a ser soferta, amb neu nova és difícil l'equilibri i en algun moment perdem les marques del camí. Ens aturem uns breus instants a la font de Tagast: als nostres peus un mar de núvols, a l'aire el brogit matinal de les gralles. Senzillament, l'acústica és especial.

Arribats als primers rasos destaca a l'horitzó la serralada pirinenca, blanca i majestuosa. Un isard ens captiva amb el seu trotar tan fàcil: nosaltres en canvi, ja ens rellevem per obrir camí. Per fi el Pedró dels Rasos de Baix. En només 10 km hem salvat 1200 m muntanya amunt. La veïna Ensija no és menys que la resta i també vesteix de blanc, ara tan propera i tan llunyana a la tornada. Aprofitem per fer un mos.

El grup s'escindeix, només quedem quatre al davant. Davallem en franca baixada per una pista d'esquí, fins i tot, sembla que esquiem. La Roca d'en Ferrús creix i creix. A la pista abunda el gel -de bon trescar, però- i segons la orientació, el fang. Breu planeig i torna l'ascensió. A redós de la gran roca, l'acústica torna a ser especial i l'aire continua diàfan. De tant en tant cau alguna roca, algun tros de gel de la part alta. La determinació empeny amunt. L'estret.

Coincidim amb uns excursionistes. La roca presenta una fina capa de gel: sense material, seria una imprudència continuar. Molt a desgrat nostre, avui no trepitjarem l'esmolada esquena d'Ensija i haurem de recular avall. L'estret, la Roca Gran de Ferrús, la baga, la pista, aviat som a Peguera i descansem a la font de Cal Coix. Ens queden uns 18 kms.

Encarem amb decisió la pujada per la baga de Peguera. El verd del terra canvia a blanc, del txof al crunx. Quan més es puja, més s'enfonsa el peu. Rasos de Dalt o de Peguera, la bandera no oneja. La boira apareix més endavant, el maridatge serà inevitable. El fred en serà testimoni.

Un últim esforç i ja hem retornat als Rasos de Baix. Sembla evident, però no encertem el camí. Només és un miratge, aviat trotem avall. Molt tímidament, tan aviat neva com plou. Kms i kms, minuts i minuts, es nota pressa per fer fi al camí.

Potser aquesta estona és la que s'ha fet llarga. Les escales de Queralt són un suplici, com si fos un allunyament del cel que, per cert, avui no hem trepitjat. Berga no ens esperava tan d'hora.

TOTES LES FOTOS